Harlem Nocturne

dilluns, 5 de juny de 2017

Ciutat fantasma, de David Marín




Ciutat fantasma, de David Marín, és la novel·la número 22 publicada per l’Editorial Llibres del Delicte. Una història breu (139 pàgines) que m’he cruspit en poques hores.
Abans de res, no vull deixar de manifestar una tendència que, cada cop més, detecto en la línia editorial de la col·lecció. De mica en mica, com una formigueta laboriosa i imparable, Llibres del Delicte està assolint un lloc propi ben definit. Segurament amb errades i encerts, amb uns títols més afortunats que uns altres, amb lluita i aprenentatge, però a aquests alçades amb una innegable aposta capdavantera. Sense complexos, amb esperit de defensar les innovacions, els nous autors i les veus femenines. Crec que és un exercici molt necessari. I comptar en el seu catàleg amb escriptors del renom i l’experiència de Margarida Aritzeta i Jordi Tiñena, sumar-hi el talent únic i trencador d’Esperança Camps, acceptar l’heterodòxia de la meva dona de gris i del meu Darwin, defensar a capa i espasa les antologies de relats i publicar tots els autors novells (sobretot dones) que hi podeu trobar, indica clarament una voluntat d’abandonar cànons casposos i posar-se a treballar.  
Aquesta meva afirmació torna a quedar demostrada amb la novel·la que ressenyo ara: Ciutat fantasma, de David Marín.  




Hi ha molts motius que justifiquen que Ciutat fantasma m’hagi agradat molt. En primer lloc, perquè és diferent, original i mostra una veu pròpia. En segon, perquè té molts punts en comú amb la meva dona de gris. A mesura que avançava en la lectura, no m’ho podia creure. És ben cert que tot està escrit i que no hi ha res nou sota el sol (nihil novum sub sole), perquè em consta que Marín no ha llegit la meva novel·la. Tanmateix, resulta evident que compartim imaginari.

A Ciutat fantasma hom pot identificar el ressò admiratiu d’autors com Paul Auster i la seva fantàstica Trilogia de Nova York. Hi podem trobar una història pausada i fosca on la trama criminal (per dir-ho d’alguna manera) juga tan sols el rol de pretext, d’excusa necessària per explicar coses més importants i profundes. Un personatge solitari, perdut en la grisa i gran ciutat, desarrelat i desorientat, a la recerca de si mateix des d’un passat marcat per la mort del pare (tot i que ell no en sigui del tot conscient). Un personatge que escriu en una llibreta (vermella, com la d’Auster) tot allò que fa referència a un seguiment i a una obsessió que prendran insospitats camins.  
Ciutat fantasma és una novel·la de personatges i d’atmosferes. Amb una estructura circular que lliga el principi i el final en l’espai i en el temps. El protagonista, Salvador Garcia, es busca intensament ‒enmig d’un ambient que m’ha recordat l’existencialisme més clàssic de Camus‒ entre les llambordes de la ciutat inhòspita. No és agradable ni bonica la Barcelona de finals dels anys 90, moment en què s’ambienta la ficció. I tanmateix, és la nostra. La ciutat mala, de Joan Maragall. De la qual no podem fugir, perquè ens engrapa. La gran encisera.
La dimensió ontològica de Ciutat fantasma és la que més m’ha interessat, construïda a partir del deambular nocturn del protagonista, perseguidor de gent real i dels propis fantasmes. Però en aquesta persecució hi apareixen coses, crítiques més o menys explícites al sistema, actituds reprovables que tots coneixem (la violència policial, per exemple). També hi ha altres picades d’ullet. La persecució per les clavegueres al més pur estil d’El tercer home de Graham Greene. Les escenes pels foscos i perillosos passadissos del metro (el metro! com no m’havia d’agradar?). I, per acabar-ho d’adobar, m'encanta el fet que gran part de l’acció transcorri al barri de Sants, als carrers i les places que jo transito cada dia.
No sé si m’he acabat de creure del tot l’escena final. Aquesta sí que m’ha semblat una mica de pel·lícula. Però no passa res. Com he dit, el cas criminal resulta absolutament secundari. Per a mi, de fet, totalment irrellevant.


Felicitats, David. I afanya’t, que n’esperem una altra.      




6 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Són les novel·les que més m'agraden! M'encanta la ressenya, Anna Maria. Gràcies per compartir-la.

Àngels Freixa ha dit...

Les passejades nocturnes i el món subterrani. Molt atractiva la ressenya, Anna.
Gràcies!

David Marin ha dit...

Moltíssimes gracies!!! Una dissecció cuidadosa, generosa i que serveix per aprendre, l'opció del final era arriscada i segurament no encaixa de manera fàcil amb el to de la resta de la història. Un honor aquesta ressenya! <3

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tinc un gran respecte per Llibres del Delicte, per tot el que tu enumeres i per algunes coses més. Crec que és un encert d'editorial i si algun dia escrivís una noveŀla negra, ben segur que és a l'editorial que m'adreçaria —m'encanta!
Pel que fa a la noveŀla de Marín, m'ha fet gràcia això de compartir imaginari, a mi m'ha passat amb la noveŀla d'una altra escriptora (ni ella havia llegit la meva noveŀla ni jo la seva perquè és posterior a la meva); fa molta iŀlusió, oi? I, ostres, diverses coses que comentes sobre la noveŀla de Marín realment em recorden algunes de La dona de gris. I dius que hi ha totes aquestes picades d'ullet?, que és una novella de personatges i atmòsferes?, que passa a Barcelona i hi ha crítica del sistema? L'he de llegir.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tu, David.
I a vosaltres, Àngels i Shaudin, estic segura que us agradarà.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Raquel, he llegit la teva ressenya. Fa gràcia que coincidim tant!