D’Islàndia, abans coneixíem el bacallà. Després, el bacallà i la Björk. Una mica més tard, el bacallà, la Björk i en Gudjohnsen. I, des de no fa gaire, el bacallà, la Björk, en Gudjohnsen i un parell de volcans de nom impronunciable que foten enlaire sense remordiment (i sembla que cíclicament) tots els viatges en avió d’Europa.
Alguns també coneixíem un escriptor islandès de novel·la negra, Arnaldur Indridason, del qual n’havíem llegit alguna cosa. En el meu cas, una sola novel·la (de moment) intitulada La dona de verd, que vaig ressenyar aquí mateix.
En el marc dels Juliols de la UB, vam rebre la visita del professor de la Universidad Complutense de Madrid Enrique Bernárdez Sanchís. És catedràtic de Filologia Anglesa i es dedica sobretot a l’àmbit de la lingüística. Bon coneixedor de diversos idiomes europeus, és especialista en llengües nòrdiques. Ha desenvolupat una intensa activitat com a traductor del danès, del suec, del noruec i, evidentment, de l’islandès. No acaba aquí la seva investigació lingüística, però el seu extens currículum el podeu trobar a Internet. El que ens interessa ara és allò que ens va explicar d’Islàndia i de la narrativa criminal d’una dona d’aquelles terres, Yrsa Sigurdadóttir (qualsevol intent de pronunciar correctament el cognom és pura utopia).
La conferència de Bernárdez, malgrat el títol assignat (En què difereixen les novel·les d’Yrsa Sigurdadóttir i les dels seus compatriotes homes?), va centrar-se principalment en explicar particularitats d’Islàndia. No va establir una gran comparativa entre autors, però ens transmeté informacions curioses i interessants. Com que tots nosaltres, en general, som uns veritables profans en el coneixement de la vida i costums de la llunyana illa de gel, gairebé tot ens venia de nou.
Així, vam saber que els islandesos estan molt interessats a traduir les novel·les dels seus autors, empresa per a la qual les institucions del país fan generoses donacions. De fet, la presència als Juliols del professor Bernárdez la poden agrair a la contribució de l’editorial d’Yrsa Sigurdadóttir i al consolat islandès.
Bernárdez va explicar que a Islàndia els cognoms en realitat no existeixen. No desenvolupen cap funció. Només s’utilitza el nom de pila. Els cognoms, com arreu fa segles, únicament fan referència al pare (fill de). La descoberta em va entusiasmar, perquè ara ja estic legitimada per anomenar Yrsa i Arnaldur, sense més floritures, als dos escriptors. La feina se m’ha facilitat extraordinàriament.
Yrsa no prové del món de les lletres, sinó que és una enginyera que, endemés, escriu narrativa negra. Els títols traduïts al castellà, òbviament per Bernárdez, són El último ritual i Ladrón de almas. L’autora empra elements de la vida quotidiana i de la vida familiar, molt important en la societat islandesa. La protagonista és una advocada sense cap especialitat concreta que es veu barrejada en casos criminals una mica per casualitat. No té cap relació amb la policia i acostuma a investigar pel seu compte. El paper de la dona, bàsic en la vida d’Islàndia (un país on es va organitzar una vaga de dones –de la primera a la última, incloses les dones del govern– que el va paralitzar), presenta pocs tabús. No hi ha problemes en mostrar les qüestions casolanes, les preocupacions del dia a dia.
Bernárdez va remarcar que a Islàndia és problemàtic escriure novel·la negra perquè no hi ha assassinats, no tenen gaire delictes ni una violència excessiva. La dada no deixa de ser curiosa, ja que també va dir que hi abunden els novel·listes cultivadors del gènere. En qualsevol cas, sembla que resulta difícil fer creïble que de cop i volta comencin a aparèixer morts a tort i a dret. Resolen la versemblança fent que els morts siguin antics (gent del passat descoberta de cop i volta) o estrangers. Tampoc no hi ha gaire armes a Islàndia. I Bernárdez es preguntava: i, aleshores, com mates? Bé, jo crec que qui vol assassinar, assassina, hi hagi moltes armes o no. Però vaja.
El cas és que, pel que sembla, les novel·les d’Yrsa també tenen la particularitat de situar la ficció en llocs estrictament reals, de manera que el lector que els coneix els pot identificar sens cap mena de dubte, fil per randa. La quotidianitat xoca amb els casos criminals. La ficció d’Yrsa esdevé l’antítesi de la novel·la policíaca més típica. És simplement una investigació d’estar per casa (Internet, biblioteques, etc.) duta a terme per una persona qualsevol.
Arnaldur resol la manca de violència tirant més aviat cap a la història. En les seves novel·les el problema no rau tant en descobrir l’assassí com en saber qui és el mort. Intriga fins al darrer moment. En el seu cas sí que tenim la presència de la policia i de la investigació, barrejada amb la vida personal i familiar dels personatges. Jo recordo que La dona de verd em va agradar força.
I fins aquí va arribar la conferència. Bernárdez no va aclarir massa més. Ens va mostrar, això sí, un detallat mapa d’Islàndia, amb glacials, indicacions climàtiques i anècdotes incloses.
Bona nit,
negrots.
negrots.
De vegades em pregunto com déu ser de diferent la vida en aquells països...El fill d'una amiga aquest any se l'ha passat allà fent un Erasmus de música... Ella hi va anar per nadal i va tornar enlluernada...no sé, perquè de sol no sé si en tenen gaire!
ResponEliminaHa de ser interessant llegir una novel·la d'un islandès, home o dona, per saber més dels costums, dels llocs...
Gràcies per la ressenya... la propera compulsió crec que serà d'allà!
Petons!
NO ET POTS IMAGINAR COM HE FET SERVIR LES MEVES 'CONEIXENCES' SOBRE ISLANDIA. LA GENT ES QUEDA BOCABADADA.
ResponEliminaM’ha encantat aquest article. La informació és ben nova per a mi i, a més, també m’ha agradat molt el teu magnífic sentit de l’humor. N’he gaudit molt! Gràcies!
ResponEliminaAh, quan fas referència als coneixements que tenies d’Islàndia, vols dir que no n’havies sentit parlar també a “Viatge al centre de la terra” de Jules Verne? Per allí entra la colla d’aventurers.
Teresa, és un lloc molt atractiu. Suposo que la vida ha de ser difícil, però a mi m'agradaria passar-hi encara que fos una temporada, per provar.
ResponEliminaSí, Alícia, ara en sabem una mica més, eh?
Shaudin, sí, ho recordo molt bé. Però jo, evidentment, no feia un inventari de tot el que sé d'Islàndia (recordo fins i tot haver vist una pel·lícula islandesa, on sortia la Victòria Abril (si no m'equivoco), que em va agradar molt). Feia una mica de broma dient les coses que segur que sap tothom aquí, que, com queda clar, en són ben poques.
Gràcies a totes.