Harlem Nocturne

diumenge, 25 de maig de 2014

Els Ambaixadors, d'Albert Villaró





Fa exactament un any vaig rebre un correu inesperat de l’amic Albert Villaró. M’enviava una novel·la inèdita, en PDF, per tal que li fes una ullada. No cal dir que li vaig agrair molt. Era un honor i una responsabilitat. El seu gest indicava que, d’una manera o d’una altra, valorava la meva opinió. Naturalment, em vaig posar a llegir amb molta atenció. Allò que aleshores no em podia imaginar era que la dita novel·la, intitulada Els Ambaixadors, es convertiria en el Premi de narrativa Josep Pla 2014.   
No és un secret que m’agrada molt com escriu Villaró. Ho he comentat en diverses ocasions. M’agrada el seu estil, a mig camí entre la lleugeresa d’un humor molt intel·ligent i la volada d’un contingut que mai no és banal ni està exempt d’una particular sensibilitat. M’agrada l’ús que fa de la llengua i el registre de la seva prosa, així com aquesta mena d’enteresa insubornable, difícil de definir, que sempre traspua tot el que escriu.  
A aquestes alçades ja s’han publicat moltes ressenyes d’Els Ambaixadors. La novel·la és un èxit, un dels títols que va triomfar per Sant Jordi. Per tant, no sé si el meu petit text afegirà gaire res a les veus anteriors. Tanmateix, tinc ganes de comentar les sensacions que la lectura de l'obra em va provocar.




Com podeu comprendre, jo no posseïa, a priori, cap dada sobre la novel·la. L’Albert no em va avançar res. Cap indicació del tema ni del gènere. No és estrany, doncs, que en començar a llegir em quedés una mica ˗per no dir molt˗ sorpresa. Aquell home, andorrà i orc (com ell es defineix), havia escrit una ucronia! No era pas allò que el títol, així d’entrada, m'havia suggerit.
Per si algú va perdut, el DIEC2 defineix el terme ucronia de la següent manera:
Ucronia: “Concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal”
Tot rumiant a fons, em convenç la part de “concepció imaginària”, però no tant això del “temps ideal”, que em sembla una mica ambigu. En canvi, he d’admetre que, al meu entendre, està més aconseguida la definició del DRAE, que indica:
Ucronía: “Reconstrucción lógica, aplicada a la historia, dando por supuestos acontecimientos no sucedidos, pero que habrían podido suceder”.
Exacte. Això. Això és el que fa l’Albert Villaró a Els Ambaixadors. Sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable, posa en una coctelera els fets històrics de la Guerra Civil, la primera Postguerra i la Segona Guerra Mundial i els sacseja a voluntat. No podem oblidar que és historiador de formació i que, per tant, coneix molt bé les dades i sap perfectament de què parla. Ens situa en ple 1949 i es posa a treballar sobre uns resultats de la guerra que, a hores d’ara, ens remeten a l’actualitat més rabiosa, ja que ens trobem en una Catalunya independent (una mica de pa sucat amb oli), assetjada constantment per una Espanya enemiga.
Els Ambaixadors és una ucronia que podria considerar-se d’història-ficció, amb alguns recursos de les novel·les d’espies i una bona càrrega d’especulació crítica, inventiva de primer nivell i humor. L’autor no s‘està de construir la novel·la que li ve de gust. Per tant, escriu una obra llarga, que supera àmpliament les 600 pàgines. Tanmateix, la seva lectura resulta plaent i fàcil. En primer lloc, perquè el registre emprat és perfectament entenedor. En segon, perquè la novel·la està estructurada en capítols breus que faciliten la seva relació amb el receptor.  
Jo vaig riure a cor què vols, la veritat. M’ho vaig passar d’allò més bé amb aquella colla de personatges reals i imaginaris que no paren de sorprendre'ns, amb els originals tombs d'alguns esdeveniments històrics, les especulacions a dojo, les idees delirants, les anades i vingudes, l’acció, els afers amorosos, els embolics, les escenes de violència. I, per damunt de tot, amb aquella ironia finíssima i a prova de bomba que caracteritza l'escriptura d'Albert Villaró. 
Tot això i molt més és Els Ambaixadors. Un text que vaig llegir en primícia i que ja em va causar la mateixa sensació que experimento ara: la satisfacció de constatar que en el si de la literatura catalana actual comptem amb escriptors que, com passa en totes les tradicions, s’atreveixen a escriure allò que els ve de gust. Perquè sí. Perquè d'això es tracta.  
Enhorabona, Albert. I si no ho heu fet, a llegir la novel·la, negrots. Ningú no se'n penedirà.





6 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Sembla molt interessant a la vista dels teus comentaris. Serà un plaer llegir l'Albert Villaró.

Anònim ha dit...

Un llibre a tenir en compte. Moltes gràcies.


Marta Valls

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ei, aquesta noveŀla l'he de llegir! M'interessa molt per tot el que comentes: original, imaginativa i, alhora, ben documentada (tot i els aspectes irreals) i ben escrita. Ah, i l'ironia! Com m'agrada trobar ironia. Bé, que l'hauré de llegir. L'enhorabona a l'Albert Villaró!

Teresa ha dit...

Un altre llibre que llegiré segur! Felicitats, Albert!

Tura Nogareda ha dit...

Enhorabona Albert Vilaró!
Sort que has definit la paraula "ucronia", no crec que surti al diccionari...
La entrevista que li fères al teu llibre, em va agradar moltíssim, una de les millors; avui l'he rellegir...veus com és un llibre de referència?
Gràcies per tot!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots.
Tura, sí que surt al diccionari. Les dues definicions que he posat són del diccionari. La primera, del DIEC2 (el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans). La segona, del DRAE (el de la Real Academia).
I moltes gràcies per les teves paraules sobre "Les veus del crim".