Qui hagi llegit les ressenyes que vaig
escriure sobre les anteriors novel·les de Pierre Lemaitre, ja sap que em van agradar
força. Unes més que les altres, evidentment, però no puc negar que de seguida
vaig esdevenir “fan” del personatge de Camille Verhoeven, el petit comandant de
la policia de París. M’agrada l’escriptura de Lemaitre. M’agrada com dosifica
la intriga i la tensió, m’agraden els seus girs inesperats i m’agrada la seva indagació
al voltant de la societat i la naturalesa humana.
Ara m’he empassat la darrera novel·la
que ha publicat, Tres dies i una vida,
la primera després d’haver tancat la sèrie Verhoeven (amb prou intel·ligència
per no allargar-la en excés). No cal dir que els “fans” vam quedar una mica
orfes, a l’expectativa, tot esperant descobrir per on pensava tirar. I vet aquí
que la seva nova proposta no pot ser més esplèndida.
Tres
dies i una vida conté tot el que jo li demano a una novel·la vinculada al
gènere criminal. I dic “vinculada” perquè l’autor francès no ha escrit un
“noir” canònic ni de bon tros, sinó que, per felicitat meva i d’alguns altres
escriptors i estudiosos del gènere, s’ha decantat sense fissures per construir
una ficció moderna, evolucionada, on la policia hi juga un paper secundari, on
no hi trobem gairebé cap dels tòpics i llocs comuns del negre convencional, on
el més important són els personatges i el seu interior. On la història, tal com
a mi sempre m’ha agradat, funciona de dins enfora, des de la interioritat dels
protagonistes cap a l’exterior.
La trama és duríssima, perquè té a veure
amb la violència exercida per un nen de dotze anys i les seves terribles
conseqüències. L’estudi de la psicologia d’aquest personatge, el petit Antoine,
és tan profunda i esfereïdora que el lector no pot fer altra cosa que treure’s
el barret davant del talent de Lemaitre. Feia molt de temps que no em sentia
tan absorbida per una novel·la. No exagero gens, perquè ho he experimentat de
manera literal: he tingut la sensació de viure dins del llibre, d’acompanyar
els personatges, d’identificar-m’hi, de seguir-los, de sentir pietat, disgust,
sorpresa i, per acabar-ho d’adobar, de compartir amb Antoine un parell de
sentiments clarament contraposats i una mica perversos.
Estructurada en tres moments temporals
distints (1999, 2011 i 2015), Lemaitre no fa una novel·la urbana, sinó que
situa l’acció en un petit poble de muntanya, just abans de les festes de Nadal.
El micromón que descriu i dissecciona esdevé una evident al·legoria de la
societat on vivim. Per bé i per mal, hi trobem tots els tipus humans. Amb les
seves misèries, hipocresies, rareses i sentiments. En situacions extremes, ningú
no sap de què serem capaços. És difícil saber com podem reaccionar.
No vull fer cap spoiler, però prepareu-vos per deslligar-vos del món real així que
entreu dins la ficció. Els capítols de l’enorme tempesta que descriu Lemaitre
són tan vívids i intensos que, quan els vaig concloure, em vaig sorprendre molt
en veure que aquí, a Barcelona, a casa meva, no estava plovent, sinó que feia
un sol de justícia. Sé que us semblarà estrany, però és absolutament cert. No
m’ho podia creure. Quan ets adult i ja han passat molts llibres per les teves
mans, aquestes coses et reconcilien amb l’inigualable plaer de la lectura.
Meravelles de les bones lletres,
negrots.
1 comentari:
Vaig llegir les altres ressenyes que vas publicar de les noveles d’aquest autor i em van resultar prou intrigants, però aquesta, caram, costa no córrer a comprar el llibre.
Publica un comentari a l'entrada