Harlem Nocturne

dissabte, 26 de novembre de 2016

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres




Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, de l’autor barceloní Ignasi Oliveres, és la novel·la guanyadora del II Premi de Novel·la Autor Revelació 2016. Publicada per Rosa dels Vents, vaig tenir l’honor de presentar-la a l’Ateneu Barcelonès el passat dia 15.

A l’Ignasi fa temps que el conec, de cursos negrots d’estiu a la Universitat de Barcelona, i sempre hem continuat contactant o trobant-nos als llocs. Quan em va dir que havia guanyat el premi (amb la seva primera novel·la), no cal dir la il·lusió que em va fer. Vaig llegir el llibre amb expectació, i he de dir que no m’ha decebut gens.



Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa (el títol té tela, sí, ja ho sé) és una novel·la molt ben treballada. L’autor va confessar que s’hi ha dedicat, si fa no fa, durant cinc anys. Això, negrots, es nota. Es nota molt. Parlem del resultat de la feina ben feta: acurat, sense fissures, minuciós. Res a veure amb alguns dels llibres que es publiquen actualment, acabats en un pim pam a tota pastilla. Res a veure.  
La novel·la frega la negror. No és canònica, no hi ha polis ni investigació, no és policíaca. S’inscriu, al meu entendre, en la modernitat del gènere, però les coses que hi succeeixen són ben fosques. Es tracta d’una ficció coral, amb quatre personatges de vides encreuades que no sempre es comporten com estableixen les normes, les lleis i la moral vigent. L’autor es col·loca davant de l’espectacle de la vida, en el marc del gran escenari que és Barcelona, i observa. Després, amb eficiència i amb un estil molt llegidor (on hi abunden els diàlegs), trasllada al paper una trama inventada però versemblant; un conjunt de situacions, històries i esdeveniments que, per desgràcia, seguríssim que existeixen a la realitat, i encara afegeixo que corregits i augmentats.
M’interessa de la novel·la la descripció dels personatges, molt creïble. M’interessa com Ignasi Oliveres els situa en l’espai barceloní, molt ben descrit. Però m’interessa sobretot on se situa l’autor: en una distància asèptica que descriu sense jutjar, sense posicionar-se. No hi ha cap personatge pla, tots són ben rodons, tots tenen dimensions contraposades, una part fosca i una que no ho és tant. En acabar la novel·la no podem deixar de reflexionar sobre la podridura que recobreix gran part del món que ens envolta. Si gratem la superfície, si furguem sota de les aparences, trobarem una violència soterrada, tal vegada de baixa intensitat però no menys inquietant, que personalment em destarota i em costa haver d’acceptar.   
Res no és el que sembla, no hi ha un pam de net. Vivim immersos en una societat malalta on cada cop més hom diria que el fi justifica els mitjans. Una societat regida per una ètica individualista i materialista, amb un ésser humà feble i perdut, mancat de valors i referents. Ignasi Oliveres denuncia tot aquest podrimener sense embuts i sense recórrer a la justícia poètica. Els finals dels personatges no són justos, no són edificants. I tot i que la novel·la també ens descriu l’amor fraternal, l’amor filial i l’enamorament més pur, a mi no em serveix del tot. Quan tanquem la darrera pàgina del llibre, els desenllaços de les diferents parts de la trama ens aboquen sens remei a un vague descontentament intern, a un... “ostres, quin fàstic... jo voldria que la gent fos més sincera, més honesta, menys interessada... voldria poder refiar-me d’algú”.
Aquest és el resultat que arrodoneix la novel·la. Hauria estat un error fer una cosa diferent. Et felicito, Ignasi, i esperem que continuïs endavant. Ja ho veus: no he fet cap spoiler. Buf, no sabeu com costa escriure aquestes ressenyes sense revelar res!
Novel·la recomanada, negrots. I feliç cap de setmana.    


3 comentaris:

Ignasi Oliveres ha dit...

Moltes gràcies, Anna Maria!
M’has deixat afalagat i aclaparat, estic vermell com un tomàquet. Quina lectura has fet de la novel·la!
Llegeixes com ningú ;-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

No he dit només que la veritat. Que tinguis molta sort!

Isabelona ha dit...

Molt orgullosa, Nani.