Feliç i negrot 2014!

A tots els negrots us vull desitjar un any 2014 ben ple de novel·les, misteri, suspens, crims, bones sèries i pel·lícules, assassins a tort i a dret i, per què no?, també molt bon humor. Que sigueu feliços i recordeu, Elles també maten!

Bon (i terrorífic) Nadal

Amb aquesta imatge alternativa d'allò que representa la infantesa, "A l'ombra del crim" recupera el seu cantó més terrorífic per desitjar

Bon Nadal als seus seguidors.  

No feu escarafalls. Aquí no ens estem per carrincloneries. Som negrots i ho hem de demostrar. Por, suspens, intriga, crims, terror, sang i fetge. Aquest és el nostre missatge.

 

Bon i terrorífic Nadal... i que aquest tronc amb barretina que hi ha a moltes llars us porti un bon assortiment de lectura ben fosca!

 

 

 

Ja hi tornem a ser: TIANA NEGRA 2014

Negrots, sembla que va ser ahir i ja hi tornem a ser. D'aquí a un mes, exactament els dies 24 i 25 de gener de 2014, torna el Festival de novel·la negra catalana TIANA NEGRA, en la seva segona edició.

Semblava un somni, però ja el tenim aquí. Encara hi haurà més activitats i sorpreses que l'any passat, us ho assegurem. Entre les novetats, destaca el lliurament del primer Premi Agustí Vehí de novel·la negra en català.

No patiu per res. Puntualment, us aniré informant de tot plegat.

De moment us deixo l'enllaç del bloc del Festival on hi podeu trobar les primeres notícies.

Aneu-vos reservant els dies i visca la negror!

 

Bloc del Festival Tiana Negra

 

 

Dones sense manies: Recull d'entrevistes, notícies i reaccions al voltant d'Elles també maten

Com que a partir d'ara aniran arribant els enllaços de les notícies, les entrevistes i les reaccions al voltant de l'antologia de relats negres de dones catalanes Elles també maten, he decidit anar-les publicant aquí.

Les aniré afegint a mesura que es produeixin, de manera que aquest post espero que vagi creixent molt i molt. 

Una forta abraçada, negrots. I gràcies per ser-hi sempre.

Anna Maria Villalonga: una dona matadora (Entrevista a La Petita Llibreria)
Entrevista a La Finestra Digital
Entrevista a Propera Parada Cultura
Àudio del programa de Ràdio 4: El Club Dante (Conversa Teresa Solana i Anna Maria Villalonga)
Article a Tu Mateix Llibres
Ressenya a La Petita Llibreria
Article al Bloc/Dietari d'Esperança Camps
Crònica de la Presentació a Collbató Negre
Àudio del programa de Ràdio 4: Wonderland (Conversa Margarida Aritzeta i Anna Maria Villalonga)
Ressenya de David Fajardo a La Finestra Digital
Pròleg de l'Antologia a Vilaweb
Pròleg de l'Antologia a Núvol

Un avís important, i qui avisa no és traïdor: "Elles també maten" ja és a punt

Després de publicitar el llibre a bastament a través de les xarxes socials i d'altres mitjans, ara ja tothom l'espera. I això, no cal dir-ho, ens fa molt feliços.

Jo m'he reservat fins avui, quan falta una semana per al dia de la Presentació oficial, per parlar del volum en aquest bloc.

La gran majoria de negrots ja sabeu de què es tracta: un recull de relats negres i criminals esrits en català per tretze autores, totes dones, que volem demostrar que nosaltres també sabem matar, si molt convé.   

De moment només us vull comunicar que l'antologia la publica la nova editorial "Llibres del delicte", que he tingut l'honor i el privilegi de ser-ne la curadora i que les dones i els relats assassins són els següents:

L'assassinat de la venedora de cupons, de Margarida Aritzeta

El segrest, de Teresa Solana

Una arítmia silenciada, de Carme Torras

Uns bons veïns, de Maria Carme Roca

Un mort a la cuina, de Núria Cadenes

(Ulleres de) pasta negra, d'Esperança Camps

El dia que vaig perdre el món de vista, d'Empar Fernández

Un reflex a la mirada, de Susana Vallejo

L'home del mirall, de Susana Hernández

Nit d'aniversari, de Marta Banús

Ella, de Laura Díaz-Roig

El señor Delcroix, de Mònica Batet

De vegades, l'atzar, d'Anna Maria Villalonga

La presentació tindrà lloc el proper dimecres dia 18 de desembre, a les 19:30, a la Llibreria Pròleg de Barcelona. Comptarem amb un presentador de luxe, Jordi de Manuel, que va acceptar encantat el repte d'estar envoltat de tanta assassina junta. La majoria d'autores també hi seran presents i jo espero que viurem una jornada inoblidable, de festa grossa.

No m'allargo més perquè aquest post és únicament un tastet de tot el que vindrà. I és que em fa la sensació que Elles també maten aconseguirà un èxit total.

Fins ben aviat, negrots.  

Remor de serps, d’Agustí Vehí

Ja fa uns quants mesos, des que va sortir al setembre, que tinc damunt la taula la novel·la pòstuma d’Agustí Vehí, Remor de serps. Els mateixos mesos que la contemplo sense trobar  prou força per confegir-ne la ressenya, la qual havia emparaulat amb en Bernat Puigtobella de Núvol i que, evidentment, volia penjar en aquest meu bloc. Ho he anat posposant, ajornant, dilatant en el temps. No sabia què dir ni com començar, però, sobretot, no sabia si seria capaç de posar-me a escriure sense passar una molt mala estona. Evidentment, no m’equivocava. Avui m’he decidit. I ara que hi sóc, sento el dolor a flor de pell, intacte, com si l’Agustí hagués marxat ahir mateix.

No he llegit la versió publicada per Crims.cat i de moment no ho faré. Continuo sense veure-m’hi amb cor. Però això no importa, perquè jo ja fa molt temps que vaig gaudir de la novel·la. Com acostumava a fer, l’Agustí em va enviar l’original encara verge, sense correccions ni intermediaris, tal com havia sorgit de la seva ploma. Sempre em distingia amb aquest privilegi, amb aquest honor, perquè volia saber la meva opinió sincera.

No vaig ser a temps de dir-li què en pensava, d’aquesta història negra ambientada al París de 1940, quan la Segona Guerra Mundial assolava el món i els alemanys eren a punt d’envair la capital francesa. Només vaig poder transmetre-li, a través de la seva esposa Marie, que la trama m’havia atrapat des del començament. Després, la infame malaltia va començar a avançar de pressa i ja no en vam parlar. Sempre m’ha quedat dins la recança de no haver-ho fet, perquè sé que l’Agustí es posava molt content quan jo li feia arribar les meves impressions.

No vaig poder dir-li que Remor de serps és un text imaginatiu i trepidant, molt ben ambientat (recordeu que ell era Doctor en Història). Una novel·la de crims, policies, soldats, nazis i feixistes que, malgrat succeir en un període tan dur com el de la Guerra Mundial, en molts moments feia somriure (i riure) a l’enganxat lector. No vaig poder explicar-li que la novel·la resultava excessivament tendra per al meu gust, perquè la bonhomia de l’autor es detectava en cada línia, en cada paràgraf, en cada personatge. No vaig poder cridar-li: home, posa-hi més mala llet, que ets un romàntic, tio!   

No vaig poder, perquè no hi era. Ja no hi era. Per això tampoc no puc, ara mateix, continuar endavant amb aquesta ressenya. No sé com afrontar-la. Només us recomano vivament la lectura de Remor de serps. I no perquè, com totes les seves, l’obra s’ho valgui, sinó també com a homenatge, com a comiat, com a reconeixement. L’Agustí era un home jove, que encara tenia moltes coses a dir, molts textos a escriure, molta saviesa a aportar. Un autor intel·ligent, culte, un gran amic, una bona persona. Llegiu-lo i m’entendreu.

Vull dedicar aquest text a la seva família, que sé que el troben molt a faltar. Perquè la vida és injusta i sempre s’endu els millors. Per a vosaltres: Marie, Mireia, Laia, Pau, Benja, Nico. Sempre, sempre el recordarem.       

 

 

Aquesta ressenya també ha estat publicada a Núvol  

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno (Barcelona, 1970), és la novel·la guanyadora del XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró 2012. L’autor, que és llicenciat en Filologia Catalana, ha desenvolupat diverses activitats al llarg de la seva vida professional, entre les quals destaca la de cuiner d’alt nivell. Com a cuiner, ha viatjat arreu del món i ha participat en diversos projectes també vinculats a la llengua, com el web www.bonprofit.org. Tanmateix, estic segura que és una ànima inquieta. Per això ara ens planteja aquesta interessant proposta literària, a mig camí entre la investigació criminal i la ciència-ficció.

No m’atreveixo a qualificar El somriure d’un eco d’una novel·la que fusioni gèneres, però certament té un vessant negre que no es pot ignorar. El protagonista és l’inspector de policia Guiu Montal, especialista dedicat a la investigació dels delictes relacionats amb la tecnologia “eco”, un avenç que permet mantenir “viva” la veu dels morts i possibilita que els vius hi continuïn interaccionant.

Només amb aquestes pinzellades ja us podeu imaginar que Gimeno ens transporta al futur, tot creant una mena de ficció de tints distòpics en un planeta gairebé mort, convertit quasi totalment en un desert inhòspit, amb una calor insuportable, on hi sovintegen les tempestes d’arena i els humans pràcticament no poden respirar. És per això que viuen abocats a l’interior, en uns estranys habitatges anomenats “rombòdroms”:

Una societat que es regeix per dos invents que ens han de protegir del dol per un planeta i per uns homes tocats de mort: el rombòdrom, aquesta casa que ens connecta i projecta un món que ja no existeix, i l’eco, aquest arxiu sonor capaç d’autoregular-se i créixer en què hi ha emmagatzemada la informació de tota la nostra vida, [...] per a després, un cop mort, continuar fent companyia a aquells que estimes gràcies a una mena de retrat virtual que acompanya qui ha pagat, paga i pagarà per rebre les teves trucades al mòbil o al sostre del rombòdrom.

Així ens col·loca Gimeno al bell mig de la seva ficció. A partir d’aquesta ambientació sens dubte imaginativa, inicia un procés de reflexió al voltant de gran part de les obsessions de l’ésser humà. D’entrada, tot i que de manera ambigua i poc desenvolupada (jo hauria preferit que s’hi hagués detingut més), ens dóna a entendre que el procés de degradació del planeta és la conseqüència de l’escalfament global. Aquesta situació, que per a l’autor funciona bàsicament com un marc escènic, per a mi hauria de jugar un rol més important, hauria de marcar de manera més significativa el contingut de la novel·la. El lector voldria conèixer el procés pel qual la humanitat i la Terra han arribat a la situació descrita, un procés que hauria de justificar el comportament dels personatges. Tampoc no sabem en quin moment cronològic ens trobem. Pot ser d’aquí a un segle, pot ser d’aquí a cinc. Jo, que sóc tan partidària de les històries obertes, que permeten al lector un paper actiu, en aquest cas he trobat a faltar tota aquesta informació. Està tractada de manera excessivament tangencial. En canvi, jo la considero vital per poder, després, encabir-hi la història amb més versemblança.  

Els humans que reflecteix Gimeno no han canviat gens i es regeixen per les mateixes passions, dèries, defectes i debilitats que tots nosaltres. Evidentment, aquesta pot ser l’opció de l’autor. Donar a entendre que l’home, passi el que passi, no evoluciona gaire, ni per bé ni per mal. Pot gaudir d’un munt d’avenços, pot disposar d’una tecnologia espectacular, però el seu interior, el seu vessant més profundament “animal”, continua intacte.  

Aquesta idea de la naturalesa immutable de l’home ens aboca al motiu principal de la novel·la, un motiu d’arrels clàssiques, recreat per centenars d’autors al llarg de la història de la cultura, la literatura i l’art. M’estic referint al desig d’immortalitat. A la no acceptació de la mort, encara que, en la novel·la, el patiment s’hagi mitigat gràcies a la tecnologia “eco”. Tanmateix, ningú no vol desaparèixer. Ningú no vol tampoc que desapareguin els seus éssers estimats. I en aquest sentiment de rebuig hi trobem la gran reflexió d’El somriure d’un eco, que Jordi Gimeno ha revestit d’un embolcall de gènere que segurament l’esperona com a creador i que també ens esperona a nosaltres com a receptors afeccionats.

Desitjar que ens estimin, estar acompanyats, sentir que no ens enganyen, continuar vivint. Calma, seguretat, certesa, tranquil·litat. Aspirem a això però, alhora, mantenim  ˗també immutables˗ les diferències de classe, les més baixes misèries, els crims, les mentides, les injustícies. Tenim clar què  podem arribar a fer per amor? I per sobreviure? A què estem disposats?

 

 

Un cop més la narrativa de gènere serveix per plantejar els grans dilemes que afecten l’ànima humana. I és que, com deia Ursula K. Le Guin: La ciència-ficció significa experimentar amb la imaginació, respondre preguntes que no tenen resposta. Implica coses molt profundes, que cada viatge és irreversible...

Us recomano El somriure d’un eco, negrots. Segur que us farà pensar.