Ja sé que vaig amb molt de
retard, perquè Andreu Martín va guanyar el Premi Crims de Tinta en la seva V
convocatòria amb la novel·la que avui ressenyo. És a dir, l’any 2013.
Curiosament, he llegit abans diverses obres de l’Andreu que van ser publicades
posteriorment. El motiu és doble. D’una banda, tinc tants llibres fent cua que,
indefectiblement, sempre n’hi ha alguns que es van quedant acumulats. D’una altra,
les novel·les de màfies (xineses o no) no m’agraden gaire. Per això, no sé si
conscientment o inconscient, l’anava aparcant.
Evidentment, vaig cometre un
error. I hauria d’haver sabut que m’estava equivocant. L’Andreu no pot
judicar-se amb el barem general. Les seves obres sempre m’agraden, sempre. Perquè
és un escriptor de raça, com la copa d’un pi, i amb una veu pròpia. Lluny de la
sordidesa, la violència tarantiniana i el sexe desfermat (a voltes gratuït) que
acostumen a acompanyar els subgèneres de màfies, narcotraficants i
organitzacions criminals, les novel·les que fa l’Andreu són bona literatura.
Literatura de veritat. Per això, malgrat que Societat Negra aborda sense pèls a la llengua el tema de la
instauració de les temibles tríades a Barcelona, la novel·la és molt més. Un
text ben travat, construït a base d’anticipacions, que desgrana la història de
mica en mica, amb personatges rodons i polièdrics, alguns entranyables, i una
exhaustiva documentació al voltant de la qüestió.
Un policia competent però en
hores baixes per un greu problema familiar, un confident mig xinès que no ha tingut
una vida fàcil, alguns pinxos de poca volada amb tots els números per acabar
malament, sicaris dolents dolentíssims, mares i pares de tots els pelatges,
caps i mans tallats, revenja i odi. Barcelona com a escenari del món de l’hampa
més bèstia. Ah, i una noieta de sofisticada bellesa oriental amb uns mugrons de
somni.
Què més volem? Si no ho heu fet
(cosa estranya perquè no tothom té els meus prejudicis ni la meva acumulació llibresca), llegiu-la ja. Us
encantarà.
4 comentaris:
Va ser el primer llibre que vaig llegir de l'Andreu Martín. Me'n va parlar i me'l va deixar un company. Un mestre aquest home!
Ho reflexes molt bé a la ressenya.
Gràcies, una abraçada.
Més tard vaig jo, que encara el tinc a la prestatgeria esperant torn. Per sort els llibres mai caduquen.:)
OH, Bruixeta, encara que sembli mentida, això em consola. De vegades em sento culpable de tanta acumulació perquè els autors els agrada tenir la ressenya i no dono l'abast (com tu). És impossible.
A mi tampoc m'atrau gens el tema. Tanmateix, celebro que Andreu Martín hagi aconseguit fer bona literatura amb un tema que em sembla costerut per sortir-se'n, però ja sabem que un bon escriptor pot fer bona literatura d'una roca, com deia en Cortázar referint-se a Kafka.
Ara bé, i fent un parèntesi, m'he quedat paradíssima de saber que a Barcelona teniu tríades. En què s'està convertint Barcelona? Entre el turisme desfermat, tríades i d'altres coses que vaig descobrint esteu ben arreglats.
Gràcies per una altra ressenya, com sempre, molt interessant.
Publica un comentari a l'entrada