Harlem Nocturne

dilluns, 17 de novembre de 2014

Parlem de tòpics: el tema de la manta







Com sabreu, benvolguts negrots, en aquest bloc vaig dedicar fa un temps una sèrie d’entrades al tema dels tòpics i dels llocs comuns. Analitzava, en clau d’humor però sens faltar a la veritat, tot una sèrie de qüestions tòpiques i reiteratives que apareixen a les novel·les, a les pel·lícules i a les sèries de terror, misteri, negres i policíaques. Des de la noia supervalenta que sempre s’aventura dins l’obscuritat quan sent un soroll (el lògic seria fugir) a les tempestes amb llamps i trons o a les portes que s’obren i es tanquen soles amb un nyeeeec esgarrifós.
Tanmateix, me n’havia oblidat un. Un que apareix repetidament, a tort i a dret, en totes les pel·lis i sèries. Em refereixo, ni més ni menys, que al tema de la “manta”.
I ara us preguntareu, estranyats: ¿Què és això de la “manta”? Que s’ha tornat boja l’Anna Maria?  
Doncs no. No m’he trastocat. El tema de la “manta” existeix, ja ho veureu.
No us heu fixat que en qualsevol situació de les pel·lis i sèries, així que algú és salvat per la policia, sigui quin sigui el seu estat de salut, faci una calor espatarrant o un fred que pela, estigui mullat o sec, espantat o content, sol o acompanyat... sempre li posen al damunt una manta?
En alguns casos queda plenament justificat. Si fa molt de fred, si l’afectat està moll, si és una criatura, si ha patit un accident traumàtic que l’ha deixat sota mínims... Però no sempre és així. De vegades només s’ha torçat un dit, l’acció es desenvolupa a Florida i fa un sol que espetega. Malgrat tot, el protocol “manta” s’activa de seguida. Deu ser una cosa sagrada. De manera que el pobre personatge, encara que la suor li regalimi cara avall, rep la seva indefugible ració de “manta”.
Ja sé que em direu que la gent que pateix un tràngol pot experimentar baixades tèrmiques o de tensió arterial... però... ¿no és exagerat...?
A casa meva en fem molta broma. Quan mirem una sèrie, així que s’insinua una situació susceptible de convertir-se en un afer d’aquestes característiques, ja comentem: ara ve allò de la manta. I no fallem mai.
Ja ho dic: la manta es troba per damunt del diví i de l'humà.  
Com ho veieu vosaltres? Hi esteu d’acord? Us hi heu fixat? Suposo que notareu que m’encanta parlar d’aquestes coses. Però, es miri com es miri, no m’ho estic inventant.
Ja me’n donareu l’opinió, negrots. I, mentrestant, que passeu un bon dia.
 


 

12 comentaris:

Jofre Pervez ha dit...

Un tema de presència continuada,discreta però sempre determinant: tot ha acabat quan surt ella...la MANTA! Herois adolorits,en xoc,preocupats,alleugits,herois que amaguen, malvats dissimulant..però allà són, tot sovint asseguts al darrera de l'ambulància o als graons d'entrada de la casa I sempre,sempre.. Amb la Manta. Aquelles heroïnes desconegudes.

Alexis Ravelo ha dit...

Cierto. No hay superviviente de gran aventura violenta yanqui que, al llegar la poli y los sanitarios, no acabe envuelto en una manta. Mi escena favorita de estas es la de "La jungla de cristal III, La venganza". Después de la escena de la manta es cuando viene de verdad la resolución del conflicto.

Sam Adams ha dit...

Efectivament, és molt curiós, Anna. Jo potser em decantaria per l'efecte Linus.

Se suposa que quan a algú li ha passat quelcom que l'ha dut a aquesta situació, necessita ser agombolat. La manta deu ser una manera asèptica i senzilla de donar aquest confort.

I, en narrativa és una manera d'evitar malentesos (que, d'altra banda, podrien donar força joc narratiu, és clar: "El policia que abraçava les dones" seria un bon títol).

Anònim ha dit...

I enfilar-se escales amunt en un lloc sense sortida també ho veiem sovint.
És veritat, la manta no falta mai quan hi ha alguna víctima que s'ha d'acomboiar.

Àngels FreixaA

Tura Nogareda ha dit...

No me'n havia donat compte, tota la raó del món, perquè serà?
Sembla que si fa calor o passa en un lloc càlid, no caldria...
Te'n adones de tot, coi d'Anna!

Anònim ha dit...

Ara que ho dius, si que es veritat, tot ho arreglen abrigant la persona afectada, es com donar un got d'aigua, sembla que també ho arregla tot.

Gràcies i bona tarda!!

Marta Valls

Jordi Canals ha dit...

No me’n havia adonat especialment d’aquest detall , de sobte però caic en que si, si que és així, en segons quins tipus de pel•lícules la manta potser un element tan important com la pròpia càmera. En el cas de relats no portats al cinema unes quantes bones flassades també contribueixen en l’ imaginació de l’autor a generar determinades escenes. Ara mateix en recordo algunes, on els personatges eren a l’abrigall de mantes per causa de moments que sorprenien en el curs de la trama.

Jordi Canals ha dit...

Ves per on, mai no ho hauria dit!

Carme Luis Tatjé ha dit...

Doncs, jo si qu me n'havia adonat, i quasi ho travaba normal, peró ara al llegir-te penso que si, que es molt exagerat, tot i que ultimament també he vist que posen aquella manta tèrmica daurada.

Gràcies Anna

Marta ha dit...

Ara que ho dius, és veritat. Potser és un protocol que segueixen els serveis de socors americans, imtens tota la raó que, peti qui peti, li encasqueten la manta,,que generalment és marró, gruixuda, amb unes ratlles groga i una altra vermella, i que de ben segur deu picar com una mala cosa.

I posats a esmentar tòpics, un personatge que sempre duu ullers quan ha de dir quelcom important se les treu. Si jo fes això, no distingiria els meus interlocutors.

Teresa ha dit...

Síii!!! Ara que ho dius me n'adono que el tema de la manta és omnipresent!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! He rigut força mentre et llegia. És ben cert això de la manta, i jo també me n'havia adonat.