Harlem Nocturne

dissabte, 26 d’abril de 2014

De com l’Anna Maria Villalonga va viure el dia de Sant Jordi: aventures, desventures i altres coses



 
Roses de Casavells (Baix Empordà). Foto de Toni Ramírez Pedrosa.
 
 
 
 
 
Com sabeu, cada any escric una crònica que recull les vivències del meu dia de Sant Jordi. Normalment no la penjo en aquest bloc, sinó que la publico en el meu espai literari general, El fil d’Ariadna (II), atès que es tracta d’un esdeveniment que no se circumscriu al gènere negre. Tanmateix, enguany ha estat diferent. Enguany he viscut la festa des de l’altre cantó de les taules de signatures. I com que els llibres que havia de signar eren tots dos foscots, Les veus del crim i Elles també maten, crec que és normal que us en faci cinc cèntims des del racó negrot.
La idea que hauria d’enfrontar-me a la diada més bonica del país (i del món) d’una manera tan distinta, des del punt de vista de l’autor i no del consumidor, va introduir-se molt a poc a poc en la meva ment. I no serà perquè no hagi tingut un bon entrenament, després de fer tants bolos per Catalunya presentant Elles també maten! Tanmateix, vaig tan atrafegada que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig plantar en el dia sense haver copsat realment la seva significació. És a dir, que em cansaria com una burra! Només em faltava estar una mica refredada (o molt refredada) per acabar-ho d’adobar. Una bogeria. Mai no havia recorregut tants quilòmetres de metro en un sol dia, i això que en sóc usuària ˗habitual i convençuda˗ de tota la vida (no m’agrada l’autobús). De fet, aquest dia de Sant Jordi m’ha servit per confirmar l’eficiència del metro de Barcelona. Et porta arreu, amb rapidesa i eficàcia, en un tres i no res. Fantàstic.
La jornada va començar a la Parada de Dracmaycat, situada al costat de casa. Carrer de Sants/cantonada Gayarre. Molt bé. Vaig coincidir amb els autors Miquel Giménez, Emili Gil i Teresa Sagrera. Un bonic grup, bromista i ben avingut. Una horeta, de 10 a 11. Allà amb nosaltres hi havia en Francesc Beltran, cap del “cotarro”, i la quimera Loky, que veureu a les fotos. És l’única quimera de la ciutat i realment impressiona. Vam passar una estona molt agradable, vam rebre algunes visites, vam riure a cor què vols i, quan va ser l’hora (i sense mandra), vaig davallar resoltament a les profunditats del suburbà. Destí: el Passeig de Gràcia.    

 
 
 
 
 

Passeig de Gràcia. De 11:30 a 12:30. Parada de Llegir en català, l’associació de petites editorials independents entre les quals Alrevés i Llibres del Delicte, les responsables dels meus dos llibres. Es veu que m’esperaven a les 13 hores, però. Primer embolic horari del dia! És igual, ja sóc allà i firmaré el que calgui.  L’ambient és amical al màxim. El projecte de Llegir en català em sembla molt engrescador i demostra la capacitat d’alguna gent per fer les coses amb bon gust i amb intel·ligència, tot unificant esforços i ajudant-se mútuament. Allà vaig coincidir amb dos escriptors, bons amics: Jaume Benavente i Salvador Balcells. Feia un sol espaterrant i començàvem a torrar-nos. La cara vermella d’en Salvador ja li va durar tot el dia. També vam rebre visites i es van produir trobades. Ja em perdonareu que, al llarg d’aquesta crònica, no esmenti els  coneguts abraçats i saludats durant el dia, però em fa por oblidar-me algú. Tanmateix, tots sabeu qui sou i jo també ho sé. Gràcies infinites.
 
 
Continuem. Un cop exhaurit el temps (o no, atès l’embolic) vaig encaminar-me a la parada de l’Editorial Meteora. Estava una mica més amunt, al mateix Passeig de Gràcia, i no podia marxar sense passar a fer una saludadeta. El matí avançava inexorablement, les volves dels plàtans inundaven l’aire i el sol cremava cada cop més. Al meu refredat s’hi afegia l’al·lèrgia. Suava com un pollastre. Però vaig enfilar, després de petar la xerradeta amb en Jordi Fernando (editor meteòric) i en Jaume Benavente, que també havia fet el seu propi transvasament personal des de Llegir en Català, cap a l’estand de l’Editorial Alrevés, a la Rambla de Catalunya.  
Rambla de Catalunya. Serien més o menys les 13 o les 13:15 hores. La parada d’Alrevés, al descobert. Gent valenta, el cap i el pit al sol, a la bona de Déu. Allà, l’inefable Luis Gutiérrez Maluenda intentava col·locar als clients les seves novel·les del detectiu Atila (i les altres). Molta gent a la parada. Els editors vermells com pebrots, tots suant com verros. Abraçades aquí i allà. Bon ambient, com sempre. Alrevés és com una gran família i això els honora. Però la calor pugnava per destruir-me. Em rajaven els mocs i la tos em sacsejava l’estèrnum. Semblava prudent acomiadar-se i enfilar cap a zones més segures. 
És a dir, la Valenciana, al carrer Aribau, a tocar de la Universitat. Allà vaig dinar (amb la sort de topar amb la meva amiga Sílvia Vicente, que em va fer companyia) i després em vaig refugiar una estona dins la frescor coneguda i balsàmica del meu despatx. Buf! Quin descans! De sobte, una alegria inesperada. La meva companya, la professora Neus Nogué, havia comprat Elles també maten, de manera que vaig tenir l’oportunitat de dedicar-li. Per a mi va resultar molt emocionant, perquè la Neus és una persona a qui admiro molt. L’instant Kodak va durar poc, però, perquè jo (firmadora de llibres!) tenia obligacions. Havia de continuar amb la meva aventura. Per tant, novament sota terra i cap al Poble Nou.
Rambla del Poble Nou. De 15:30 a 16:30. La parada de la fantàstica Llibreria Nollegiu va col·locar un sillonet (còmode de debò) enmig del passeig. I allà que vaig seure, repantingada. I allà que s’hi podien acostar els intrèpids compradors ˗i fans˗ per tal que els signés l’antologia assassina. No és una broma això de titllar-los d’intrèpids. S’havia desfermat la bogeria criminal dels plàtans del passeig, de manera que les volves queien i volaven i ens encerclaven i tothom esternudava i tossia i treia els mocadors i es quedava sense veu i li ploraven els ulls i li queien els mocs. Una hecatombe. Els meus amics escriptors Jordi de Manuel, Rafael Vallbona i Albert Gassull, que estaven molt a prop fent una xerrada sobre les seves novel·les, s’escuraven la gola intentant mantenir la poca veu que els quedava. Pobrets. Un desastre de pel·lícula còmica. La primavera pot ser cruel, creieu-me.
 
 
 
Amb tot, atresoro dues vivències del Poble Nou. La primera: una escola que passa i la mestra que s’atura i que m’assenyala amb el dit. “Nens, mireu, una escriptora!”. Jo, al sofà, amb el cul ben posat, experimentant la solitud de les estàtues. “Nens, heu vist mai una escriptora????”. Admirable l’entusiasme de la mestra. Però els nens, d’uns set anys, semblen mesells i sords. Em contemplen com si veiessin un zombie. Jo em mantinc asseguda, col·laboradora i obsequiosa.  “Doncs mireu, aquí en teniu una. Què us sembla? És una escriptora!!!!!”. Els nens baden sense solta ni volta i jo recordo Floquet de Neu amb intensitat còmplice. Quina fe, aquella mestra. Arribo a la conclusió que l’ensenyament primari també pot ser cruel, com la primavera.
 
 
La segona: el meu alumne, Víctor Ruiz, que em compra dos llibres i em regala un punt preciós que ha confegit ell mateix. Signo els volums i xerrem una estoneta, mentre jo, per no perdre pistonada, tusso i moquejo. Els meus alumnes són un sol, això ho tinc clar. Avui he comprovat que no m’equivoco en preferir la Universitat a l’Escola Primària.    
 
 
Val a dir que a aquestes alçades i amb tanta peripècia, ja feia tard. Torno al tube barceloní i em dirigeixo, tot travessant amb valentia el llarg transbordament de Passeig de Gràcia, a la Plaça Lesseps. La Plaça Lesseps, ja reformada. Que bé. Animosa, però amb els peus com dues coques de llardons, m’encamino a la parada de Grup del Llibre. Des de la distància distingeixo la inconfusible figura de l’estimat Sebastià Bennasar i això m’anima. També hi ha en Pau Vidal. Tots dos signen llibres i em reben amb alegria. Buf, feia tard, dic. I em respon en Sebastià, estranyat: què hi fas aquí? Que no venies cap a les set?
 
 
Cap a les set? Són les 17:30, Sebastià, i he corregut com una esperitada!
Però sembla que sí, que tenia raó, que m’esperaven a les 19. Però si jo a les 19 havia de ser en un altre lloc! Ai Mare de Déu! Segon embolic horari. Evidentment, ja no hi ha remei. M’hi quedo. L’embolic horari no és l’únic, perquè aquí ja m’han tornat a canviar el cognom. Vilallonga. En fi, paciència. En Pau i en Tià marxen a continuar el seu tour i són rellevats, al meu costat, pel Salvador Balcells. Ens tornem a trobar, doncs, i constato que la vermellor de la seva cara continua palesant l’exposició solar d’aquell matí indòmit. Descobrim que, per fortuna, tots dos tenim la mateixa destinació subsegüent: la llibreria Negra y Criminal, a la Barceloneta. Que bé! Ja que hem de tornar a travessar la gran urbs, com a mínim ho farem en recíproca companyia.
 
 
 
Arribem al carrer de la Sal amb un pèl de retard, però menys del que esperàvem. Allà l’ambient és el de sempre, el de la negror. M’hi sento molt còmoda. Ens serveixen rom i hi trobo l’Alexis Ravelo i en Leo Coyote, tan riallers i esbojarrats com sempre. Al cap d’una estona hi fa cap en Lluís Llort. Signo alguns llibres i xerro amb la negrota més negrota del món mundial, la Charo González Herrera. Inesperadament, rebo la visita més bonica de tota la jornada, la del meu estimat Juan Linares i la seva parella, la Núria, a la qual encara no havia desvirtualitzat (cosa imperdonable per totes bandes!). És un moment emotiu i feliç. Fem moltes fotos i riem molt. I en aquell indret no recordo volves de plàtans ni partícules de pol·len. O no n’hi havia o va ser un efecte miraculós del gotet de rom, que va acabar escurant en Lluís Llort amb visible plaer.
 
 
 
 

Tanmateix, la cosa no es va acabar aquí. El final de la meva tournée tingué lloc a la Rambla de Catalunya, entre Gran Via i Diputació, a la paradeta (és un dir, perquè era molt llarga) d’Alibri. De 20 hores a 21. Ben organitzat, em tenen un lloc preparat entre dos autors que no conec. A l’esquerra, una escriptora, Mar Montilla. A la dreta, un tal Pepe Colubi (????). Seqüència dels fets: Mar Montilla i jo ens morim de fàstic; Pepe Colubi (????) té una cua espectacular de persones joves, que semblen conèixer-lo moltíssim i que responen clarament al fenomen fan. Mar Montilla i jo ens mirem sorpreses. No sabem qui és. Comencem a xerrar, solidàries en la desgràcia. Mentrestant, la cua del tal Pepe Colubi  (????) creix sense mesura, enmig d`un ambient entre friki i “modernillu”, decididament raro raro. Mar Montilla signa 3 llibres. Jo, 1 (això sí, amb molta il·lusió, perquè desvirtualitzo la Marisol, amiga del facebook). Continuem xerrant, especulant i rient. Desitgem que s’acabi allò per poder anar a consultar amb el Sr. Google qui coi és el tal Pepe Colubi (????), que continua la seva marató de fotos i signatures. Jo m’ho passo superbé, però els meus peus i les meves lumbars ja no semblen una coca, sinó més aviat un suflé aigualit. Amb la Mar Montilla ens fem amigues (ara ja ens hem agregat a facebook i tot). Mar, que esto va ser el comienzo de una gran amistad.  Te lo digo. Y que la próxima vez, si cal matar, matem.   
 
 
Per sort, descobreixo l’Albert Villaró uns llocs més enllà i m’hi acosto. Contentíssim del seu dia signant molts exemplars d’Els Ambaixadors, m’explica alguna anècdota de la Belén Esteban (sense comentaris) i ens fem un selfie amb la seva càmera. 



 
Es fan les 9. M’acomiado de la Mar, m’aixeco i inicio la tornada a casa, sempre amb metro, és clar. Pel camí consulto Google i descobreixo que el tal Pepe Colubi (????) és algú que surt a la tele. Un asturià periodista, guionista i escriptor. Ah!
El millor encara no us ho he dit, negrots. M’ho he reservat per al final. El darrer llibre del tal Pepe Colubi (ara ja no calen interrogants), el llibre que signava febrilment i que es va exhaurir, s’intitula Chorromoco 91. Ara s’entenia tot!!!! Allò era un senyal!!!!! Fixeu-vos. Un nom compost, de Chorro i de Moco. Podia existir un títol més apropiat per a un dia de Sant Jordi carregat d’al·lèrgia, refredat i nassos que ragen? Impossible! El dia del Chorromoco.
En fi, estimats, espero que hàgiu copsat com va ser la meva jornada. Per a major coneixement, us deixo el reportatge gràfic. Per cert, he de dir que ja he rebut informes sobre les vendes d’Elles també maten. Van ser boníssimes. L’antologia va tenir molt bona sortida. Una altra cosa és que, pel que sembla, tothom la comprava abans o després que jo passés per les paradetes, com en una mena de cursa contra mi capitanejada pels horaris i pels imponderables de la vida. Així que allò que es diu signar, no en vaig signar gaires. Però va ser una dia especial, diferent i magnífic.
 
 
 


15 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

He llegit un recorregut gratificant.
Quina enveja viure així el Sant Jordi des de dins. Tot un dia entre llibres i autors amics participant de l'esplendor de la diada.
Una abraçada!

Tura Nogareda ha dit...

Anna, quin tràfec, per Déu! Només he vingut una vegada a Barcelona, per Sant Jordi, i en tinc un record fantàstic...volia baixar, m'hagués fet il·lusió conèixer els autors negrots que he llegit les seves novel·les, però ja saps...
Un reportatge gràfic bonic, amb l'Anna asseguda en un silló vermell i admirada per tota una escola...quina marató, però feliç, oi? Me'n alegro molt, estàs molt riallera en totes les fotos! Una abraçada ben forta!!

Mar Montilla ha dit...

Quin recorregut!!! M'ha agradat moltíssim, Anna Maria, gràcies per esmentar-me. La veritat és que m'ho vaig passar força bè amb tu. I la propera vegada... si cal matar, matem.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Un dia ben complert i divertidíssima crònica. Descrius la calor de manera que fas suar, desfasaments horaris, l'admirable professora ensenyant als nens ¡una escriptora!, la foto on t'abraones a en Sebastià Benassar és boníssima (ja l'havia vist)i el Chorromoco aquest del final tampoc el coneixia.
M'alegra molt que hagueu venut molts llibres, que això és el què interessa i si cal riure, riem.
Una abraçada

Àngels Freixa

Charo Gonzalez ha dit...

Ohhh!!! Va ser molt maco compartir una estoneta d'aquest dia amb tu. Gràcies Anna!

Elies ha dit...

Per molts anys, germana!
Gaudeixo amb la teva felicitat!

Per molts anys!

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Que feliç que vas ser. Una abraçada !!

Teresa ha dit...

És evident que va ser un dia fantàstic en tots els nivells! Moltes felicitats!!

Nuria Queralto ha dit...

hahhahaha,una crònica genial, he rigut moltíssim, sobre tot el tros de la mestra: Mireu, nens, una escriptora! hahahahhahaha Desitjo que estiguis millor, chorromoco! Això sí, millor o pitjor, no perds el sentit de l'humor... Bravo!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! M'has fet riure a cor què vols amb aquesta crònica. Visca l'humor! Molt bona crònica, Potato! Pel que fa a aquest Pepe Colubi, acabo de mirar què en diu el Google i la sinopsi de la noveŀla aquesta dels mocs i... ufffffff. Això compra la gent? Sense comentaris. Petons i que celebris molts Sant Jordis des de dins sense refredat.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom. Sí, va ser un bon dia, tot i que molt cansat. Les cames les tenia de goma quan vaig tornar a casa. Anar amunt i avall amb la calor, tossint i suant és pesadíssim. Tret d'això, molt divertit.
I, efectivament, tinc clar que amb humor tot se suporta millor.
Una abraçada.

Víctor Ruiz ha dit...

M'ha encantat!! Tot un honor poder formar part de la teva crònica de la Diada de Sant Jordi!!
Me n'alegro molt que t'agradés el detall, segur que jo podré dir el mateix del llibre que tinc entre les mans, però això ja serà una altra crònica!

Una abraçada ben forta!! Ens veiem per la Universitat :)

Anònim ha dit...

Comm me n'alegro d'aquest maravellos Sant Jordi. M'ha emocionat tan la crònica, com les fotografies.
Una forta abraçade

Carme Luis

Dora Muñoz ha dit...

Des de Palma, en una diada no tan atrafegada com la teva però també plena d'encontres entranyables, bones ventes i un bon grapat de signatures, m'ha agradat moooolt llegir la teva crónica.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies! Jo em vaig divertir escrivint-la!