En la quarta sessió dels Juliols de la UB ("Novel·la negra feta per dones del Nord i Sud d'Europa") vam tenir l'honor de comptar amb la col·laboració d'Elena Losada, en aquest moment Directora del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, però, per damunt de tot, una excel·lent investigadora i professora. La seva conferència, intitulada Dones amb poder. Les figures de l'autoritat en la novel·la negra escrita per dones, fou molt interessant i documentada.
Va aportar moltes dades i observacions, de manera que no resultarà fàcil de resumir. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú dividir l'article en dues parts. Tinc molt clar que entrades de bloc massa llargues resulten molt poc recomanables.
Va aportar moltes dades i observacions, de manera que no resultarà fàcil de resumir. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú dividir l'article en dues parts. Tinc molt clar que entrades de bloc massa llargues resulten molt poc recomanables.
Losada va iniciar la xerrada amb una idea que comparteixo: considera Emilia Pardo Bazán, de la qual ja us n'he parlat aquí -i fins i tot n'he penjat algun relat- una de les primeres dones iniciadores de la narrativa negra en la literatura peninsular. Personalment, em va interessar molt que vinculés l’albada del gènere amb el fulletó del segle xix. Sens dubte, el debut de la novel·la criminal (és la terminologia preferida de Losada, perquè considera que defineix millor aquesta narrativa que “policíaca” o “negra”) està vinculat a la modernitat urbana. Neix amb un sistema de justícia modern que preconitza una certa equiparació de drets entre les diferents classes socials. Losada pensa que el crim rural del xix és tot una altra cosa. Jo hi estic d’acord. Si m’emmirallo en els meus estudis sobre el teatre breu del mateix segle, he de dir que he arribat a les mateixes conclusions. També és essencialment urbà i està relacionat amb uns certs canvis socials vinculats a la modernitat.
Pel que fa als escriptors de fulletons, Losada va esmentar Wenceslao Ayguals de Izco, que jo recordo haver investigat fa temps en relació amb la modernitat vuitcentista. Per tant, em va fer molta gràcia. Ayguals havia escrit un llarguíssim text per entregues de ressons reivindicatius intitulat María, la hija de un jornalero, que posava a prova en cada capítol la capacitat de generar suspens i intriga en el sofert lector, que s’havia de carregar de paciència. Voleu un procediment més típic de la nostra narrativa?
El recorregut de Losada pels orígens de la negror ens va dur a recordar Poe i el seu Auguste Dupin com un dels primers investigadors coneguts. Evidentment, va parlar de la novel·la d’enigma (Conan-Doyle, Christie) i de la novel·la negra americana (Chandler, Hammet). Va fer un resum sobre les modalitats més rendibles dins del gènere: novel·la de detectius, novel·la de policies, d’intriga judicial, d’intriga mèdicoforense i d’espies (que ja es col·locaria a la frontera). No va dir res del terror i del gènere fantàstic i de ciència-ficció. Tanmateix, jo crec que en algunes ocasions (no sempre) també tenen certs punts en comú amb la narrativa criminal.
Losada considera que a l’Estat espanyol el gènere com a tal va arribar tard, però afegeix que, quan arriba, ho fa amb una transgressió. Perquè, enmig d’un tipus de literatura masculina per excel·lència, topem amb dues dones pioneres. L’abans esmentada Pardo Bazán, que visqué entre 1851 i 1921, amb la novel·la Una gota de sangre; i la nostra Mercè Rodoreda, que escriví en la seva joventut Crim, títol del qual abdicà posteriorment però que, sens dubte, podem adscriure al gènere.
Losada també va citar altres autores que, com passa sovint en la historiografia literària, han estat posteriorment bandejades o simplement oblidades. Sabem del cert que la dona, durant força temps, destacà en el món de les lletres per la seva “invisibilitat”. I jo encara afegiria que no només la dona, sinó també molts escriptors homes que van conrear els gèneres considerats “menors” o “populars”.
Els noms d’algunes d’aquestes autores, que en ocasions signaven amb pseudònim per raons òbvies, són: Josefina de la Torre (coneguda com a Laura de Cominges) i Isabel Calvo de Aguilar, que sembla que hauria publicat un bon nombre de novel·les d’enigma d’ambientació exòtica.
Evidentment, el franquisme va ensorrar el gènere criminal. No els interesssava. D'altra banda, els policies eren identificats amb el poder repressor i, per tant, no despertaven cap tipus de simpatia. Alguns intents tipus García Pavón amb el seu inefable detectiu de Tomelloso, Plinio, només van arribar allà on ho va permetre el règim.
I fins aquí hem arribat nosaltres avui, negrots. No us queixareu del detall.
Demà, la continuació. Que passeu una bona nit.
Hola Anna, gràcies per la teva nova crònica, m'ha semblat força interessant. És una forma molt amena d'aprendre, besets
ResponEliminaGràcies per la teva crònica i el teu toc especial (sempre recorres a les teves vivències personals) per acabar d'arrodonir les explicacions.
ResponEliminaFelicitats.
Gràcies per aquest vol d'ocell que permet veure i aprendre referències.
ResponEliminaEnhorabona
M’ha agradat molt aquest article. És un tema (de fet, temes) que m’interessen d’allò més. I és sempre un plaer llegir-te.
ResponEliminaMoltes gràcies, Anna!
ResponEliminaAmb les teves cròniques és una mica com si haguéssim estat allà.
M'ha semblat molt interessant aquesta entrada... quantes coses hem après i tan ben explicades!!
Felicitats i fins aviat!
Gràcies per acostar-nos a aquests cursos! Realment sembla que va ser força interessant!
ResponEliminaQuina negror més erudita! M'agrada molt l'etiqueta de novel·la criminal: permet repescar el Martin Suter o l'Ingrid Noll.
ResponEliminaMés, Anna, en volem més.
Gràcies a tothom.
ResponEliminaMaria, a mi també m'agrada l'etiqueta de "novel·la criminal". L'Elena Losada la va argumentar dient que "novel·la negra" és una expressió massa vinculada al gènere americà del mitjan segle XX i que "novel·la policíaca" no correspon a la totalitat del corpus, perquè no sempre hi ha policies a les novel·les (com sabem molt bé). En canvi, el que sí que sempre hi ha és un crim, sigui de la classe que sigui.
Tanmateix, jo no penso canviar ara el meu vocatiu envers vosaltres, seguidors. Sempre sereu els meus "negrots". No em semblaria bé començar a dir-vos "criminalots". hahahaha.
Una abraçada.
Els meus únics crims estan relacionats amb l'excés de xocolata -i que ningú no pensi malament. Tu, tranquil.la.
ResponElimina