La mujer que no bajó del avión, d’Empar Fernández

Una maleta que giravolta, solitària, damunt la cinta de recollida d’equipatges de l’aeroport d’El Prat. Un home que s’espera, amb mal dissimulada impaciència, perquè la seva maleta ˗no aquella, sinó un altra, la seva˗ triga molt a aparèixer. Una temptació absurda. Un acte no planificat. Unes conseqüències inesperades.
Aquesta és, succintament, la sinopsi de La mujer que no bajó del avión, de l’autora barcelonina Empar Fernández.  

Després de llegir-la, ja no tinc cap dubte que he de defensar ˗encara més˗ la flexibilització de les etiquetes literàries. Dia rere dia m’arriben obres que em confirmen la necessitat d’eixamplar els horitzons del gènere negrecriminal. Resulta obvi que els límits han evolucionat. Han esdevingut més oberts, més extensos, més adaptables. Evidentment, continua existint ˗i reeixint˗ un procedural canònic, amb la seva investigació policial comme il faut i totes les convencions que el caracteritzen. I tant que sí. Podem trobar novel·les amb forenses, amb advocats, amb periodistes. De baixos fons, de mafiosos, de misteri, de sang i fetge. El que vulgueu. Però, a més a més, també disposem d’un bon nombre de propostes diferents, cada vegada més habituals, que no s’estan de plantejar nous enfocaments, noves vies. Que no s‘estan, fins i tot, d’hibridar, de fusionar. Novel·les ben fosques sense incloure necessàriament un assassinat, per exemple. Novel·les que ens colpeixen o ens commouen per camins poc ajustats al cànon, sense policies, sense detectius. La intensitat psicològica, uns personatges ben dibuixats, la indagació al voltant de les relacions humanes per damunt de l’acció... Tot plegat pot ser motiu de trames extremadament potents que, si convé, enderroquen fronteres i tòpics.

Empar Fernández ho ha fet. No ha inventat res, però ha donat vida a una ficció ˗amb veu pròpia˗ que enganxa des de la primera línia. I quedi clara una cosa. Quan dic que no ha inventat res, li estic fent un compliment. I és que La mujer que no bajó del avión s’inscriu, pel que fa al gruix narratiu, dins de la tradició de la millor novel·la negra de caràcter psicològic.

El protagonista de l’obra, Àlex Bernal, és un nou nom a afegir a la nòmina d’antiherois del “negre”. Els perdedors donen molt de joc, són molt rendibles. Ens ajuden a plasmar i a comprendre el desencís, la misèria moral, el caos. Vehiculen a la perfecció gran part dels problemes i dels dilemes ètics de la societat on vivim. Són gent normal. Sovint més semblants a nosaltres del que ens agradaria reconèixer. Per això ens hi sentim identificats. Per això ens resulten creïbles i volem saber què els passa.

Bernal no és l’únic perdedor de la novel·la. La majoria dels personatges ho són, per no dir tots. D’una manera o d’una altra. La trama, que oscil·la entre Roma i Barcelona, només utilitza la geografia com a escenari. La història podria succeir en qualsevol lloc del món. Empar Fernández reflexiona sobre el més profund de l’ésser humà; es planteja pulsions i sentiments bàsics, pregons. I, per tant, universals. La incomunicació, l’egoisme, la manca d’empatia, la mentida. Però, sobretot, la culpa. La culpa, que com un bacteri que rosega i corseca, ens pot acabar devorant per dins. Anihilant, destruint, matant.   

La prosa directa de l’autora contribueix a la contundència del conjunt. I els fragments que se serveixen del recurs dietarístic resulten especialment colpidors, duríssims, brutalment sincers.    

No penseu trobar, però, una novel·la pessimista, d’aquelles que es complauen en la sordidesa perquè així sembla que adquireixen més densitat. Fernández no es deixa seduir per aquestes fal·làcies. És massa intel·ligent. Per això, a banda de certs tocs d’ambigüitat, encara manté encesa ˗molt tènue, però visible˗ una petita, petitíssima, llum d’esperança. Ni que sigui, simplement, perquè la vida continua. Ni que sigui perquè, fet i fet, no tenim cap altra sortida que continuar vivint.

No us deixeu perdre aquest títol. La mujer que no bajó del avión.

Paga moltíssim la pena, negrots.