Harlem Nocturne

divendres, 5 de juny del 2015

Irène, de Pierre Lemaitre





Irène, de l’aclamat escriptor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que inicia la sèrie policíaca protagonitzada pel carismàtic comandant de la Brigada Policial de París Camille Verhoeven. L’obra, que data del 2006, ens arriba ara, en una magnífica traducció al català, de la mà d’Edicions Bromera. Un títol indispensable que ens col·loca damunt la pista del millor polar francès actual. 
Pierre Lemaitre és un autor amb una producció àmplia, que abraça altres àmbits més enllà del gènere criminal. No debades l’any 2013 va obtenir l’important premi Goncourt amb la novel·la Au revoir là-haut, amb la qual s’endinsa en la sordidesa de la Primera Guerra Mundial en un drama a mig camí entre la literatura culta i la literatura popular. La novel·la ha estat un veritable fenomen a França, on en poc temps ha venut més de mig milió d’exemplars. A Irène, on Lemaitre ja demostra la seva capacitat per fer conviure els registres, hom detecta  amb claredat la versatilitat d’un autor que té moltes coses a dir. 
El títol original d’Irène és Travail soigné. Em sembla molt encertat, perquè ens remet directament a les principals característiques de la novel·la. D’una banda, al metòdic i endreçat procediment policial (estem parlant d’un “procedural” canònic) i, d’una altra, a les terrorífiques accions, també perfectament planificades i executades, d’un despietat assassí en sèrie.
Que ningú no s’imagini que Irène és un típic producte d’aquests que tant abunden darrerament, amb un serial killer de manual a l’estil de las novel·les i de les sèries de televisió americanes. No, res d’això. Res de gratuïtes –i a voltes matusseres– carnisseries. Lemaitre és soigné, ordenat, i posa al servei de la ficció tot el seu bagatge de coneixements i lectures negres. El resultat és un excel·lent exercici metaliterari, de gran volada, que Lemaitre maneja magistralment i que aconsegueix sorprendre, d’una manera gens convencional, el lector més perspicaç. No es tracta només de fer-nos dubtar de la identitat de l’assassí o de l`èxit del seu pla macabre, sinó de convertir tota la novel·la en un enorme homenatge als autors del gènere criminal, homenatge que inclou un desenllaç imaginatiu i molt poc habitual (i fins aquí puc comentar).   
Com a estudiosa del noir, no sabeu com agraeixo la tria d’escriptors que, per a la seva particular lloança negra, ha fet Lemaitre: la preponderància dels europeus per damunt dels americans i l’omissió gairebé absoluta dels sempiterns Hammett, Chandler i etcètera. Hi apareix James Ellroy i algun altre, encara vius, i poca cosa més. No sé si aquest fet té a veure amb un rampell de xovinisme, però a mi, personalment, m’ha semblat un alenada d’aire fresc.
La novel·la és la primera de la sèrie i, per tant, l’autor ens presenta els personatges. Un conjunt de policies molt diferents entre ells, una mica a l’estil, malgrat les diferències geogràfiques, dels protagonistes de Sjöwall i Walöö. Com Martin Beck i el seu equip, també Verhoeven i el seu s’allunyaran de perfeccions i bondats inversemblants. Tindran els seus defectes i virtuts, les seves flaqueses i manies, fins i tot ens podran resultar antipàtics. Però seran creïbles i atorgaran a la ficció una coherent aparença de realitat.
D’altra banda, la trama d’Irène compleix totes les expectatives de la variada gamma d’afeccionats al gènere: hi ha acció, intriga, misteri, girs sorprenents, persecucions, suspens i sang i fetge. Com veieu, la novel·la té de tot.       
He de confessar que la lectura de Lemaitre era per a mi una assignatura pendent. M’he estrenat amb Irène. I m’han dit que les que vénen al darrere encara són millors. Us asseguro que jo ja friso per continuar. No us la perdeu, negrots.
   


12 comentaris:

Montse ha dit...

Interessant ressenya, com sempre. A veure quan cau...Irene!

Gràcies!

Anònim ha dit...

Aquest llibre el tinc comprat i en espera de rebre'l. Ja en tenia bones referències i no cal dir que la teva ressenya és com la cirereta del pastís. Moltes ganes de llegir-lo. Gràcies.

Àngels

Lluís Bosch ha dit...

Després de llegir la teva ressenya em queda clar que aqusta serà la propera lectura "negra". Ja falta poquet, perquè el final de curs ja és aquí i arriba el temps de llegir sense mirar el rellotge...

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bona ressenya d'un autor que desconeixia. Si aquesta noveŀla és com comentes, i de segur que n'és, m'interessa molt. Gràcies!

Jofre Pervez ha dit...

Una ressenya molt interessant , d' un autor desconegut per mi però que crec que aviat deixarà de ser-ho.
Moltes gràcies Anna Maria...

Anònim ha dit...

Hola, tot just començo a endinssar-me en el món de la novel.la negra/policíaca i m'he llegit "Vestido de novia" d'aquest autor. M'ha encantat. Ara estic per continuar amb " Irene". Com que no en conec gaires autors del gènere, veient que el coneixeu de sobres , m'agradaria si em poguéssis recomanar algun autor/obra , algun " clàssic" o novel.la que t'hagi deixat marcat. Em sembla que , potser, demano massa ... ;) gràcies per compartir amb nosaltres les teves lectures.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no demanes massa, però el món del negre és amplíssim i amb moltes tipologies. Jo et recomano voltar per aquí i tafanejar. Per aconsellar-te millor, per què no em dius quin tipus de literatura t'agrada, en general?

Anònim ha dit...

Moltes gràcies , Anna, per contestar tan ràpid. La veritat és que és tot un plaer voltar pel teu blog. Pel que fa als meus gustos literaris, et diria que , fins ara, em "tirava" més la novel.la "realista", amb personatges "soferts", amb una vida interior " tèrbola" ... no se si m'explico. D'aquests relats que et fan "patir" ... i , fins i tot, plorar amb els personatges. Què hi farem ! , sóc així de recargolada, jo . Vaig voler fer un canvi de gènere, endinssar-me a la part "fosca" de la literatura, i la veritat és que m'ha encantat. Una altra pista ... aquest darrer mes i mig que he començat , m' he llegit la trilogia de Dolores Redondo i aquest últim de "vestido de novia".
Gràcies novament pel teu interès.

Anònim ha dit...

Hola Anna, sóc jo novament. Per cert , em dic Pilar. Com que , no sé perquè , no em deixa publicar el comentari de cap altra forma que no sigui anònim, i no puc enviar-te un correu personal , m'agradaria comentar-te una cosa respecte al teu bloc. És una apreciació "formal", que no sé si a d'altres seguidors teus els hi passa. Pel que fa al contrast entre el fons negre i la lletra blanca, se'm fa difícil la lectura, fins i tot diria que em costa. Bé, pot ser és una tonteria, però em sap greu no poder estar més estona llegint els teus suggeriments per aquest fet. Espero no haver-te molestat. Petons. Pilar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Encantada, Pilar. No m'ho ha dit ningú això de la dificultat per llegir. Però igual li passa a més gent. Només et passa amb el blanc o també amb altres colors?
D'altra banda, per tal que aparegui el teu nom, has de deixar el comentari a través d'un compte de gmail. En tens?
De moment, et recomano una novel·la que val moooolt la pena. És "La última llamada" d'Empar Fernández.
I la meva, l'has llegit? Hehehe.
Ja et faré una llisteta.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies Anna !
en prenc bona nota de la teva recomanació ... de ben segur serà un dels seguents ! com t'he dit, m'agraden els llibres en els què els personatges i els seus sentiments tenen un bon pes a la novel.la. Sóc "patidora" de mena, què hi farem . O potser la teva obra " la dona de gris" ... no té mala pinta, no ...je, je. Si em promets que "patiré" , a la llibreria de cap !!
Pel que fa a la lletra ... no sé , jo crec que és el contrast tan fort del fons negre . Amb el vermell no em passa tant, però també se'm cansa la vista. Gràcies, de debó, pel teu interès i ajut. Petons. Pilar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, amb la meva també patiràs. I tant. I amb la de l'Empar, també.