Harlem Nocturne

diumenge, 21 de maig de 2017

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré





Quan hom ha llegit Jaume Cabré i en particular el seu esplèndid recull de contes (ja que de contes parlem) Viatge d’hivern, hom espera amb delit les pròximes entregues. És normal fer cabòries i albergar expectatives, tot desitjant que el moment arribi. Jo en sóc una d’aquestes que esperava el moment, enamorada declarada del Viatge d’hivern, i per això ara estic molt contenta. Perquè ja fa unes setmanes que el tenim aquí, publicat per Proa i amb un títol d’allò més suggeridor. El darrer i recent recull de relats de Jaume Cabré: Quan arriba la penombra.
He llegit algunes coses estranyes respecte al volum, crítiques gratuïtes i esbiaixades, procedents de posicions que poc tenen a veure amb l’anàlisi literària de veritat. A les figures de la talla de Cabré se’ls demana molt en cada publicació. És comprensible,  perquè són l’elit. Però hem d’evitar el risc de jutjar-los amb una severitat superior a la normal. Perquè no totes les obres d’un gran escriptor són obres mestres, però acostumen a superar la mitjana amb escreix.  
Quan arriba la penombra és un llibre eclèctic, variat, divertit i viu. Un joc d’interdisciplines, intertextualitats, picades d’ullet, fils conductors, personatges que van i vénen, canvis de rumb, girs, sorpreses, ironies, fantasies i tendresa. Un exercici literari i personal, Cabré en estat pur. És cert que el conjunt no assoleix l’alçada de Viatge d’hivern, però tampoc no sé si l’autor ho pretenia. Em fa la impressió que aquí s’ha deixat anar, ha optat per divertir-se més, per provocar-nos de manera més directa, per desengreixar-se del món i de la vida. I això segur que ho ha aconseguit, perquè me l’imagino gaudint bojament mentre escrivia. El cantó lúdic dels textos és inqüestionable i funciona des de dos punts de vista: el de l’autor envers el lector, evidentment, però sobretot el de l’autor amb ell mateix.




Ignoro per quin motiu s’ha dit (igual per raons comercials indesitjables) que Quan arriba la penombra és un volum d'històries negres. No ho és. I no ho és perquè no hi ha la voluntat que ho sigui. El seu to fosc, l’aparició de crims i assassinats, de situacions terriblement dures i de personatges de moral molt qüestionable, no justifiquen una interpretació en clau de gènere. La cosa no va per aquí. A Viatge d’hivern també hi havia crims i sicaris. I tampoc no anava per aquí.
M’encanta la delicadesa de Cabré per construir alguns personatges, m’encanta la seva utilització estilística sense complexos, el seu portar la llengua al límit, la barreja de registres, els canvis de persona i de temps verbal, la reinterpretació lèxica i semàntica. La hibridació a tots els nivells. I em subjuga la recurrència dels temes que el motiven, com la interacció amb l’art, la música, la pròpia literatura. Aquí hi destaquen els quadres, la pintura. Ja ho havia fet al Viatge d’hivern. I ara hi torna, però des de posicions menys solemnes, més desinhibides. La realitat i l’art que són una mateixa cosa. La gent que es refugia dins dels quadres. Aquí ha triat Millet i les seves pintures de la pagesia. Volem millor metàfora dels temps que vivim? Fugir de l’artifici per tornar al natural. Però... ah, mai no és or tot el que lluu.
Rere l’aparença lleugera, Quan arriba la penombra conté reflexions serioses i importants. Res no és gratuït en un conjunt de tretze relats que, segons el mateix autor, són supervivents d’intents esforçats, supervivents de companys estripats o desats en un calaix. És obvi que unes històries agradaran al lector més que unes altres. Tot va en funció de gustos, estats d’ànim i etcètera. Però si us deixeu portar i us lleveu del damunt els prejudicis, el volum s’esdevindrà una magnífica aventura.  
Jo m’ho he passat molt bé. Quan arriba la penombra no aconsegueix el nivell de joia preciosista que sens dubte és el Viatge d’hivern. Certament. Però les comparacions són odioses i, per a mi, no ha deixat de representar una petita meravella.   



3 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Quina ressenya tan assenyada. Moltes gràcies, Anna Maria, el tinc pendent. Potser, un cap de setmana, fora de casa. Tinc un munt de temes sobre la taula i no puc llegir les mateixes hores que abans. Com desespera!

Àngels Freixa ha dit...

M'encanta la teva ressenya, la signaria punt per punt. No vaig sentir les mateixes emocions que amb la meravella de "Viatge d'hivern" però va ser una lectura amb picades d'ull, complicitats (com m'agrada entrar als quadres!), la relació entre el primer i l'últim relat... un conjunt per gaudir-ne.
Moltes gràcies per la magnífica ressenya!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No puc esperar a llegir-lo! Ja saps con em va agradar Viatge d'hivern, per mi insuperable llibre de relats d'aquest segle. No em fa res que Quan arriba la penombra sigui diferent, però et diré què m'ha semblat quan l'hagi llegit (espero que la biblioteca Robarts el tingui aviat, acostumen a comprar tots els llibres de Cabré sense que calguin informes meus).
Exceŀlent, excellent, exceŀlent ressenya!