Harlem Nocturne

dilluns, 17 d’agost de 2015

La música dels camaleons, de Jordi Cervera






“Avarícia i revenja”. Aquests són els dos supòsits dels quals Jordi Cervera parteix a la seva darrera novel·la (La música dels camaleons, publicada per Bromera) com a mòbils del crim. I els posa en joc, ja ho crec que sí. Els posa en joc en una ficció dura, sòrdida i original que manté el lector amb l’ai al cor des de les primeres pàgines i que utilitza la música (molt heterogènia i diversa) com a curiós fil conductor. 
La música dels camaleons mostra una de les veus de Jordi Cervera com a escriptor. De la mateixa manera que és capaç d’usar un registre àgil i lleuger quan escriu per a joves (La mort a sis vint-i-cinc o La mort a dos-cents deu), també podem veure com es transforma quan conrea una narrativa negra per a adults. Ho va fer a Mosques i ara ho ha fet a La música dels camaleons. La seva prosa es converteix en un magma fosc, ampul·lós i recurrent que no té altra finalitat que inquietar el lector. Un estil retòric i obscur que incideix ˗com un pes que ofega˗ en la tragèdia i la brutor de la història que explica.       
La trama de la novel·la resulta molt atractiva, sobretot perquè és com un trencaclosques de peces que han d’anar encaixant i també perquè tracta un tema poc habitual en el gènere negre de casa nostra. Els franctiradors i els cossos policials d’elit semblen cosa dels americans, però aquí també en tenim i Jordi Cervera els treu a la llum. Ens mostra les entreteles dels GEI, la unitat més preparada dels Mossos d’Esquadra, aquells que només fan la seva aparició en casos molt greus de difícil resolució.
La novel·la n’és plena, de situacions complicades. Té un vessant molt assumible, de drama familiar típic, però també té un vessant de caràcter força inusual, molt de pel·lícula, en especial cap al final. A mesura que ens acostem al desenllaç, el puzle va agafant forma  i nosaltres, com a lectors, anem quedant a cada nova pàgina amb la boca més oberta.
Destaco per damunt de tot l’originalitat del tema tractat i del seu enfocament sense complexos. Em sembla perfecte que la novel·la negra en català tingui testimonis variats, de tota classe i mena, com passa en les literatures consolidades. Aquest és el camí que cal seguir. També lloo la imaginació de Cervera, que Déu n’hi do les coses que s’empesca. La credibilitat i la versemblança adquireixen un to propi i exigeixen del receptor un paper actiu i una certa tolerància. És l'opció de Cervera, la seva tria. 

Estem davant d'una novel·la  llarga, inquietant, sorprenent i tèrbola que encantarà als amants de l’acció i del risc.
I no explico res més. Si voleu saber més coses, us esperem el dia 7 de setembre a la Setmana del Llibre en català. Allà, a la taula rodona de Bromera, que tinc la fortuna de moderar, podrem parlar amb l’autor en directe.
Feliç dia, negrots.      

7 comentaris:

Montse ha dit...

També li tinc ganes, també!

Anònim ha dit...

Em va agradar. Molt interessant tot el tema relacionat amb el món dels GEI, per mi va ser una part molt atractiva de la novel·la. Intriga a ritme de música ben dirigida. Gràcies per la ressenya!

Àngels

Jordi Canals ha dit...

M'agrada molt toto el que ens expliques de "La música dels camaleons" de Jordi Cervera. Una novel.la per a tenir molt en compte. Gràcies Anna. Bones vacances!

jordi castells ha dit...

Ahir a la nit vaig acabar de llegir-la i estic molt d’acord amb la teva ressenya . Tot i que el començament em costava avançar i feia lectures curtetes de una 20 de pagines, a mitja novel•la agafa molta embranzida i l’he acabat en dues tirades llargues de lectura. El tema, l’originalitat etc. és com tu dius.
Crec que hi ha una cosa però que no fem servir bé, que és el concepte de franctirador.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Què vols dir amb això, Jordi Castells?

Teresa ha dit...

Sé que has gaudit molt amb aquesta novel·la, Anna! No me la perdre! Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

En tenia tantes ganes, de llegir aquesta ressenya! I ara tinc tantes ganes de llegir la noveŀla! M'agrada molt la idea d'un franctirador!!!!!!! Gràcies, Potato!