Cap llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans

Cap llàgrima sobre la tomba, novel·la finalista del Premi Ferran Canyameres l’any 2012, és un llibre magnífic. Una història atemporal, ambientada a les Terres de l’Ebre, que es troba a mig camí entre el gènere (més o menys) negre i la literatura elegíaca. Sílvia Mayans ha compost un relat intens, proper i ben estructurat que no us podeu perdre.

La novel·la resulta susceptible d’ésser analitzada des de diversos punts. Per un cantó, el més important són els personatges, la seva interioritat i les relacions que s’estableixen entre ells. Gairebé podem parlar d’una trama iniciàtica, on el protagonista recorre un camí, d’entrada inesperat, envers la recuperació de la identitat perduda, la superació dels traumes de la infantesa, el despertar a la vida i a la veritat. L’enfrontament amb els terribles fets del seu passat, la descoberta dels secrets, la coneixença sobtada de la família, la retrobada amb el paisatge que el va veure néixer... Tot allò que ha anat obrint un pou d’incomprensió entre les persones, fins i tot entre les que s’estimen o s’haurien d’estimar, es desplega atzarosament davant del personatge de manera insospitada. No sé si l’autora s’havia plantejat fer-nos reflexionar sobre la casualitat i el destí, però en qualsevol cas és un pensament que ens ve al cap, que està present en un text que acaba apel·lant, mitjançant una estructura circular, a una certa justícia poètica.

El to nostàlgic, el retrobament amb les arrels, la presència constant de la imponent natura d’aquella zona gairebé oblidada de Catalunya atorguen a la història una dimensió melangiosa i profunda. Entronca amb la tradició dels drames rurals i amb el motiu literari de l’enfrontament (en el sentit de diversitat) entre la ciutat i el camp. Tanmateix, el tractament és amable. Mayans defuig l’excés de sentimentalisme mitjançant unes ben mesurades pinzellades d’humor. Un humor on el costumisme, la mirada jocosa i l’autoreflexió burlesca hi tenen un interessant paper.

Un segon punt important a l’hora d’enfrontar-nos a l’anàlisi de la novel·la rau en el moment temporal en què està ambientada. Justament l’any 1975, en els mesos previs i els posteriors a la mort del dictador. El marc i l’escenari per on ens passeja Mayans contenen, doncs, la voluntat de reflectir l’inici de la Transició. Des d’aquest punt de vista, resulta significatiu el tractament que fa del paper del policia, el tinent Estrada, un secundari de luxe que vehicula gran part de la indagació històrica. 

I no puc acabar aquesta ressenya sense destacar un dels grans encerts de la novel·la. Em refereixo a l’aposta lingüística de Sílvia Mayans: la utilització sense complexos dels diferents dialectes i fins i tot la presència del castellà. Mentre els policies s’expressen en aquesta llengua (altra cosa hauria estat impensable l’any 1975), el protagonista (narrador en primera persona) empra la parla de Barcelona i els habitants de les Terres de l’Ebre el seu dialecte particular. El resultat és una narració fresca, creïble i encisadora que flueix perfectament i que dota el text de la màxima versemblança. Defenso vivament aquesta naturalitat en la nostra narrativa. Així és com ha de ser.

No us perdeu Cap llàgrima sobre la tomba, negrots. Estic segura que us encantarà.   

Ahir vaig tenir l'honor de presentar la novel·la a la Biblioteca Bonnemaison de Barcelona. 

Foto abans de començar l'acte amb la Sílvia Mayans.