Entre dos aguas, de Rosa Ribas

M’ha interessat força la novel·la de Rosa Ribas Entre dos aguas, la primera que llegeixo de l’autora. Recordareu que fou esmentada en diverses ocasions en les conferències sobre novel·la negra feta per dones dels Juliols de la UB (mireu el meus articles anteriors).   

Rosa Ribas va néixer al Prat de Llobregat el 1963, però fa molt temps que viu a Frankfurt, ciutat on ha situat la seva ficció policíaca. Entre dos aguas és la primera entrega de les peripècies de la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor, de pare alemany i mare espanyola. Us remarco la duplicitat del cognom –que ja ens avança alguna cosa–, atès que Weber vol dir en alemany el mateix que Tejedor en espanyol. La dualitat que el cognom apunta és la que viu constantment la protagonista, escindida entre el seu jo germànic (que sent més propi, al cap i a la fi és a Alemanya on s’ha criat i ha viscut sempre) i les arrels maternes, que la vinculen encara que no ho vulgui  a l’univers de la colònia espanyola de Frankfurt i al món i a la història espanyols.

M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix,  tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.   

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’algun quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors. M’agradaria molt que algun negrot que hagi llegit l’obra en digués alguna cosa.  

El millor de la novel·la és l’univers intern de la comissaria. Ribas se’n surt molt bé a l’hora de descriure les relacions de treball, la correlació de forces entre companys, caps i subalterns, i el funcionament de la investigació. També m’ha agradat la construcció dels personatges, humans, reals i contradictoris. En canvi, l’aspecte estilístic és clarament descurat.  L’autora no atorga gran importància a la llengua ni a la redacció, que podria guanyar molt si estigués més treballada.       

Amb tot, la novel·la m’ha enganxat. Té un segell propi. La ficció criminal no és banal, perquè poua en qüestions del passat molt interessants. Si la trobeu, no crec que us decebi. Endavant, negrots.