Harlem Nocturne

dimecres, 13 de juny de 2012

Corpus delicti, d'Andreu Martín




Anit vaig concloure la lectura de Corpus delicti, d’Andreu Martín: una novel·la esplèndida, d’aquelles que afegeixen valor al bagatge d’un lector i que, indefectiblement, resten gravades a foc en el seu imaginari. No és casual que la llegís, ja que me la va recomanar vivament el meu cosí Ramon, home de gust exquisit i percepció fina. Un cop acabada, no m’estranya tampoc que el mateix Andreu Martín em confessés un dia que Corpus delicti és una de les obres de la qual se’n sent més orgullós.

A priori, la història és horripilant, especialment perquè reprodueix un cas real. Els crims de John George Haigh, conegut com el vampir de Londres. Haigh, nascut el 1910 i penjat a la forca el 1949, assassinava, s’alimentava de la sang de les seves víctimes (i dels seus béns terrenals) i, per fer desaparèixer els cossos, els dissolia en àcid sulfúric. La seva màxima era clara: si no hi ha corpus delicti, si no apareix el cadàver, res no es pot demostrar. Evidentment, va cometre errors, ja que fou detingut, jutjat i ajusticiat. Tanmateix, se’n va endur uns quants desgraciats per endavant. A posteriori, com passa amb tots els assassins en sèrie del planeta, la seva vida i “obra” ha fet córrer rius de tinta.

Andreu Martín no escriu una biografia canònica. No és la seva pretensió, per més que, pel que fa als fets principals, s’hagi cenyit a allò que va succeir. Ell mateix ho indica a l’inici de l’epíleg: Aquesta novel·la està basada en fets reals que, en gran part, he tractat de reflectir amb tota exactitud. Però és una novel·la, la qual cosa vol dir que tota semblança amb la realitat és pura coincidència.
L’autor basteix una ficció retòrica d’alt nivell, narrada en primera persona. Més que referenciar uns esdeveniments autèntics, pretén aprofundir en la psique humana. El personatge principal, el xuclador de sang londinenc, escriu les seves memòries, introduint-nos de manera apassionant dins del seu cervell, dins dels mecanismes interns que el condueixen a ser qui és i a fer el que fa. Amb consciència clarivident que el seu comportament no és correcte, tampoc no pot defugir els  impulsos que el dominen. Ell mateix es pregunta si és boig. O no.
Tenim un estrany psicòpata capaç d’escindir-se. Amb una personalitat enlluernadora (típica d’aquests individus), subjuga gairebé tothom, de manera que, mentre és capaç d’estimar amb delicadesa un gos o la seva promesa (a qui tracta com si fos una reina), està planejant  meticulosament els seus crims. I no té un sentiment de culpa estricte, però sí un patiment constant, un estira-i-arronsa interior que el manté en constant tensió.

Molts són els aspectes que converteixen el protagonista en un personatge rodó. El fet que Andreu Martín l’erigeixi en el narrador de la seva pròpia història ens permet una aproximació insòlita als seus mecanismes mentals. Assistim als raonaments i als pensaments del criminal des del seu interior més pregon, més íntim. En coneixem les fòbies, las fílies, les justificacions, les pors, els somnis (més aviat malsons, alguns recurrents), els problemes sexuals, l’omnipresència de l’element religiós (proliferen les citacions bíbliques), les mancances i els traumes infantils, la difícil relació amb els pares, el curiós sentit de culpa. John George intenta trobar una explicació a la seva pròpia condició (per què li agrada beure sang, per què menysprea el sexe, per què acaba també bevent la pròpia orina?) i ens aboca als tòpics de la rígida infantesa i de l’aplicació fanàtica dels ensenyaments bíblics.
Tanmateix, el lector acaba tenint la sensació que, des de les pàgines de la novel·la, l’assassí li està prenent el pèl. De fet, els psicòpates són grans mentiders. Per tant, tot és mentida. John George mata, beu sang i ja està. La resta li importa un rave. I no us penseu. De tot plegat se'n deriva una crítica social destil·lada a petites dosis molt intel·ligents, però absolutament demolidora. 
Evidentment, jo no sóc psiquiatra, ni psicòloga, però no és difícil detectar en John George un munt de trets dels obsessius-compulsius. N’hi ha dos o tres que destaquen clarament. La seva fal·lera per tenir les mans netes: em rento les mans em rento les mans em rento les mans emrentolesmans emrentolesmans; la preocupació per l’aspecte extern (la roba, el cabell, el bigoti, les instruccions per a la seva figura de cera al museu de Madame Tussauds); i la dèria pels mots encreuats. Una dèria que l’assalta (segurament com un mecanisme de defensa) des que és detingut i jutjat. Arriba tan lluny que, quan s’està dirigint al cadafal, no pot deixar de buscar la paraula que li manca per resoldre una graella. Quan la troba (el mot “albatros”) se sent descansat per fi.   

Ens trobem davant d’un esplèndid assaig novel·lat al volant dels estranys límits de la bogeria. Un exercici profund i molt ben escrit que pot complaure el públic més exigent. Tanmateix, i ara arriba el millor, Corpus delicti és un text decididament divertit. Hi ha moments d’una hilaritat esclatant (no sabeu com costa manejar l’àcid sulfúric) i d’altres d’una suau i intel·ligent acidesa (la descripció d’alguna de les víctimes, testimoni de tot el bagatge de la reprimida i casposa societat londinenca, no té preu). Tampoc no tenen preu l’estol de personatges que envolten el criminal, les sorprenents situacions que es van succeint i les nombroses picades d’ullet que, sobre temes diversos, ens ofereix Andreu Martín. Des del cinema clàssic i el còmic, a la literatura de misteri, enigma i policíaca que més li agrada.
Andreu Martín unifica la crònica negra (on sens dubte els assassins en sèrie ostenten el lloc d’honor) amb l’ambientació històrica, la novel·la de crims i l’estudi psicològic. Això sí, tot ben amanit amb una salsa molt digestible on ingredients com l’humor, la ironia i el sarcasme en són la base principal.
Podria dir moltes més coses, però més m’estimo que les descobriu vosaltres mateixos. Us garanteixo que amb Corpus delicti us ho passareu molt bé. I no me’n puc estar de fer una recomanació especial. A la meva amiga Maria. Marieta, no la deixis passar.  

Fins ben aviat, negrots. 


11 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Fa mooolt bona pinta, l'he de llegir

Hele la Sabatera ha dit...

Ara estic amb "El blues de la semana más negra" també d'Andreu Martín

Anònim ha dit...

Si el Ramon i tu la trobeu tan bona, no hi ha cap dubte: ho és.

Te la demanaré en prèstec controlat (hehe)

IO

Gemma ha dit...

I la llista va creixent. :)

Ramon ha dit...

Estic content que t'hagi agradat. Jo el vaig trobar magnífic. Fa uns quants anys que me'l vaig llegir i encara el tinc molt present. Has fet una crítica molt bona i encertada. Moltes gràcies per les floretes!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Jo també l'he d'afegir a la meva llista.

Teresa ha dit...

M'agrada molt com escriu l'Andreu!

Encara en tinc algun pendent d'ell, però aquest segur que cau!!

Moltes gràcies!

Anònim ha dit...

Sembla molt interessant; a més, un toc d'humor, s'agraiex en aquestas novel.las de sang i fetge. La possarè a la llista que ja és llarguíssima. Magnífica ressenya Anna, no saps com n'estic de contenta amb els teus enllaços. Gràcies, Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies per la recomanació. Una ressenya exceŀlent!

Anònim ha dit...

M'imagino que ha de ser apassionat, amb aquesta magnífica resenya, ja t'hi troves al mig.

Carme Luis

Jordi Canals ha dit...

Segur que m'agradarà llegir-la.