Després d’El amant xinès, l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta torna amb
una altra novel·la negra de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, Els fils de l’aranya (Llibres del
Delicte). Aritzeta recupera la seva ploma per al gènere després d’uns anys de
dedicar-se a altres tipus de literatura. Arran de la seva contribució a
l’antologia de relats negres de dones Elles
també maten (Llibres del Delicte 2013), el seu personatge agafa embranzida
i es converteix en protagonista d’una sèrie. Anna Maria Villalonga la va
entrevistar el passat cap de setmana en el marc del Festival Tiana Negra.
Els fils de l’aranya és la teva segona novel·la de la sèrie de
la inspectora Mina Fuster. A la primera, L’amant
xinès, vas tractar el tema de la corrupció al voltant del complex Barcelona World. La crítica social i la
denúncia de l’actualitat estaven servides. Suposem que en la segona entrega
també en trobarem. Quines són les qüestions que tractes aquest cop? En què
t’has inspirat?
Aquí es parla d’estafa,
suborn, contraban i altres activitats que porten a terme els de baix de tot
d’una piràmide de delinqüents. A mesura que puges en la piràmide, els actors es
fan més invisibles i els seus negocis més “legals”. I torna a sortir el
projecte Barcelona World perquè encara
hi ha negoci a fer. Per a la novel·la m’he inspirat en un cas real d’estafa a
través de xecs falsificats, en l’entorn que ens mostren els mitjans de
comunicació i en les persones que veig cada dia.
Els
capitostos que manegen els fils sempre queden impunes?
Sí, si són prou amunt.
La
vida privada de la teva protagonista també té força importància. Una mossa
d’esquadra a la trentena, moderna, molt competent, desinhibida sexualment, amb
una certa inestabilitat emocional, un trauma del passat i una mare una mica sui generis. Un còctel prou atractiu.
Què pretens transmetre amb la Mina? Quina relació pot tenir el personatge amb
altres policies dels serials de ficció?
Pretenc que la protagonista
empatitzi amb els lectors, he volgut presentar una persona jove segura de si
mateixa, valenta, però amb contradiccions i problemes. Si mirem els serials de
ficció, veiem que en alguns (europeus i americans) se’ns presenten tipus
semblants, professionals molt ben preparades que lluiten per combinar feina i
vida privada (n’hi ha d’advocades, forenses, policies). De vegades tenen fills
(aquest no és el cas de la Mina Fuster, que no té ni parella estable), pares o
mares massa grans que els fan la guitza, alhora que els estimen o proven de
fer-ho. Tot i que sóc fan de moltes d’aquestes sèries, m’he inspirat sobretot en
la generació dels meus fills, amb les seves ganes de tirar endavant, la seva
lluita i els seus conflictes en una societat complicada. Gent d’aquí, com els
de les sèries són d’allà.
Tant
L’amant xinès com Els fils de l’aranya són obres farcides de referències musicals,
artístiques, literàries. Hi ha homenatges a personatges reals, com Jaume Fuster
o el malaguanyat Club dels 27, i de ficció, com el Catarella de Camilleri. En
aquest segon llibre, per posar només un parell d’exemples dels molts que hi
trobem, esmentes l’Alícia de Lewis
Carroll, que l’any passat va complir 150 anys O El rei Lear de Shakespeare, que aquest any compleix el quatre-centè
aniversari de la seva mort. Què ens en pots dir de tot plegat?
Sí, de la mateixa manera que
al relat hi ha fets quotidians reals o músiques que sonen en el moment
d’escriure la novel·la, també n’hi ha de culturals, com l’Alícia, de Lewis Carroll que mentre escrivia celebrava aniversari,
perquè a l’altra banda del mirall, de la ficció o del somni, hi ha una veritat
molt sorprenent que ens pot fer pensar si el món on vivim no és en realitat un
món de bojos. El rei Lear el trobarem
en una cita inicial del bufó i en tres fragments més del mateix parlament
camuflats entre el text, a part que un dels protagonistes es diu Cordèlio.
Shakespeare és un mestre mostrant les passions humanes. Des de sempre he entès
la literatura com un joc entre textos, entre discursos, com deia Barthes. I
m’agrada que uns textos portin a uns altres, s’hi relacionin, hi dialoguin, que
el lector tingui la sensació que la literatura no s’acaba en un llibre, que no
s’acaba mai. I alhora vull que sigui senzill, natural, que cap cita sigui
obscura o entrebanqui la lectura per qui no n’ha sentit parlar mai.
Al
costat de la protagonista, dónes vida a un estol de personatges amb diversos
graus de rellevància, però que configuren un univers molt ben dibuixat. Els
companys de la comissaria, la mare, alguns amics, un periodista que sempre acaba
ajudant en les investigacions, fins i tot adorables figures com la de
l’antiquari Montoliu i el seu gat Caliban.
D’on surten? Tenen referents reals o els devem a la teva imaginació?
La meva escriptura agafa els
materials de la realitat, però com en els trencadissos de Gaudí, les peces del
puzle serveixen per fer imatges originals, en aquest cas personatges nous.
M’agrada moltíssim partir d’anècdotes que he viscut, llegit o escoltat,
persones que he vist o conegut, problemes que han tingut. El gat de l’antiquari
s’assembla molt a un siamès que vaig tenir, va viure un munt d’anys, però ja no
és el mateix siamès, perquè ara viu amb l’antiquari. Tot és recreat,
transformat, nou.
Parlem
de gastronomia. Plats i vins que apareixen molt sovint a les novel·les.
Al·lusions al plaer de la cuina, que ja vam trobar a L’amant xinès i que ara es repeteixen, fins i tot amb més força.
Podem situar la nissaga de la Mina en la línia de la narrativa negra
mediterrània, una mica hedonista, a l’estil de Vázquez Montalbán, Camilleri o
Màrkaris?
I tant! I també de Jaume
Fuster. Però fins i tot, anant més enrere, del Tirant lo Blanc, que és l’únic cavaller de les novel·les del seu
temps que menja, beu, dorm i es trenca una cama quan cau. La meva narrativa,
tota, i no només la negra, beu d’aquest hedonisme mediterrani, del plaer dels
sentits, del gaudi de la vida. M’agraden molt aquests autors que cites,
m’evoquen les olors, els sabors, el tacte, el plaer de gaudir-ne, m’hi sento
plenament en línia.
Ens
ha sorprès la teva saviesa al voltant de les armes i dels jocs de guerra, que
són significatius a la novel·la. Com t’has documentat?
Jo no en sabia res, del tema.
Quan vaig veure que volia parlar de l’AirSoft vaig preguntar a través de les
xarxes socials si algú me’n podia dir alguna cosa, a part de buscar-ne
informació escrita i gràfica, la documentació habitual. Volia sensacions, més
que coses escrites, què penses, què fas quan hi ets, què veus. I em vaig trobar
amb la sorpresa que algunes persones molt properes a mi el practicaven o eren
veritables especialistes en armes. Vaig veure que els qui practiquen aquests
jocs d’estratègia militar o són fans de les armes no ho van explicant a ningú,
sens dubte perquè això no és popular o políticament correcte al nostre entorn.
Tenir una rèplica a les mans, parlar de fabricants, de botigues, d’ambients i
tipus, és alguna cosa que em va sorprendre molt i em va atreure des del primer
moment com a tema ficcionable.
Hi
ha temes que queden pendents en la novel·la, com en tota sèrie amb voluntat de
continuïtat. De fet, la teva saga és molt important, perquè actualment no n’hi
ha gaires en català i menys protagonitzades per una dona. Quins plans de futur
tens per a la nostra inspectora? Ja estàs escrivint un nou capítol?
La meva inspectora tindrà vida
mentre hi hagi lectors que la reclamin, l’editor no se’n cansi i jo tingui alè
per donar-li vida. En principi m’he compromès a fer-ne quatre, a veure què
passa. Però no m’he obligat a cap calendari, perquè no escric només novel·la
negra. La propera... encara no és a l’ordinador, però ja comença a ser al cap,
estirant fils que l’aranya ha deixat deslligats. És per això que cap de les
novel·les no es tanca mai del tot.
Després
d’haver deixat el gènere als anys 90, amb tres novel·les negres publicades,
sembla quasi obligat preguntar-te per la teva tornada al món del crim literari.
Què representa per a tu? Com ho estàs vivint?
La veritat és que m’estic
divertint molt amb l’escriptura, però sobretot amb l’ambient que hi ha a
l’entorn dels festivals negres, la participació dels lectors en fòrums i
trobades, la distància curta amb altres autors i editors. És genial. M’agrada
escriure des de registres diferents i he reobert una porta que tenia tancada.
Quina
és la teva opinió sobre l’actual estat del “negre” a Catalunya, tu que n’ets
una pionera amb una visió i un recorregut amplis des del teu debut en el gènere
com a membre del Col·lectiu Ofèlia
Dracs?
Em sembla que el “negre” està
vivint una altra època d’or (encara que els tiratges d’ara siguin infinitament
inferiors als de fa vint anys), i que les temàtiques han evolucionat perquè el
món en què vivim ha evolucionat molt de pressa. Des d’Ofèlia volíem fer una
literatura popular que engresqués a la lectura, però sense renunciar a
l’exigència i a la qualitat. Ara encara cal arrossegar gent a la lectura i el
gènere negre això ho fa bé. Per altra banda, hi ha molta gent que escriu i n’hi
ha força que ho fan molt bé. Però hi continua havent prejudicis: des dels qui
diuen que el “negre” no els agrada sense haver-ne llegit mai res (suposo que
perquè fa poc intel·lectual), fins a aquells que intenten colar-te com a
“negre” qualsevol cosa que tingui potes. I això no pot ser.
I
finalment la pregunta sempre obligada i que no sembla tenir una única resposta.
Què és per a tu el gènere negre?
Actualment hi ha un debat molt
interessant sobre el tema, m’agrada tant la posició dels que defensen els
models clàssics, com en Jordi Canal o en Tià Bennassar, com les propostes que
es fan des de perspectives més àmplies, el
gris asfalt de què parleu l’Empar Fernàndez o tu mateixa, el post-noir de Laurentino Vélez. Trobo que
tots teniu la vostra part de raó. A mi no m’interessen gaire les etiquetes, des
de la perspectiva crítica m’agrada més la Semiòtica o els Estudis Culturals,
però reconec que el gènere és un recull de codis amb els quals et pots
comunicar amb els lectors, que és alguna cosa que tens en compte quan escrius
(i quan llegeixes), i no ho puc ignorar. Per mi una novel·la negra ha de tenir
per damunt de tot denúncia social, voluntat de transgredir una legalitat que es
demostra injusta i ha de ser actual, compromesa amb el món en què vius. Això
sol ja la farà universal i atemporal. Hi ha d’haver un crim (del tipus que
sigui) i una peripècia: la per portar a terme el crim (des del punt de vista
del criminal o de la víctima) o la de desentrellar-ne els secrets (des del punt
de vista de la investigació). Això ja ens dibuixa uns quants tipus de
personatges possibles i també uns quants tipus de recerca. I tal com es va
veure en una de les taules rodones de Tiana Negra, no cal que hi hagi els
policies vells, amargats, borratxos i corruptes dels anys setanta i vuitanta, o
els detectius a l’americana de l’època del hard
boiled. El món està canviant, els delictes, els personatges i els mètodes
de recerca, també han de ser actuals.
