Harlem Nocturne

dilluns, 24 d’agost de 2015

Les escopinades dels escarabats, d’Andreu Martín






Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua és el breu i senzillet títol de la novel·la d’Andreu Martín guanyadora del XXV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira i publicada per Bromera. Una ficció negra negríssima, impecable en la seva construcció i amb una trama prou imaginativa que reflecteix sense pèls a la llengua els temps de corrupció i escàndols que estem vivint.
Que Andreu Martín és el mestre ho sabem tots, i a Les escopinades dels escarabats ho demostra amb escreix. Sap conjuminar a la perfecció els aspectes purament literaris amb la reproducció intel·ligentíssima i àcida de la realitat, tot aconseguint una novel·la divertida, irònica i dura que ho critica tot i que conté el conjunt d’elements típics del gènere: violència, sexe, psicòpates, sicaris, prostitutes, crims tortuosos, polítics corruptes, blanqueig de diners, empreses pantalla i etcètera, etcètera.
L’obra es llegeix de pressa i amb plaer, sense poder evitar un somriure als llavis. Excel·leix, al meu entendre, en la construcció dels personatges, sobretot en el personatge de Melba, la “dona de la vida” que, com ella mateixa manifesta, es dedica a això, a “donar vida”. També en Guillem i en Sergi són dos personatges entranyables, que ajuden a contrarestar la bogeria megalòmana de Germán Rojo, un sàdic sense ètica ni escrúpols que es pensa que es Déu.
Martín estructura la novel·la mitjançant una llarga sèrie de capítols breus i no té manies a l’hora de fer-la bilingüe. Aquells personatges que s’escau que parlin castellà, el parlen. Sense cursives ni marques diferenciadores. A mi em sembla perfecte. En nom de la versemblança i de la naturalitat. La nostra societat és així i, si volem mostrar-la de veritat, doncs ja està. No vol dir que sigui l’única solució. A més, conec prou gent a qui no li agrada. Però en algunes ocasions resulta la més encertada i punt.
He xalat molt amb totes les brometes, ironies i tocs del mestre. I m’ha encantat la seva invenció del Demoniejo de MonDeMon, el ninotet que fa pujar com l’escuma l’empresa del dolent dolentíssim. Durant tota la lectura he tingut ganes de veure’l dibuixat, de saber com se l’imaginava l’Andreu. Aquesta és la prova que la ficció, si és tan bona i tan autèntica, s’acaba confonent en el nostre cervell amb la realitat.
Si algú de vosaltres encara no ha llegit Els escarabats, ja ho sabeu. Gaudi assegurat, negrots.


7 comentaris:

Teresa ha dit...

Aquest llibre el vaig regalar a algú de la meva família. Estic esperant que l'acabi per llegir-lo jo, que ja en tinc ganes... I ara encara més! Gràcies!

Anònim ha dit...

El tinc el llibre, ara he de trobar el moment de llegir-lo. Espero que sigui aviat. Gràcies per la ressenya.

Àngels.

Jordi Canals ha dit...

Sempre fa de bon llegir les obres del meu il.lustre veí.
Gràcies Anna pels teus comentaris.
Bon estiu!

jomateixa ha dit...

Ja el tinc a la llista de pendents.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A la llista ara mateix!!!

Lluís Bosch ha dit...

Oportuna la reflexió sobre bilingüisme i versemblança, un debat que m'agrada pel motiu que ja saps. És cert que hi hauria altres recursos i solucions, però aquest també és vàlid i me n'alegro molt que l'Andreu Martín el practiqui. Per mi, indica un bon estat de salut cultural i una "normalitat" sense prejudicis en el tractament de la societat en què vivim.
D'altra banda, fa bo saber que el mestre continua ben actiu, ni que sigui amb obres menors.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Qui ho diu que és una obra menor?