La habitación cerrada, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

La habitación cerrada és la vuitena entrega de la sèrie creada per Maj Sjöwall i Per Wahlöö (per a nosaltres, el matrimoni suec) durant les dècades dels 60 i 70 del segle xx. Els títols que integren la nissaga són deu, i es van acabar amb el traspàs de Wahlöö el 23 de juny de 1975. Ja sabeu que en aquest bloc hem ressenyat les set novel·les anteriors. De fet, Roseanna, que representa el debut de la sèrie, va ser la segona ressenya d’“A l’ombra del crim”.

L’edició de “La serie Negra” de l’editorial RBA inclou un pròleg de Michael Connelly. Com altres prologuistes que he llegit, també l’autor americà reconeix haver rebut la influència de la parella sueca. No m’estranya gens, perquè Sjöwall i Wahlöö són la representació de l’inici de la modernitat, d’una altra manera de fer novel·la negra, de la incursió directa, dins del gènere, de la crítica social més explícita i ferotge (sense tants codis establerts com posseïa el hard-boiled).

No cal tornar a incidir en la filiació política del matrimoni, comunistes militants que van emprar el gènere per denunciar les xacres de l’estat suec del benestar, per criticar la deriva que, al seu entendre, estava prenent el seu país en l’àmbit polític, cultural i social. A través de les novel·les col·loquen damunt la taula un debat obert, intel·lectualment potent, que qüestiona sense embuts la realitat que els envolta. No podem oblidar que ens trobem en plena Guerra Freda, en un període convuls que té el món polaritzat entre les dues potències, la URSS i els EUA. Un moment històric durant el qual els  factors ideològics tenen una presència cabdal en tot el planeta. 

El matrimoni suec demostra una enorme capacitat per enganxar el lector. Se serveixen de l’humor més càustic per ridiculitzar les institucions sueques i els diversos sectors d’aquella societat. Així, les trames policíaques estan farcides de delinqüents i policies de tota mena, però a quin més digne de ser escarnit. Sota la batuta de Martin Beck, el protagonista principal (malgrat que la ficció és sempre una ficció coral), les aventures a les quals assistim ens poden fer oscil·lar entre la riallada més estentòria i el somriure més sorneguer. Hi ha fragments que generen una hilaritat esclatant. N’hi ha d’altres que ens aboquen a una reflexió profunda, a la necessitat d’interrogar-nos sobre el desgast social, la decadència, la deshumanització. Arribem a una certa conclusió bàsica: tot és brut i podrit, el món es regeix per la mediocritat i la inoperància, poques coses se salven, l’aparell de l’Estat no funciona. Les persones intel·ligents i honestes ho tenen molt malament per sobreviure amb dignitat. Els resulta difícil perquè estan en mans dels altres, dels corruptes, dels personatges sense escrúpols, dels inútils, dels tocats de l’ala, dels il·luminats. Només hi ha una manera de funcionar: compartir, ajudar-nos, complementar-nos. A la novel·la hi apareix un personatge, Rhea, que aglutina de manera explícita aquesta proposta, basada en la voluntat de servei, en el concepte de comunitat.

Cal remarcar un altre aspecte que també em sembla fonamental. Rarament els autors s’acarnissen seriosament amb els seus personatges, excepte si són els capitosts. Se'n burlen, però no exerceixen la crueltat. La culpa de tot la té l’Estat. És la gran maquinaria allò que no funciona. Les persones, estiguin al bàndol que estiguin, només són uns peons en mans d’aquells que mouen els fils.

L’obra conté dues trames paral·leles (la investigació d’una mort i la persecució d’una sèrie d’atracaments bancaris) que acabaran convergint enmig d’un enorme despropòsit. El final esdevé una mostra ˗sorprenent, imaginativa i divertida˗ del joc dels disbarats. Sjöwall i Wahlöö utilitzen un motiu clàssic, el de l’habitació tancada, per construir un nou capítol, tan engrescador com els altres, de la seva nissaga.

Ja friso per llegir les dues entregues que em falten. Després, arribarà la tristesa i l’abatiment. El sentiment nostàlgic de no poder enfrontar-me de nou, per primer cop, a unes novel·les tan magnífiques.