La promesa, de Friedrich Dürrenmatt

Com sabeu perfectament els afeccionats, La promesa, novel·la de 1957 escrita per l’autor suís en llengua alemanya Friedrich Dürrenmatt, està considerada a hores d’ara un clàssic (modern) del gènere. L'aportació de l’autor, innovadora i renovadora, resulta imprescindible per entendre l’evolució de la narrativa negra en la segona meitat del segle XX. Subscric al cent per cent les paraules de Enrique de Hériz, recollides a la coberta posterior de l’edició ˗esplèndida per cert˗ que va fer l’editorial Navona l’any 2013.

La gran novela negra europea moderna, de alta calidad literaria, inquietud social y hondura moral, no existiría sin precursores como Dürrenmatt.

Efectivament, Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) va col·locar les bases per al desenvolupament d’una diferent manera d’entendre el “negre”. Dramaturg, assagista, guionista, pintor, fou autor també d’un bon nombre de novel·les, entre les quals algunes joies del gènere. El jutge i el botxí i La sospita, ambdues de principis dels cinquanta, poden considerar-se l’avantsala de La promesa, títol amb el qual excel·lí de manera absolutament inqüestionable.

Evidentment, no escriuré ara una ressenya típica. La novel·la ja l’heu llegit molts de vosaltres (i, en cas contrari, què esteu esperant?). Tanmateix, vull parlar-ne en aquest bloc, ja que era una de les meves assignatures pendents. Durant molts mesos vaig anar fent un recorregut al voltant dels orígens del gènere, de les seves diferents característiques, dels autors, de les modalitats, de les èpoques. Però semblava que el moment de La promesa no acabava d’arribar. Enguany, aprofitant que l’he rellegida durant la meva estada acadèmica a la Universitat de Lille, he pensat que ja no podia allargar la mancança ni un minut més.

No hi ha dubte que la novel·la és una obra mestra. De manera senzilla, sense absurditats supèrflues, ens fa viatjar a l’interior de la psique humana. La força d’una promesa, la voluntat de reparar el mal, són capaces de capgirar per sempre la vida d’un home. La trama ens aboca a descobrir una dimensió filosòfica en l’exploració de les fronteres del crim.

No és gratuït el subtítol de la novel·la: Réquiem por la novela policíaca. El mot “rèquiem”, com us podeu imaginar, posseeix aquí un significat ben simbòlic: no es tracta del final d’un gènere, sinó del seu renaixement gloriós. Com l’Au Fènix quan ressorgeix, renovada, de les seves mateixes cendres. Dürrenmatt ens està indicant que pot fer una altra cosa, que vol fer una altra cosa. I ara tots sabem que ho aconseguí amb escreix. Per a ell, la deducció lògica, que no té en compte l’atzar, no pot resoldre els enigmes de l’ésser humà. Cal saber que existeix la casualitat, els imponderables de l’existència. El final de La promesa és inesperat i trencador, i encara ho devia ser més en el moment de la seva escriptura. Constitueix un revulsiu en relació amb l’antiga narrativa d’enigma, però també una manera sibil·lina i intel·ligent de vincular el gènere al vessant  psicològic de la literatura, tan en voga a mitjan segle xx.

S’han fet dues versions cinematogràfiques de La promesa. La primera, contemporània del llibre: El cebo, dirigida per Ladislao Vadja el 1958. La segona, molt més recent. És la versió de Sean Penn intitulada El juramento, de 2001.     

Per acabar, us copiaré les citacions que inclou l’edició de Navona. Em sembla una bona manera de confirmar la meva opinió i un bon colofó per cloure aquest petit article:

Un autor monumental y esencial injustamente olvidado. Asómate a sus páginas: no te arrepentirás (Rosa Montero).

Friedrich Dürrenmatt es un escritor insobornable (Óscar López).

Friedrich Dürrenmatt es el más grande indagador del presente (Luis Sepúlveda).

Una obra maestra...definitivamente. Imposible de olvidar (The New York Times).