120 anys d'Agatha Christie

Avui, dia 15 de setembre de 2010, fa 120 anys que va néixer Agatha Christie (15.9.1890 - 12.1.1976). El seu nom complet era Agatha Mary Clarissa Miller Christie Mallowan i ha estat considerada per mèrits propis la gran dama del crim del segle XX.

Evidentment, no li calen presentacions. A més, com sabeu, ja n'hem parlat diverses vegades (d'ella i de la seva obra) en aquest bloc. Tanmateix, resultava d'obligada celebració l'efemèride d'avui. Tots hem gaudit en un moment o altre de les seves novel·les, algunes de les quals representen autèntiques fites del gènere que han exercit una indiscutible influència posterior. Això per no parlar de les nombroses adaptacions cinematogràfiques dels seus títols més importants. O de l'obra de teatre La ratera, representada a Londres durant dècades amb un èxit aclaparador i que jo vaig veure al Teatre Goya de Barcelona ja fa uns quants anys.

Personalment, la meva novel·la favorita és L'assassinat de Roger Ackroyd, que va aconseguir sorprendre'm de valent. Són moltes les hores que, ja des de l'adolescència, Christie em va fer xalar amb la negra ficció. Com veieu, la meva fal·lera no és nova, sinó que ve de lluny, negrots.

Sigui com sigui, aixequem avui la copa pels 120 anys d'Agatha Christie. Ho hem de celebrar amb la reverència que es mereix. A més, si fins i tot ho recull el Sr. Google, com no ho hem de fer nosaltres?

Que tingueu una sinistra nit, negrots.

V. I. Warshawski, de Sara Paretsky

Gràcies al Diccionari de detectius que us recomanava en l’entrada anterior, he topat amb un nom que m’ha portat molts records i que no puc deixar de consignar aquí.
Es tracta de la detectiva, sorgida de la ploma de l’escriptora nord-americana Sara Paretsky (1947), Victoria Iphigenia (Vic) Warshawski. La sèrie de les seves aventures està constituïda per 14 novel·les, els noms de les quals us detallo seguidament, així com per dos reculls de relats curts.
Us avanço que no les he llegides (però penso fer-ho). La meva única relació amb el personatge ve de la mà de la pel·lícula Detective con medias de seda, de 1991, protagonitzada per Kathleen Turner. I aquí és on comença la meva nostàlgica remembrança, perquè aquesta pel·lícula (que no passa de ser un divertiment des del punt de vista cinematogràfic) és una de les que la meva filla i jo tenim en la nostra llista privada i compartida de pel·lis preferides. Aquesta llista mare/filla, que no té res a veure amb qüestions externes i que respon exclusivament a la nostra íntima complicitat davant la pantalla, inclou títols del tipus Dirty Dancing, La verdad sobre perros y gatos o Jumping Jack Flash.
Els films de la llista els hem repetit incansablement amb enorme plaer, de vegades de matinada, estirades al sofà. Fent comentaris, avançant-nos mútuament allò que ja sabíem que havia de venir, rient abans d’hora amb els gags següents. A Detective con medias de seda hi surt una nena que, com a feina de l’escola, ha de tenir cura d’un ou durant uns dies, com si fos un fillet. No cal dir què passa quan el deixa en mans de la sui generis detectiva (és dura, bebedora, cínica, un desastre). La meva filla i jo hem parlat més d’un cop d’aquest tema de l’ou, que a ella li encanta. La llista és tan important per a nosaltres que, des que no viu a casa, quan fan una de les pel·lícules a la tele ens enviem ràpidament un còmplice (i sovint inintel·ligible per als forans) SMS.

El cas és que, en la meva voluntat de recollir les diverses sèries de novel·la negra, avui em fa il·lusió referir-me a Warshawski. Faré una passada per les llibreries, a veure si trobo alguna de les seves peripècies. Mentrestant, em permetreu que dediqui aquest article a la meva companya de llista.
A més, sempre té gràcia, atès que no abunden, poder parlar d’una heroïna (en femení) de novel·la policíaca.

Gràcies, negrots.

Llistat de les obres de la sèrie:

1. Valor seguro (Indemnity Only, 1982)
2. Punto muerto (Deadlock, 1984)
3. Ordenes mortales (Killing Orders ,1985)
4. Medicina amarga (Bitter Medicine, 1987)
5. Golpe de sangre (Blood Shot, 1988)
6. Marcas de fuego (Burn Marks, 1990)
7. Ángel guardián (Guardian Angel,1992)
8. Tunnel Vision, 1994
9. Tiempos difíciles (Hard Time, 1999)
10. Sin previo aviso (Total Recall, 2001)
11. Lista negra (Blacklist, 2003)
12. Fuego (Fire Sale, 2005)
13. Jugar a ganar (Hardball, 2009)
14. Body Work, 2010

Relats curts:

Windy City Blues, 1995 - relats curts
V. I. x 2 (2002)

Diccionari de detectius de ficció

La Maria, negrota major per mèrits innats i també adquirits (com ja sabeu), m'ha passat una informació que vull compartir amb tots vosaltres. Es tracta de l'existència del Diccionari de detectius de ficció escrit per Mitzi M. Brunsdale, que es pot llegir parcialment a la xarxa i que us enllaço tot seguit. La primera edició data de 2006, la qual cosa vol dir que a hores d'ara ja requeriria una actualització (no cal argumentar l'esclat enorme de la novel·la negra en els darrers anys). Com apunta la Maria, és pre-Larsson!!!!! Tanmateix, resulta prou interessant, ja que ofereix molta i bona informació.

Només hi ha un problema: està en anglès. Amb tot, s'entèn força bé i estic segura que molts dels negrots el podreu seguir sense massa esforç.

De moment, no he trobat cap traducció, però prometo fer-vos-ho saber si en localitzo alguna. Com a primera providència, us deixo l'enllaç.

Gumshoes: a dictionary of fictional detectives (Mitzi M. Brunsdale)

Espero que us sembli bé.

Fins aviat, negrots.

Avui un relat meu: Inspiració

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava, burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d'un calaix de la cuina.

El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els telenotícies i els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia. Algú s'hi va acarnissar, vés a saber qui.

Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, setembre 2010

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2010

Benvolguts negrots,

Em complau comunicar-vos que, després d'un esgotador estiu de votacions compulsives, "A l'ombra del crim" ha arribat a la final dels Premis Blocs Catalunya 2010.

No tinc paraules per agrair l'esforç i la fidelitat de tota la família negrota, que ha aconseguit amb gran perseverància situar el bloc entre els 10 primers.

Ara ja tot es troba en mans del jurat. Però el premi més important ja l'hem guanyat. I no em refereixo al posicionament en la final, sinó a tots els amics antics i nous d'aquest espai de negror i a la vostra participació a prova de bomba.

No tinc paraules. De manera que només diré: gràcies, negrots. I no deixeu de passar per aquí. Encara tenim un llarg camí per recórrer plegats.

CatalunyaPress i Teresa Solana (una mica de tot)

Demà dijous m'estreno com a columnista a la Secció de Cultura del diari digital CatalunyaPress. En honor d'aquest bloc i essent conseqüent amb mi mateixa, la columna s'intitula "Compulsió crònica". Els negrots de pro ja us podeu imaginar el motiu del nom (tot i que va costar de trobar, oi Maria?). Ara només l'hauré d'explicar als lectors del diari.

He decidit començar amb la notícia de l'aparició al mercat del llibre de la Teresa Solana que ja esperàvem, Negres Tempestes, guanyador del darrer Premi de novel·la negra "Crims de tinta".

Demà, quan tingui l'enllaç de l'article publicat, el posaré aquí i així serà fàcil d'anar d'un cantó a l'altre.

En qualsevol cas, agraeixo el suport que he rebut de tots vosaltres i l'alegria que heu demostrat. Ara només falta que tot rutlli, però dels covards no se n'escriu la història.

Us espero a les pàgines del diari cada dijous.

Fins aviat, negrots.

Un any de crims

Malgrat que em sembla impossible, avui es compleix el primer aniversari d’"A l’ombra del crim".
A causa de l’obstinada insistència de la Maria i d’en Manel, que no paraven de dir-me que estaria molt bé que tirés endavant un bloc de literatura negra, vaig acabar cedint (la gran quantitat de feina que sempre tinc era l’obstacle que jo hi veia). Tanmateix, com que sóc dèbil i el tema m’entusiasma, digué que sí.
Durant el primer cap de setmana de setembre, la maquinària es va posar en marxa. Calia trobar un nom suggerent per al futur bloc. Així que vaig obrir una mena de consulta popular entre els meus amics.
Van arribar contribucions molt diverses. Unes més poètiques, d’altres més truculentes. Cadascú hi deia la seva. Finalment, si no recordo malament, vam aconseguir una fusió satisfactòria entre els suggeriments de la Lurdes Estruch, d’en Jordi Gomara i el meu propi (si m’equivoco, sisplau, prego la vostra correcció). I “A l’ombra del crim” va començar a agafar forma. La primera cosa: els lectors us convertíreu, per una analogia lingüística que no té res a veure amb qüestions de contingut, en “negrots”.

Avui, dia 6 de setembre de 2010, he comprovat astorada que, un any més tard, he aconseguit penjar ni més ni menys que 145 entrades. 145!!!! (entre articles, ressenyes, notícies, relats, reflexions). I això que tenia feina!
El cert és que no puc negar que em feu sentir molt motivada. Quan passen uns dies que no escric res, començo a notar un pessigolleig estrany. Una mena de veueta interna que em diu: “Anna, Anna, que el bloc negrot et crida...”. I allà que hi corro. He confegit els textos a totes hores: al matí, a la nit, en trajectes de metro, viatjant en cotxe, de matinada. Moltes vegades solament eren un pensament, una idea agafada al vol i aparcada en els magatzems mentals fins a trobar el moment d’arribar a les tecles de l’ordinador. En d’altres, es tractava de temes prou documentats o notícies que m’han caigut a les mans i m’han semblat interessants. He intentat conjuminar l’actualitat del gènere (tant ressenyant les obres com fent-me ressò dels esdeveniments específics) amb les històries clàssiques, els articles literaris, els textos de creació i la ficció (no exempta d’humor) al voltant de la compulsió llibresca.

M’agradaria pensar que, malgrat el caire lúdic, divulgatiu i lleuger del bloc, també he aconseguit un mínim nivell de rigor en l’anàlisi de les qüestions més serioses i literàries, combinant allò que, sense cansar (espero!), pugui resultar d’interès per a tots els negrots, un públic bastant divers.

La veritat és que tot el mèrit es troba a les vostres mans, estimats. La fidelitat, el bon humor i els comentaris m’han omplert d’il·lusió i m’han esperonat a continuar dia a dia.
Per això us convido a celebrar plegats aquest aniversari.

Aixequem la copa (de sang, potser?) i brindem per “A l’ombra del crim”.

Això només és el començament...

Moltes gràcies per ser-hi, negrots.