El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera

 

Delirant.

Aquest és l’adjectiu que se m’acut després d’haver acabat El com del crim, la cinquena entrega de les aventures del detectiu barceloní Àngel Esquius. El meu heroi.

He engolit la novel·la en dos dies. Ni més ni menys.

He rigut a cor què vols en diversos moments i he comprovat, definitivament, l’enginy i la imaginació que, a mans plenes, gasten els dos perpetradors del llibre: Andreu Martín i Jaume Ribera.

Que sóc una fan de l’Esquius és ben sabut. De fet, la ressenya amb què vaig inaugurar aquest bloc, ja fa quasi dos anys, correspon al quart capítol de la sèrie, Si cal matar, matem. Si en aquella ocasió la cosa ja estava desbordada, a El com del crim hem arribat a cotes d’histrionisme hiperbòlic absolutament excelses. Els personatges no s’estan de res. Perfectes caricatures que descobreixen crims que ratllen la subversió, de tan inversemblants com són.

I, tanmateix, com que la realitat supera la ficció, el lector acaba empassant-se que tot és possible. Martín i Ribera en saben un munt. Els amos de la negror paròdica i àcida. Saben jugar com ningú amb la transgressió i posen damunt la taula, com si res, tota la porqueria del món que ens envolta. I ho fan sense perdre un to humà i proper que ens va situant en el real i que no permet que l’humor esbojarrat s’apoderi definitivament de tot.

La prosa és magnífica, àgil i viva, salpebrada amb tocs de sapiència que m’encanten. L’explicació del vertader significat del mot “enervar” (que porto anys intentant fer arribar a la gent com a croada personal), m’ha emplenat, lògicament, d'alegria. I les picades d’ullet cinematogràfiques. I la intel·ligència preclara de l’Esquius, a mig camí entre Sherlock Holmos, Columbo i Philip Marlowe. Ningú com ell les caça al vol, ningú com ell és capaç de traçar plans infalibles en pocs minuts. Ningú com ell (no oblidem que narra les seves peripècies en primera persona) pot resultar alhora tan cínic i tan tendre, tan mundà i tan quotidià, tan heroic i tan “d’estar per casa”.

 

I què podem dir de la fauna que l’envolta, tant la fixa –els seus companys de feina, la seva família, els seus “ligues” més o menys ocasionals–  com la de circumstàncies –els relacionats amb el cas del moment. Personatges dibuixats amb delicadesa, de vegades només un esbós, de vegades només destacats per un sol tret de personalitat, però sempre amarats d’enlluernadora vivesa.     

 

Evidentment, no us explicaré res de la trama. Després, ningú no m’ho podria perdonar. Tanmateix, us puc assegurar que El com del crim és una lectura perfecta per a les jornades estiuenques. Ens pot alegrar la vida, la qual cosa no significa, però, que sigui un llibre trivial. Amb aquests dos autors, impossible. I, si no, mireu com descriu un dels personatges el nostre món d’avui. Fa feredat.

Pàg. 134: No t’has adonat que la gent cada cop té més paciència? Fa cua per tot i no protesta. La sotmetem a proves contínues, injustícies, sacrificis, impostos... Tothom té clar que els pobres van a la presó i els rics no, i s’ho empassen com l’aigua... Els fotem el futbol i programes del cor i drogues i els convencem que, mitjançant el vot, són ells els qui controlen el país, i que els seus somnis es poden fer realitat, i viuen tan feliços, papant mosques, i no veuen per on els vénen les bufetades.

 

Claríssim, oi? Doncs això. Si en voleu més, ja sabeu què heu de fer.

Mentrestant, jo ja començo un altre llibre.

Bona vesprada, negrots.        

Darrera sessió dels Juliols: la cloenda de la Taula Rodona

Benvolguts i pacients negrots,
 

Arriba la petita crònica de la darrera sessió dels Juliols negres a la UB: una taula rodona que serví de cloenda d'una setmana intensa i fantàstica en la qual tots plegats vam aprendre moltes coses.

La taula rodona estava constituïda per l'escriptora Teresa Solana, de la qual us n’he parlat sovint (no debades en sóc declaradament fan des que va publicar la seva primera novel·la, Un crim imperfecte); el periodista i escriptor, també ben conegut, Sebastià Bennassar, que havia impartit dos dies abans la conferència sobre novel·la negra i climatologia. I, finalment, una servidora, ben contenta.

La idea era creuar impressions i debatre al voltant del  gènere criminal cultivat per dones, especialment des del punt de vista de la creació, atès que Teresa Solana és una escriptora en actiu.  

Solana, tan agradable i accessible com sempre, ens oferí una xerrada molt interessant sobre el procés creatiu, les seves obres i els seus projectes. Autora de dues novel·les amb els bessons Eduard i Borja/Pep (dos detectius ben particulars) com a protagonistes, ens va anunciar que a la tardor podrem comptar amb la tercera entrega. No cal dir la il·lusió que em va fer la notícia. Fa mesos que espero els bessons com "oro en paño" (i també la meva amiga Maria, negrota insigne). Per a mi, l’humor i la mirada àcida de Solana en descriure la societat catalana a través de les peripècies d’aquests insòlits personatges, no té preu.

Tot seguit, Solana es va referir a Norma Forester, la sotsinspectora dels mossos d'esquadra que protagonitza la seva segona sèrie de novel·les, inaugurada amb Negres tempestes (també ressenyada aquí). El públic obrí uns ulls com taronges quan va fer-nos cinc cèntims de la composició de l’estranya família de la sotsinspectora. Des de la iaia a la tieta monja, passant per l’exmarit homosexual i la filla okupa, formen un grup sense precedents.    

Solana va manifestar que el gènere li serveix de pretext per tractar tots els temes que li interessen. La seva literatura, al marge que ens resulti distreta i plaent, sempre té al darrere la intenció de palesar les qüestions i problemes que preocupen l’autora. Des de fer la crítica de la burgesia catalana a parlar de la recuperació de la memòria històrica. Solana, que sempre m’ha semblat una persona íntegra i honesta, destaca per intentar no deixar mai de ser fidel a ella mateixa. I això, a mi, m’agrada molt.

Finalment, va sorgir el tema de les traduccions de les seves obres i de la seva pròpia tasca professional com a traductora d’altri, a la qual fa molts anys que s’hi dedica. Aquesta qüestió també va resultar molt interessant i va donar lloc a un fructífer debat.

Bennassar, periodista i escriptor, és un home sorprenent, histriònic, xerraire i ple de vida. Un gran comunicador i un pou de ciència negrota que ens va oferir la seva visió de l’obra de Solana ben amanida amb un munt aclaparador de dades i de coneixements. Sentir-lo opinar i conferenciar és sempre un plaer. Les seves aportacions tenen un valor incalculable. Per a ell (i jo hi estic absolutament d'acord) les novel·les de Solana desperten un interès immediat a causa de la seva subversió dels mecanismes del gènere. És a dir, donen la volta a la truita per bastir unes intrigues que, tot i transmetre missatges i idees que poden ser seriosos, t'ho fan passar la mar de bé. Una producció, comptat i debatut, prou elaborada i amb segell personal.

 

La tarda resultà agradabilíssima. Els alumnes estaven d'allò més contents, prenent nota de totes les recomanacions que no se'ls podien escapar. Yvonne Ruz, la magnífica organitzadora, somreia satisfeta. Ens vam fer un munt de fotos, de les quals us en poso un tast com a cloenda d’aquestes cròniques. Tanmateix, he de dir una cosa. Teresa Solana i jo som absolutament “tremendes” (no trobo un adjectiu escaient, i això que en sé una pila). Gesticulem sense parar, ens belluguem, fem ganyotes, xerrem com a boges. El resultat és que la majoria de fotos estan mogudes (o fem unes cares que no es poden publicar sense perdre absolutament la credibilitat pública). Per tant, us haureu de conformar amb el que hi ha. Espero que en tingueu prou.

 

Gràcies per la paciència. Una abraçada ben forta i fins ben aviat, negrots.

Entre dos aguas, de Rosa Ribas

M’ha interessat força la novel·la de Rosa Ribas Entre dos aguas, la primera que llegeixo de l’autora. Recordareu que fou esmentada en diverses ocasions en les conferències sobre novel·la negra feta per dones dels Juliols de la UB (mireu el meus articles anteriors).   

Rosa Ribas va néixer al Prat de Llobregat el 1963, però fa molt temps que viu a Frankfurt, ciutat on ha situat la seva ficció policíaca. Entre dos aguas és la primera entrega de les peripècies de la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor, de pare alemany i mare espanyola. Us remarco la duplicitat del cognom –que ja ens avança alguna cosa–, atès que Weber vol dir en alemany el mateix que Tejedor en espanyol. La dualitat que el cognom apunta és la que viu constantment la protagonista, escindida entre el seu jo germànic (que sent més propi, al cap i a la fi és a Alemanya on s’ha criat i ha viscut sempre) i les arrels maternes, que la vinculen encara que no ho vulgui  a l’univers de la colònia espanyola de Frankfurt i al món i a la història espanyols.

M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix,  tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.   

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’algun quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors. M’agradaria molt que algun negrot que hagi llegit l’obra en digués alguna cosa.  

El millor de la novel·la és l’univers intern de la comissaria. Ribas se’n surt molt bé a l’hora de descriure les relacions de treball, la correlació de forces entre companys, caps i subalterns, i el funcionament de la investigació. També m’ha agradat la construcció dels personatges, humans, reals i contradictoris. En canvi, l’aspecte estilístic és clarament descurat.  L’autora no atorga gran importància a la llengua ni a la redacció, que podria guanyar molt si estigués més treballada.       

Amb tot, la novel·la m’ha enganxat. Té un segell propi. La ficció criminal no és banal, perquè poua en qüestions del passat molt interessants. Si la trobeu, no crec que us decebi. Endavant, negrots.  

Nova crònica dels Juliols: la narrativa negra d'Islàndia

D’Islàndia, abans coneixíem el bacallà. Després, el bacallà i la Björk. Una mica més tard, el bacallà, la Björk i en Gudjohnsen. I, des de no fa gaire, el bacallà, la Björk, en Gudjohnsen i un parell de volcans de nom impronunciable que foten enlaire sense remordiment (i sembla que cíclicament) tots els viatges en avió d’Europa.

Alguns també coneixíem un escriptor islandès de novel·la negra, Arnaldur Indridason, del qual n’havíem llegit alguna cosa. En el meu cas, una sola novel·la (de moment) intitulada La dona de verd, que vaig ressenyar aquí mateix.

En el marc dels Juliols de la UB, vam rebre la visita del professor de la Universidad Complutense de Madrid Enrique Bernárdez Sanchís. És catedràtic de Filologia Anglesa i es dedica sobretot a l’àmbit de la lingüística. Bon coneixedor de diversos idiomes europeus, és especialista en llengües nòrdiques. Ha desenvolupat una intensa activitat com a traductor del danès, del suec, del noruec i, evidentment, de l’islandès. No acaba aquí la seva investigació lingüística, però el seu extens currículum el podeu trobar a Internet. El que ens interessa ara és allò que ens va explicar d’Islàndia i de la narrativa criminal d’una dona d’aquelles terres, Yrsa Sigurdadóttir (qualsevol intent de pronunciar correctament el cognom és pura utopia).

La conferència de Bernárdez, malgrat el títol assignat (En què difereixen les novel·les d’Yrsa Sigurdadóttir i les dels seus compatriotes homes?), va centrar-se principalment en explicar particularitats d’Islàndia. No va establir una gran comparativa entre autors, però ens transmeté informacions curioses i interessants. Com que tots nosaltres, en general, som uns veritables profans en el coneixement de la vida i costums de la llunyana illa de gel, gairebé tot ens venia de nou. 

Així, vam saber que els islandesos estan molt interessats a traduir les novel·les dels seus autors, empresa per a la qual les institucions del país fan generoses donacions. De fet, la presència als Juliols del professor Bernárdez la poden agrair a la contribució de l’editorial d’Yrsa Sigurdadóttir i al consolat islandès. 

Bernárdez va explicar que a Islàndia els cognoms en realitat no existeixen. No desenvolupen cap funció. Només s’utilitza el nom de pila. Els cognoms, com arreu fa segles, únicament fan referència al pare (fill de). La descoberta em va entusiasmar, perquè ara ja estic legitimada per anomenar Yrsa i Arnaldur, sense més floritures, als dos escriptors. La feina se m’ha facilitat extraordinàriament.  

Yrsa no prové del món de les lletres, sinó que és una enginyera que, endemés, escriu narrativa negra. Els títols traduïts al castellà, òbviament per Bernárdez, són El último ritual i Ladrón de almas. L’autora empra elements de la vida quotidiana i de la vida familiar, molt important en la societat islandesa. La protagonista és una advocada sense cap especialitat concreta que es veu barrejada en casos criminals una mica per casualitat. No té cap relació amb la policia i acostuma a investigar pel seu compte. El paper de la dona, bàsic en la vida d’Islàndia (un país on es va organitzar una vaga de dones –de la primera a la última, incloses les dones del govern– que el va paralitzar), presenta pocs tabús. No hi ha problemes en mostrar les qüestions casolanes, les preocupacions del dia a dia. 

Bernárdez va remarcar que a Islàndia és problemàtic escriure novel·la negra perquè no hi ha assassinats, no tenen gaire delictes ni una violència excessiva. La dada no deixa de ser curiosa, ja que també va dir que hi abunden els novel·listes cultivadors del gènere. En qualsevol cas, sembla que resulta difícil fer creïble que de cop i volta comencin a aparèixer morts a tort i a dret. Resolen la versemblança fent que els morts siguin antics (gent del passat descoberta de cop i volta) o estrangers. Tampoc no hi ha gaire armes a Islàndia. I Bernárdez es preguntava: i, aleshores, com mates? Bé, jo crec que qui vol assassinar, assassina, hi hagi moltes armes o no. Però vaja.

El cas és que, pel que sembla, les novel·les d’Yrsa també tenen la particularitat de situar la ficció en llocs estrictament reals, de manera que el lector que els coneix els pot identificar sens cap mena de dubte, fil per randa. La quotidianitat xoca amb els casos criminals. La ficció d’Yrsa esdevé l’antítesi de la novel·la policíaca més típica. És simplement una investigació d’estar per casa (Internet, biblioteques, etc.) duta a terme per una persona qualsevol.   

Arnaldur resol la manca de violència tirant més aviat cap a la història. En les seves novel·les el problema no rau tant en descobrir l’assassí com en saber qui és el mort. Intriga fins al darrer moment. En el seu cas sí que tenim la presència de la policia i de la investigació, barrejada amb la vida personal i familiar dels personatges. Jo recordo que La dona de verd em va agradar força.  

I fins aquí va arribar la conferència. Bernárdez no va aclarir massa més. Ens va mostrar, això sí, un detallat mapa d’Islàndia, amb glacials, indicacions climàtiques i anècdotes incloses.

Bona nit,
negrots.   

Dones amb poder (tercera part... i última)

Bona tarda, negrots. No patiu, que aquesta serà la tercera i última entrega de les "Dones amb poder". Ens vam quedar en Maria Antònia Oliver. Doncs apa, continuem.

Tot seguit, Elena Losada va referir-se a Alicia Giménez Bartlett, sens dubte la més coneguda escriptora de novel·la criminal de l’Estat. Ella va crear el personatge de Petra Delicado, ben diferent de la detectiva Lònia Guiu. Petra Delicado (observem l’oxímoron del seu nom i cognom) no té problemes amb les armes. S’estima la seva pistola i l’exhibeix ben satisfeta. Està caracteritzada com una dona policia amb totes les de la llei (i disculpeu la frase feta poc afortunada). No s’aparta de la violència i, si convé, en fa ús. També és la primera policia amb un bon càrrec. Recordeu que té un subordinat masculí, Garzón, força més primmirat, diplomàtic i sensible que la seva cap. Hi ha una certa inversió de rols en els trets d’ambdós personatges i en la relació que els uneix.

Mercedes Castro és una escriptora que haig de confessar que jo no coneixia. Losada ens va mostrar el seu llibre, intitulat Y punto, un totxo impressionant que, segons la conferenciant, supera les expectatives estilístiques i artístiques del gènere. En canvi, no es pot dir que sigui una típica lectura de distracció. La dona policia que ens mostra, de nom Clara Deza, pateix molt clarament la pressió de l’ambient masclista en el qual treballa. No li resulta fàcil controlar el seu món.

Losada ens va apropar també a l’escriptora Rosa Ribas, catalana resident des de fa molts anys a Frankfurt, que ha donat vida a la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor. Precisament en aquests moments estic llegint la primera novel·la de la sèrie, Entre dos aguas, i, per tant, aviat us en podré parlar més extensament. Cornelia Weber també és una policia amb poder. Dirigeix un grup d’homes i el seu company habitual (i subordinat) és un policia home i d’una certa edat. A l’hora de manar, se’n surt prou bé.

Teresa Solana va ser molt aplaudida per Losada. Evidentment, només va esmentar de passada els personatges de la sèrie dels bessons, perquè allò que li interessava era referir-se a la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester (enllaço la ressenya). Per a Losada, el personatge de Solana ja ha abandonat feminismes reivindicatius estil anys 80 (Maria Antònia Oliver) i es defensa com pot en un món on no només ha d’enfrontar-se amb el sexisme masclista. Les dones ja han assolit alguns llocs veritablement poderosos i Norma Forester també ha de lluitar contra una “cap” ben molesta. La ironia i l’humor de Solana van ser destacats per la conferenciant.  

Finalment, va referir-se a la incursió en el gènere d’escriptores que no el conreen habitualment, com Carme Riera (Natura quasi morta) i Maruja Torres (Fácil de matar). En el primer cas, no va divergir gaire de la meva opinió publicada fa unes setmanes aquí mateix, però matisà que la policia que hi apareix, Manuela Vázquez, reflexiona força sobre el bé i el mal. Crec que té raó, la qual cosa no deixa de confirmar la volada de l’autora.

En el segon cas, la protagonista de Maruja Torres (Diana Dial) és una mena de paròdia d’ella mateixa. Una periodista prejubilada que s’ha retirat a Beirut. L’obra  (que tinc per llegir) no presenta interès com a novel·la criminal, però a Losada li ha cridat l’atenció des del punt de vista de la pintoresca autoparòdia (gens creïble, però molt divertida).

En conclusió, el gènere admet molts tractaments de la figura femenina en el seu paper de dona amb poder. Ja no és estranya l’existència d’escriptores “negres” i, lògicament, tampoc no ho és que siguin dones els seus principals personatges. Losada, que investiga  la qüestió des de la crítica feminista, admet que el tema li dóna molt de joc. Considera que, de mica en mica, la normalitat va arribant a tots els àmbits i per això les escriptores d’avui ja no tenen la necessitat d’utilitzar els seus textos per exposar la qüestió femenina d’una manera tan reivindicativa.

I fins aquí hem arribat. Jo he intentat bonament fer-vos un resum d’una sessió densa i interessant. A partir d’ara, quan surti a la palestra tot el que hem après, en podrem tornar a parlar.

Gràcies per la paciència, negrots.        

Dones amb poder (segona part)

Bé, negrots, torno a ser aquí per reprendre el discurs de l’anterior article, la crònica de la sessió d’Elena Losada als Juliols de la UB. Us ve de gust? Som-hi, doncs.

Durant la transició, amb Vázquez Montalbán i el seu Pepe Carvalho, la novel·la criminal es va dignificar, però no va arribar a cristal·litzar, com en altres indrets, de manera consolidada. A la dècada dels 80 trobem algunes escriptores pioneres –Lourdes Ortiz, Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany–, que van fer incursions dins del gènere. Ortiz va escriure una novel·la, Picadura mortal, que va arribar a ser prou coneguda. Però és a partir dels 80 que les dones irrompran amb força en l’univers de la narrativa criminal.

El corpus emprat per Losada com a base per a l’estudi de “les dones amb poder” inclou Alicia Giménez Bartlett, creadora de la famosa Petra Delicado; Rosa Ribas, mare de la policia mig alemanya mig espanyola Cornelia Weber-Tejedor; Mercedes Castro; Maruja Torres (com a narradora que ha escrit una obra negra per pur divertiment) i Teresa Solana, de la qual ja us n’he parlat molts cops i que ha inaugurat amb Negres tempestes la sèrie de la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester.   

El paper femení dins la ficció criminal és el reflex de l’evolució de la dona en la societat, com també ho és el simple fet que tantes dones escriptores es dediquin (arreu dels països occidentals) al cultiu d’un gènere que, com vam dir ahir, havia estat tradicionalment un reducte masculí.

Com a conseqüència, comencen a aparèixer personatges femenins en rols de poder: jutgesses, policies, detectives, fiscals. En general, no abunden massa les detectives privades (Losada no va esmentar la Kinsey Millhone de l’americana Sue Grafton, un exemple d’aquesta professió) i considera que es desenvolupen més habitualment en el si de l’administració pública. Segurament és cert perquè, com tots sabem i ella va apuntar, encara a hores d’ara la discriminació de gènere és superior a l’empresa privada. En qualsevol cas, aquests personatges solen treballar en ambients d’homes, on moltes vegades han de refermar repetidament la seva posició.  
 

Amb tot, les dones continuen essent les víctimes perfectes. El paper de víctima ha estat moltes vegades representat per dones, nenes o jovenetes. Violacions, abusos, maltractaments, violència de gènere, segrestos. Losada diu que hi ha molts exemples de dones esquarterades a la història de la literatura (i en la realitat). Ho considera “la cosificació de la dona”.

En canvi, no abunden les assassines i menys amb violència. Ja sabem que, quan matem, les dones som molt més sibil·lines. Ho fem amb verí o similar (millor no tacar massa, que després toca netejar). Això també ha anat canviant i cada vegada trobem més personatges femenins com a responsables dels crims. Jo crec que, tot i que l’estudi de Losada ho demostra amb escreix, les dones que cometen malifetes també existeixen. De vegades, de manera tan refinada com, simplement, des de la inducció. 

La conferenciant també va esmentar un tema que em va semblar molt interessant: la dicotomia entre la maldat/culpabilitat i la justícia, que sovint no van pel mateix camí. Aquest raonament, que tots hem fet en repetides ocasions tant com a lectors de ficció com, naturalment, com a membres d’una societat plena d’incongruències, el trobem en l’obra de la mallorquina Maria Antònia Oliver, de la qual ja us n’he parlat en altres ocasions. Oliver va crear la detectiva (la primera en català) Lònia Guiu. A la novel·la de 1985 Estudi en lila (observeu l’al·lusió feminista del títol), el mal es deslliura del càstig per aquest motiu. No explicaré res més. Convé llegir-la, però Losada creu que les novel·les d’Oliver són obres de força densitat, novel·les de tesi que es plantegen despertar la consciència social envers la violència de gènere. Lònia Guiu no és en ella mateixa una dona violenta, malgrat la seva professió (ni tan sols no sap què fer amb la pistola).  

    

 Bé, i amb aquesta inquietant imatge, us deixo per tal que reflexioneu. Ho sento. El tema dóna per molt. Necessitarem un tercer article.

Bona nit, negrots (i negrotes, buf).

Més cròniques dels Juliols: Dones amb poder (primera part)

En la quarta sessió dels Juliols de la UB ("Novel·la negra feta per dones del Nord i Sud d'Europa") vam tenir l'honor de comptar amb la col·laboració d'Elena Losada, en aquest moment  Directora del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, però, per damunt de tot, una excel·lent investigadora i professora. La seva conferència, intitulada Dones amb poder. Les figures de l'autoritat en la novel·la negra escrita per dones, fou molt interessant i documentada.
Va aportar moltes dades i observacions, de manera que no resultarà fàcil de resumir. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú dividir l'article en dues parts. Tinc molt clar que entrades de bloc massa llargues resulten molt poc recomanables. 

Losada va iniciar la xerrada amb una idea que comparteixo: considera Emilia Pardo Bazán, de la qual ja us n'he parlat aquí -i fins i tot n'he penjat algun relat- una de les primeres dones iniciadores de la narrativa negra en la literatura peninsular. Personalment, em va interessar molt que vinculés l’albada del gènere amb el fulletó del segle xix. Sens dubte, el debut de la novel·la criminal (és la terminologia preferida de Losada, perquè considera que defineix millor aquesta narrativa que “policíaca” o “negra”) està vinculat a la modernitat urbana. Neix amb un sistema de justícia modern que preconitza una certa equiparació de drets entre les diferents classes socials. Losada pensa que el crim rural del xix és tot una altra cosa. Jo hi estic d’acord. Si m’emmirallo en els meus estudis sobre el  teatre breu del mateix segle, he de dir que he arribat a les mateixes conclusions. També és essencialment urbà i està relacionat amb uns certs canvis socials vinculats a la modernitat.

Pel que fa als escriptors de fulletons, Losada va esmentar Wenceslao Ayguals de Izco, que jo recordo haver investigat fa temps en relació amb la modernitat vuitcentista. Per tant, em va fer molta gràcia. Ayguals havia escrit un llarguíssim text per entregues de ressons reivindicatius intitulat María, la hija de un jornalero, que posava a prova en cada capítol la capacitat de generar suspens i intriga en el sofert lector, que s’havia de carregar de paciència. Voleu un procediment més típic de la nostra narrativa?   

El recorregut de Losada pels orígens de la negror ens va dur a recordar Poe i el seu Auguste Dupin com un dels primers investigadors coneguts. Evidentment, va parlar de la novel·la d’enigma (Conan-Doyle, Christie) i de la novel·la negra americana (Chandler, Hammet). Va fer un resum sobre les modalitats més rendibles dins del gènere: novel·la de detectius, novel·la de policies, d’intriga judicial, d’intriga mèdicoforense i d’espies (que ja es col·locaria a la frontera). No va dir res del terror i del gènere fantàstic i de ciència-ficció. Tanmateix, jo crec que en algunes ocasions (no sempre) també tenen certs punts en comú amb la narrativa criminal.

Losada considera que a l’Estat espanyol el gènere com a tal va arribar tard, però afegeix que, quan arriba, ho fa amb una transgressió. Perquè, enmig d’un tipus de literatura masculina per excel·lència, topem amb dues dones pioneres. L’abans esmentada Pardo Bazán, que visqué entre 1851 i 1921, amb la novel·la Una gota de sangre; i la nostra Mercè Rodoreda, que escriví en la seva joventut Crim, títol del qual abdicà posteriorment però que, sens dubte, podem adscriure al gènere.

Losada també va citar altres autores que, com passa sovint en la historiografia literària, han estat posteriorment bandejades o simplement oblidades. Sabem del cert que la dona, durant força temps, destacà en el món de les lletres per la seva “invisibilitat”. I jo encara afegiria que no només la dona, sinó també molts escriptors homes que van conrear els gèneres considerats “menors” o “populars”.

Els noms d’algunes d’aquestes autores, que en ocasions signaven amb pseudònim per raons òbvies, són: Josefina de la Torre (coneguda com a Laura de Cominges) i Isabel Calvo de Aguilar, que sembla que hauria publicat un bon nombre de novel·les d’enigma d’ambientació exòtica.  

Evidentment, el franquisme va ensorrar el gènere criminal. No els interesssava. D'altra banda, els policies eren identificats amb el poder repressor i, per tant, no despertaven cap tipus de simpatia. Alguns intents tipus García Pavón amb el seu inefable detectiu de Tomelloso, Plinio, només van arribar allà on ho va permetre el règim.

I fins aquí hem arribat nosaltres avui, negrots. No us queixareu del detall.

Demà, la continuació. Que passeu una bona nit.

       

Missatge per als negrots: Maydey, Maydey!

Benvolguts negrots,

Sóc conscient que falten, com a mínim, tres cròniques dels passats Juliols. No han quedat en l'oblit, no patiu.

Feines més peremptòries m'han apartat momentàniament del camí negre.

Però prometo solemnement que d'aquí a un parell de dies m'hi poso. Això segur.

Mentrestant, us volia dir que torno a tenir sarau. Avui he anat de compulsió i els tres exemplars nous han estat molt mal rebuts pels seus companys de la lleixa d'espera. I aquest cop, amb raó. Els nouvinguts m'atrauen molt i em deleixo per llegir-los.

Són dos títols de Jordi de Manuel, escriptor al qual ja coneixeu: Mans lliures i L'olor de la pluja. Boníssimes vibracions.    

I una petita sorpresa que m'ha alegrat el dia. El cinquè lliurament de les aventures del meu detectiu favorit, l'Àngel Esquius, sorgit de la ploma de Jaume Ribera i Andreu Martín. S'intitula El com del crim i ja se m'està fent la boca aigua.

En fi, de moment res més. Gràcies per la paciència, negrots. Ens retrobem en breu. Bé, això si els llibres que s'estan  agredint en aquest precís instant armats fins a les dents no acaben amb mi.  

501 crims que has de conèixer abans de morir: presentació

Lloc: Espai Mallorca.
Dia:  14 de juliol de 2011
Hora: 19.30

Ahir, enmig de la calor estiuenca, es va presentar el llibre de Sebastià Bennassar 501 crims que has de conèixer abans de morir. Sort de la refrigeració, en el punt just, de l'Espai Mallorca. 

Presentat per  l'editora  d'Ara Llibres, vam comptar amb la presència de l'investigador  Jordi Mata, escriptor i historiador que s'ha encarregat de la tasca de documentació, i de l'artífex del text,  Sebastià Bennassar.  La trobada va ser un acte agradable i proper d'allò més distès.

El llibre, que recull 501 casos criminals que han tingut lloc a tot el territori dels Països Catalans des de l'any 415 fins a l'actualitat, demostra, segons l'opinió de Mata, que som un país normalitzat a tots els efectes, inclòs l'assassinat en tots els seus graus de truculència.  

Bennassar, amb la seva capacitat comunicativa habitual, ens va introduir en els casos i ens va mostrar alguns dels més significatius i ferotges.

Evidentment, vaig adquirir el llibre. Ara haurem de veure què tal.
Sembla interessant, sobretot, perquè aplega  una documentació en gran part inconeguda,  que donarà  a conèixer  unes dades susceptibles d'obrir noves vies de recerca històrica, literària, sociològica, etc.
O, simplement, el llibre pot distreure i satisfer el "morbo" de la curiositat humana. En qualsevol cas, sempre paga la pena exhumar i recollir tots els fets històrics i culturals que, en un país poc normalitzat com el nostre, encara estaven soterrats.    

   

Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.

"Semana negra" a Gijón: la negror és arreu

Mireu quin cartell més suggeridor publicita enguany la Semana Negra de Gijón, que se celebrarà del 22 al 31 d'aquest mes de Juliol.

Ja sé que Gijón és lluny, però Asturias paga la pena: indret meravellós on ara, època de vacances, hom pot acostar-s'hi per fer turisme, estar més fresquet i, de pas, assistir a les trobades negres i descobrir novetats.   

Jo, si pugués, de ben segur que hi aniria.

Us enllaço aquí tota la informació.

Ja veureu quants convidats, encapçalats pel nostre cap de llista, Andreu Martín.  

Fins aviat, negrots.  

Primera crònica dels Juliols negres a la UB

Bon dia, negrots

Enceto la primera crònica dels cursos d’estiu sobre novel·la negra de la UB, que van iniciar-se ahir, dia 11 de juliol, i que duraran fins aquest divendres, dia 15.

Sota el títol genèric de Novel·la negra escrita per dones del nord i del sud d’Europa, anirem veient què va succeint al llarg d’aquesta intensa setmana. Evidentment, no podré fer un resum detallat del contingut de les sessions, tot i que prometo aprofundir més endavant en els aspectes més interessants que s’hagin tractat. De moment, simplement, jugaré un paper de cronista motivada que té ganes de transmetre i compartir tot allò que el gènere (tradicionalment poc valorat i considerat menor) pot donar de si.

Va començar la festa amb la intervenció d’Yvonne Ruz, l’organitzadora del curs, professora visitant a la UB des de 2006 adscrita al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Yvonne és sueca, llicenciada en Estudis Hispànics i Suecs per la Universitat d’Estocolm. S’ha dedicat a ensenyar llengua sueca, a treballar amb immigrants i refugiats, a introduir-los en temes d’inserció laboral, etc. També ha estat professora de la Universitat d’Estocolm. A la UB, des que és amb nosaltres, ha organitzat diferents jornades i seminaris sobre personatges com Ingmar Bergman, la lingüista sueca Inger Lindberg i la novel·la negra sueca actual (jornades que, en el seu moment, ja vaig ressenyar aquí mateix).

Yvonne ens va parlar de La religiositat en les obres d’Asa Larsson i de Camilla Läckberg. Va ser una xerrada interessant, especialment per la procedència de la conferenciant i el seu coneixement de la societat sueca. Va aclarir nombroses qüestions al voltant del tractament del tema religiós en les novel·les de les dues autores citades (sobretot d’Asa Larsson, en la producció de la qual la religiositat hi juga un paper més rellevant). Yvonne va matisar diverses inexactituds de les traduccions que, al seu entendre, dificulten la comprensió d’allò que les novel·les pretenen en realitat palesar. També vam veure un fragment de l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de Larsson, Aurora boreal, que va resultar molt aclaridor.

La segona conferència fou a càrrec de la crítica de cinema i doctora en Filologia Hispànica Sílvia Rins Salazar, que ens parlà de La dama britànica i el mestre francès: Ruth Rendell en el cinema de Claude Chabrol. Com podeu comprendre, la unificació de les meves dues passions em va fascinar. Cine de qualitat, de culte, i novel·la negra britànica d’una de les dames del crim d’aquell país. Magnífic tot plegat.

Sílvia Rins va tenir una actuació brillant i va establir una connexió intertextual molt ben estructurada. Dues novel·les de Rendell, La dama de honor i Un juicio de piedra, adaptades per Chabrol, la segona amb el títol, més simbòlic, de La ceremonia. Marcant els lligams també, molt importants, entre Chabrol i el cinema de Hitchcock, va mostrar-nos quatre fragments de cinema molt ben escollits que van complementar a la perfecció el seu discurs. La dissecció dels personatges i la interpretació del conjunt em van semblar molt interessants. Confesso que vaig aprendre d’allò més.

Bé, negrots, de moment ja teniu la primera crònica. Encara que volgués, no puc dedicar-hi més temps. Però repeteixo: de mica en mica recuperarem tot allò que pugui interessar.

Que passeu un bon dia.        

Crim en directe, de Camilla Läckberg

Negrots, és tardíssim i, endemés, estic esgotada. Però avui he acabat Crim en directe, de Camilla Läckberg i, evidentment, no me'n puc estar de confegir la corresponent ressenya, encara que sigui breu.

La setmana vinent arriben els Juliols de la UB i, com us he anunciat repetidament, jo hi participo. El tema va de narradores sueques de novel·la negra. Precisament, la primera de les meves intervencions s'ocupa de la visió de la dona en la narrativa de Camilla Läckberg i d'Asa Larsson. Per tant, més endavant ja us parlaré d'aquest tema en concret.

Ara mateix la meva pretensió és només  opinar  succintament  de Crim en directe, la quarta entrega de la sèrie d'Erika Falck i el seu marit Patrik, el poli, al petit poble de Fjällbacka. 

Comencem pel començament: La Läckberg té un èxit esfereïdor, la qual cosa resulta  preocupant.

Les seves novel·les cada vegada són menys negres i més roses. Ja no se sap si importa més la història costumista amb la vida quotidiana de l'Erica i família (absolutament fascinant en la seves apassionants facetes de cuinar pastissos, canviar bolquers i mirar la tele) o la tasca del grup de policies que, dit sigui de pas, són tots més tous que un osset de peluix. 

I és una llàstima, perquè el cas criminal m'ha agradat. La intriga funcionava i el desenllaç també (per més que ho he endevinat tot). Però, és clar, enmig de tants elements superflus i absurds, la novel·la esdevé quelcom interminable. 

Cal reconèixer que aquesta noia té mà per construir relats que segurament arriben a un públic amplíssim. Però d'escriptora negra, res de res. En diverses ocasions he manifestat (benèvola que sóc) que li faltava bullir una mica. Després de 4 llibres, rectifico. No li falta bullir. És que no bullirà mai. I no perquè no pugui, si no perquè no vol.

Bé, que aprofiti l'avinentesa, a l'empara del boom de la narrativa policíaca sueca actual. De segur que ja ha fet un munt de calers. Chapeau. Tots sabem que n'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats.

         Passeu una bona nit, negrots.