La habitación cerrada és la vuitena entrega de la sèrie creada per Maj
Sjöwall i Per Wahlöö (per a nosaltres, el matrimoni suec) durant les dècades dels
60 i 70 del segle xx. Els títols
que integren la nissaga són deu, i es van acabar amb el traspàs de Wahlöö el 23
de juny de 1975. Ja sabeu que en aquest bloc hem ressenyat les set novel·les
anteriors. De fet, Roseanna, que
representa el debut de la sèrie, va ser la segona ressenya d’“A l’ombra del
crim”.
L’edició de “La serie Negra” de l’editorial
RBA inclou un pròleg de Michael Connelly. Com altres prologuistes que he
llegit, també l’autor americà reconeix haver rebut la influència de la parella
sueca. No m’estranya gens, perquè Sjöwall i Wahlöö són la representació de l’inici
de la modernitat, d’una altra manera de fer novel·la negra, de la incursió
directa, dins del gènere, de la crítica social més explícita i ferotge (sense tants
codis establerts com posseïa el hard-boiled).
No cal tornar a incidir en la
filiació política del matrimoni, comunistes militants que van emprar el gènere
per denunciar les xacres de l’estat suec del benestar, per criticar la deriva que,
al seu entendre, estava prenent el seu país en l’àmbit polític, cultural i social. A
través de les novel·les col·loquen damunt la taula un debat obert, intel·lectualment
potent, que qüestiona sense embuts la realitat que els envolta. No podem
oblidar que ens trobem en plena Guerra Freda, en un període convuls que té el món
polaritzat entre les dues potències, la URSS i els EUA. Un moment històric
durant el qual els factors ideològics tenen una presència cabdal en tot el
planeta.
El matrimoni suec demostra una
enorme capacitat per enganxar el lector. Se serveixen de l’humor més càustic
per ridiculitzar les institucions sueques i els diversos sectors d’aquella
societat. Així, les trames policíaques estan farcides de delinqüents i policies
de tota mena, però a quin més digne de ser escarnit. Sota la batuta de Martin
Beck, el protagonista principal (malgrat que la ficció és sempre una ficció
coral), les aventures a les quals assistim ens poden fer oscil·lar entre la
riallada més estentòria i el somriure més sorneguer. Hi ha fragments que
generen una hilaritat esclatant. N’hi ha d’altres que ens aboquen a una
reflexió profunda, a la necessitat d’interrogar-nos sobre el desgast social, la
decadència, la deshumanització. Arribem a una certa conclusió bàsica: tot és brut
i podrit, el món es regeix per la mediocritat i la inoperància, poques coses se
salven, l’aparell de l’Estat no funciona. Les persones intel·ligents i honestes
ho tenen molt malament per sobreviure amb dignitat. Els resulta difícil perquè
estan en mans dels altres, dels corruptes, dels personatges sense escrúpols, dels
inútils, dels tocats de l’ala, dels il·luminats. Només hi ha una manera de
funcionar: compartir, ajudar-nos, complementar-nos.
A la novel·la hi apareix un personatge, Rhea, que aglutina de manera explícita
aquesta proposta, basada en la voluntat de servei, en el concepte de comunitat.
Cal remarcar un altre aspecte que
també em sembla fonamental. Rarament els autors s’acarnissen seriosament amb
els seus personatges, excepte si són els capitosts. Se'n burlen, però no exerceixen
la crueltat. La culpa de tot la té l’Estat. És la gran maquinaria allò que no
funciona. Les persones, estiguin al bàndol que estiguin, només són uns peons en
mans d’aquells que mouen els fils.
L’obra conté dues trames
paral·leles (la investigació d’una mort i la persecució d’una sèrie d’atracaments
bancaris) que acabaran convergint enmig d’un enorme despropòsit. El final
esdevé una mostra ˗sorprenent,
imaginativa i divertida˗
del joc dels disbarats. Sjöwall i Wahlöö utilitzen un motiu clàssic, el de l’habitació
tancada, per construir un nou capítol, tan engrescador com els altres, de la
seva nissaga.
Ja friso per llegir les dues
entregues que em falten. Després, arribarà la tristesa i l’abatiment. El
sentiment nostàlgic de no poder enfrontar-me de nou, per primer cop, a unes
novel·les tan magnífiques.
10 comentaris:
Una ressenya ben engrescadora. Fa venir ganes de llegir-lo. Gràcies!
Marta Valls
Serà interessant llegir una novel•la sobre el poder que mou els fils i que s’endinsa en les persecucions de la gent que roba els bancs.
Hola Ana! Em sembla genial. M'ha encantat la ressenya. Fa moltes ganes de llegir! Abraçada
Chryssula
Hummm, com deu ser escriure a quatre mans? Com es deuen organitzar? Qui fa què?...Ho han explicat mai?
Molt interessant la ressenya, com sempre!
Hola, gràcies a tothom. Marta, Jordi, Chryssula i Montse.
Jo no sé si ells ho han explicat mai, però conec altra gent que escriu o ha escrit alguna vegada a quatre mans.
L'Andreu Martín, que ha escrit unes quantes novel·les a quatre mans amb en Jaume Ribera, sempre diu que en Ribera, quan li pregunten això, acostuma a respondre: "jo escric les vocals i l'Andreu les consonants".
Suposo que en cada cas és diferent. La Rosa Ribas em va explicar fa poc com ho va fer recentment amb la Sabine Hoffmann, agreujat pel fet que escrivien en dues llengües diferents. Eren sobretot molt exigents l'una amb l'altra.
També sé de casos (com en Marc Moreno i en Xavi Díaz) que s'alternaven els capítols, tot i que després cadascun opinava i corregia el que havia fet l'altre.
En fi. En qualsevol cas, ha de ser un exercici de contenció, de respecte i de saber molt bé què vols i com ho vols.
Per a mi no crec que fos fàcil, tot i que no ho veig impossible.
Una abraçada a tothom
Ostres, no ho sabia que s'escrigués a quatre mans; molt interessant la novel·la que has ressenyat, gràcies Anna!
Hola Anna, jo ja me'l vaig llegir fa temps. I com tots els altres, em va encantar. Són únics, són els mestres, són els primers fent novel.la negra moderna, on tots els personatges són importants.
Aquest estiu me'ls rellegiré tots. M'ho he guanyat!
Per cert, segueixes sent el meu far de les ressenyes literàries. Jo vull ser com tu...
Un petó,
Marta
Gràcies, Tura i Marta. Que xulo, tornar-les a rellegir.
I gràcies! Oatres, el teu far! Hehehe.
Doncs a mi el que m'agradaria és saber llegir a quatre ulls!! Se m'està acumulant la feina!
Petonets!
Confesso que no he llegit cap noveŀla del "matrimoni suec", però sí les ressenyes que has fet de les seves noveŀles. Tinc ganes de llegir-les (com els passa a d'altres lectors d'aquest bloc, després de llegir les teves ressenyes es tenen moltes ganes de posar-s'hi). Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada