“Serial Fiction” als Juliols de la UB amb Francisco J. Ortiz

Un dels aspectes més gratificants dels Juliols negres 2012 ha estat conèixer gent interessant, entre els quals Francisco J. Ortiz (professor de Llengua i Literatura de Secundària, crític de cinema i expert en còmic, entre d’altres coses). Jo esperava en candeletes la seva intervenció, intitulada “Serial Fiction. Sobre el caràcter seqüencial del relat policíac: de la novel·la per fascicles al còmic i la televisió del segle xxi”. És comprensible, perquè qui em coneix de fa temps sap la meva afecció per les sèries criminals, especialment (i a banda de les literàries) les de televisió. Des de petita he estat enganxada a un munt de sèries, indestriables a hores d’ara del meu bagatge i del meu imaginari. Impossible confegir-ne una llista en aquest moment (seria molt llarga), tot i que és un exercici que algun dia m’agradaria fer.

Francisco J. Ortiz és una persona planera i divertida, que té una gran facilitat de comunicació i que s’expressa amb claredat. És algú que ha estat titllat de “friqui” durant tota la vida, només pel fet de ser valent i admetre les seves afeccions sense embuts. Ja sabem que, malauradament, certs sectors culturals, socials i acadèmics encara no acaben d’entendre que hom pot passar-s’ho pipa amb els superherois, la ciència-ficció i les històries de lladres i serenos sense deixar de ser un professor seriós i un investigador rigorós. Encara consideren de segona categoria aquest conjunt de manifestacions culturals. Per descomptat, ells s’ho perden. Són gent elitista i sectària. Ja s’ho faran.  

Ortiz va defensar una qüestió que jo comparteixo de ple i que, si no m’equivoco, he escrit en alguns llocs. Gran part del plaer que trobem en les plasmacions de gènere (nissagues novel·lesques, historietes de tebeo i de còmic, sèries de televisió) rau en la repetició, en la recurrència, en el reconeixement d’allò que ens resulta familiar. És per aquest motiu que, sovint, davant d’una primera novel·la, sorgeix la pregunta: és el principi d’una sèrie? Quan una novel·la o un telefilm agraden, quan el consumidor s’adona que connecta amb els personatges, en vol més. Sempre en vol més.

Aquest principi universal és a l’origen de les novel·les per entregues, que pretenien fidelitzar el públic. I el mateix succeeix en el món dels còmics. La sèrie com a metàfora de la vida, la necessitat de la repetició inherent a l’ésser humà. El reconeixement dels tòpics, dels llocs comuns, de les convencions, produeix plaer. Una sorpresa inesperada pot agradar, però la transgressió no pot esdevenir total. La norma establerta s’ha de seguir.

Per a mi, personalment, va ser molt important aquesta afirmació d’Ortiz. Massa vegades hi ha gent que, quan teoritza sobre la novel·la negra actual, no sembla tenir clar que, per damunt de tot, s’està referint a un gènere amb un codi prefixat. És una posició que jo m’he vist obligada a defensar més d’un cop i que no tothom acaba de compartir.

Ortiz va anar desgranant, acompanyat d’unes ben trobades imatges, la interessantíssima història del còmic, de la novel·la gràfica, dels seus moments i personatges més rellevants. Resulta del tot impossible reproduir en aquesta crònica tota la informació que ens va lliurar i la diversitat de conceptes que va esmentar. No vull deixar de destacar, però, el seu entusiasme contagiós (m’encanta quan algú adora allò que fa), la seva parla rapidíssima i els seus comentaris aguts i divertits. També intentaré resumir  algunes de les seves aportacions. Va fer referència a “Black Mask” com a publicació fonamental dins del gènere. Fundada el 1920 pel periodista H. L. Mencken, és una eina cabdal a l’hora d’acostar-nos a la literatura pulp, les històries d’aventures, de detectius, de l’ocult, del western. En el seu còmput hi trobem 340 entregues, que s’estenen des d’abril de 1920 a juliol de 1951, en què va desaparèixer.

Ortiz va citar també la famosa agència de detectius Pinkerton, que encara existeix i en la qual hi treballava Dashiell Hammett. Òbviament, la feina marcà l’escriptura d’aquest autor, que va posar sobre el paper el munt d’històries interessants amb què es trobava cada dia en el desenvolupament de la seva activitat professional.

Ortiz, que és un fanàtic de Batman, ens va fer cinc cèntims d’altres personatges que han marcat fites importants. Així, cità “The Shadow”, que sorgeix cap a 1930 i és d’autoria confusa perquè s’inicia en els serials radiofònics. Personatge icònic, que sempre du dues armes al damunt i que passà de la ràdio a la novel·la i més endavant al còmic.  

Un altra figura imprescindible: “Dick Tracy”, de Chester Gould, que representà una mena de pont entre el còmic primitiu i les manifestacions posteriors. Amb ell s’inicien les trames de procediment policial. Les històries de Dick Tracy palesen clarament un dels tòpics del gènere: la maldat que queda reflectida en el físic del personatge. Els dolents de Dick Tracy són molt lletjos. La lletjor vinculada a la maldat (lletjor física i d’esperit).  

Superman, Batman... els superherois, segons que indica Ortiz, en els seus inicis no estaven tan codificats, però van anar canviant amb el temps. De fet, continuen de plena vigència (mai no s’han deixat de fer pel·lícules, sèries de televisió, publicacions, etc.). Ortiz va citar també “The Spirit”, de Will Eisner, autor que està considerat a hores d’ara el pare de la novel·la gràfica per a un públic adult.

En temps propers trobem un autor de còmic, Greg Rucka, que aposta pels personatges femenins. O un altre, Ed Brubaker, que actualment té un producte en curs, Criminal: una minisèrie de 5 o 6 números amb una història que comença i acaba. La següent “temporada” (per dir-ho d’una manera prou entenedora) narra una trama independent de la primera.

La intervenció d’Ortiz va ser variada i extensa. Va fer llistes de detectius, ens va parlar de la fascinació del joc (Cluedo, per exemple), es va referir a autors i personatges, ens va fer cinc cèntims de les seves predileccions. Quant a les sèries de televisió, ens va marcar la diferència entre les tres possibilitats narratives principals. Les “procedimentals” són les sèries amb episodis independents, on la vida dels personatges no avança i es manté sense canvis del primer episodi a l’últim (les sèries antigues, si ho recordeu, eren així: penseu en Columbo). El que importa és resoldre el cas i el plaer de la repetició. Després trobem el “serial”: tot està lligat; la trama té un inici i un final, de manera que, si hom deixa de veure un episodi, perd informació (Twin Peaks o The Killing, per exemple). En tercer lloc, les sèries més abundoses actualment, que combinen les dues possibilitats (procedimental + serial). Els episodis són independents, però el rerefons de l’entorn i de la vida dels personatges va avançant (Expedient X, Fringe... totes les que vulgueu, perquè en són la majoria).     

Com dic sempre, un principi dels blocs és no allargar excessivament les entrades. El lector es cansa i no és desitjable que això passi. En qualsevol cas, amb el resum d’avui he intentat aproximar-vos a una interessant intervenció que a mi, personalment, m’hauria agradat esprémer encara molt més. Va ser genial.

Muchas gracias, Fran.

Crònica dels bons trinxeraires, de Màrio Zambujal

Tal com vaig anunciar fa unes setmanes (llegir aquí), la tercera entrega de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat és Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (1936). Una petita perla, una delícia, una delicadesa. Un encert absolut que demostra que el director de la Col·lecció, Àlex Martín Escribà, té les idees molt clares. I que l’Editorial Alrevés (responsable del projecte) també. Per què dic això? Doncs perquè, desmarcant-se de modes i tendències superficials, continuen amb la seva idea inicial. Publicar novel·la negra de qualitat en llengua catalana, siguin obres d’autors d’aquí o traduccions de bons textos (sobretot europeus) que no s’hagin publicat en altres llengües de l’Estat i que, per tant, encara restin inconeguts (o gairebé). 

La novel·la és de l’any 1980 i a hores d’ara ha superat a Portugal les 30 edicions. Pel que he llegit (reconec no sense vergonya que jo no la coneixia), va significar una revolució en el panorama de la literatura portuguesa del moment. Segons que indica Sebastià Bennasar en aquesta seva ressenya que us enllaço aquí, la novel·la negra no té gaire tradició a Portugal. Per aquest motiu és més rellevant l’èxit dels “trinxeraires” que, d’altra banda, em sembla absolutament merescut.     

Tanmateix, em permetré manifestar que no es tracta d’una novel·la negra a l’ús. Ni per la trama (per més que parli de delictes i delinqüents), ni per l’estructura narrativa (amb una elaboració molt treballada) ni, sobretot, per la profunditat del contingut. L’obra –breu, entranyable, lleugera– demostra com la literatura pot aconseguir un altíssim nivell amb un embolcall aparentment senzill.

Crònica dels bons trinxeraires s’insereix en una tradició secular que jo conec molt bé. Tal vegada per això m’ha deixat amb la boca ben oberta. Per fer-ho ras i curt: l’obra té poc del gènere negre perquè es tracta d’una altra cosa, extraordinàriament llaminera. Crònica dels bons trinxeraires és, en realitat, una excel·lent novel·la picaresca. I no només perquè reculli les històries d’uns pillastres de poca volada que voregen la llei (són tan desastres que no arriben ni a l’alçada dels delinqüents amb majúscules), sinó perquè el seu autor s’ha submergit en les entreteles del gènere per donar vida a una obra que, volgudament, recupera les característiques d’una tradició amb molta (i bona) presència en la literatura ibèrica.   

Crònica dels bons trinxeraires basteix amb mestria una ficció pròpia del segle xx, però  la vincula sense esforç als testimonis del passat que li serveixen d’inspiració i que, n’estic segura, l’autor volia homenatjar. Quan la llegiu, percebreu ressons de les Novelas ejemplares de Cervantes, del Lazarillo, del Buscón, del Guzmán de Alfarache, però, sobretot, del vessant popular d’aquests testimonis cultes. Crònica dels bons trinxeraires es nodreix de les històries de canya i cordill, dels romanços de cec, dels entremesos i dels sainets. D’una literatura que,  en d'altres temps, era molt coneguda per un públic ampli de totes les classes socials i que gaudeix, en les llengües romàniques, d’una antiga i arrelada tradició.

És per això que, mentre hom llegeix la novel·la, no sempre té present en quin moment concret es desenvolupa l’acció. Si deixem de banda algunes referències tècniques que ens ho recorden, els esdeveniments narrats resulten absolutament atemporals. L’esperit de la trama seria perfectament extrapolable a una historieta de canya i cordill dels segle xvii, xviii o xix.  

Mário Zambujal reprodueix els recursos d’aquesta literatura a diferents nivells. Estructuralment, divideix l’obra en 9 capítols amb títol independent. Ens presenta la banda i els plans que tenen, els seus membres i, per acabar, els esdeveniments finals. Cada capítol va encapçalat per una explicació d’allò que el lector s’hi trobarà. Es tracta d’un deliciós joc metaliterari al més pur estil de la picaresca i del teatre barroc. El lector no pot oblidar que allò que té entre mans és literatura, que li estan explicant una història. L’autor, sigui qui sigui (en aquest cas el coneixem, però en d'altres èpoques sovint era un anònim), es complau en el joc retòric de picar l’ullet al receptor amb complicitat.  

Però Zambujal no s’atura aquí, perquè la seva novel·la és, per damunt de tot, una novel·la de personatges. Reprodueix magistralment els trets de tota una sèrie de figures arquetípiques, de llarguíssima tradició, que podem reconèixer en el teatre i la narrativa popular de la literatura universal (la prostituta de bon cor, el gelós, el murri de bons sentiments, el desconfiat, l’estudiant que acaba al marge de la llei, el traïdor). Per no parlar de la banda de trinxeraires en conjunt, reencarnació del món del subsòl, de la marginalitat de més baixa estofa. Una colla entranyable de deixats de la mà de Déu que, al marge de les febleses i les misèries, ostenten per damunt de tot un inexpugnable sentit de la solidaritat i un intocable codi d’honor.

La novel·la té molts trets del bo i millor de la dramatúrgia de l’Edat moderna. És una magnífica tragicomèdia que unifica a la perfecció els elements còmics (hi ha fragments d’una gran hilaritat, sovint amarada de tendresa) i els elements tràgics (inclòs un final mig incert que no desvetllaré).  

De tant que ofereix la novel·la, podria dir moltes coses més, però aquesta ressenya s’allargaria en excés i no em sembla recomanable. Per això només afegiré que un dels seus aspectes més destacables és l’estil narratiu, amb una utilització del llenguatge i de la sintaxi on la imaginació i la llibertat hi juguen un important paper. Una escriptura molt romànica, em va dir un amic que la llegia. Sí, sí. És una bonica manera de definir-ho. Una escriptura molt romànica, oberta, juxtaposada, que deixa respirar les paraules,  però que ha de ser dificilíssima de traduir. Anna Cortils ha excel·lit en la tasca (i aquesta també era una aposta de la Col·lecció, aconseguir bones traduccions). Cortils ha resolt la papereta amb creativitat i respecte, recuperant mots del passat sense allunyar-se de la llengua actual, en un equilibri lingüístic que mereix una reverència.  

A mi, ja d’entrada, això de “trinxeraires” em va robar el cor. Per a descobrir la resta de mots que Cortils ha posat en joc, haureu de llegir la novel·la.

Feliç setmana, negrots.         

Més cròniques dels Juliols negres: avui, David C. Hall

David C. Hall és un home carismàtic, rialler i bromista, d’aquells que fan passar a l’auditori una estona fantàstica. La seva ponència dels Juliols va ser volgudament interactiva, amb procediment de taula rodona o taller. S’intitulava Per què ens fascina la violència en la ficció? Novel·la americana i europea: la importància d’un bon inici.

He d’admetre que, personalment, la seva xerrada em va resultar molt aclaridora. Vaig constatar que hi ha gent que discrimina amb dificultat realitat i ficció. Sí, no és broma. Hi havia més d’un assistent que, a l’hora d’argumentar perquè els fascinava la violència, no tenia gens clara la diferència entre la literatura/cinema i el món real. També vaig descobrir (bé, ja ho sabia, però ho vaig corroborar amb força) que els amants del gènere negre som molt diferents entre nosaltres. A mi la violència no em diu res. El que m’agrada és viure la trama amb tensió, enganxada a les pàgines (o a la pantalla) sense poder deixar-les. M’agrada no poder parar de llegir o no poder treure els ulls de les imatges. Per aconseguir això, la violència no em fa cap falta. De fet, en alguns casos (sobretot en trames mafioses, de narcotraficants o delinqüència pura) em molesta bastant. Sóc més de violència psicològica, d’assetjaments i de psicòpates, jo. No tant de gàngsters. Per això no m’entusiasma Scorsese i la fascinació per personatges com Vito Corleone em costa d’entendre.

 

Bé, tornem a la ponència. David C. Hall va dir coses molt interessants. Va marcar la diferència entre la novel·la negra americana i l’europea, remuntant-se als inicis de la literatura americana en general. Partint de la base que la novel·la negra té les arrels en la literatura popular, va diferenciar entre dos tipus d’autors americans. Va partir de la diferència entre “pieles rojas” (emotius, vitals, directes) i “rostros pálidos” (refinats, cultes, complexos) i va extrapolar-ho a dos noms: Walt Whitman (que intenta fer una literatura pròpia d’un país nou, els EUA) i Henry James (que escriu a l’europea, de manera que la seva obra es fa difícil de distingir de la dels autors del Vell Continent, especialment dels anglesos). Vaig pensar que en David posava en paraules una qüestió que jo, intuïtivament, havia percebut des de joveneta en llegir ambdós autors (els havia llegit, i molt). 

David va citar L’últim mohicà, de Fenimore Cooper, com a literatura fronterera, de transició. I va col·locar Mark Twain (i el seu magnífic personatge Huckleberry Finn) com a capdavanter d’un nou llenguatge, d’una literatura específicament americana que obrí el camí de tot un estil (el de Hemingway, sense anar més lluny). Diàlegs molt realistes, amb la llengua del país, que expliquen històries d’allà fetes per gent d’allà.

Com he avançat, David va defensar la idea que la novel·la negra prové de la literatura popular, entesa com la literatura que, a finals del XIX, ja arriba a un públic ampli que comença a estar alfabetitzat. Gent humil, treballadors que, en el marc de la Revolució Industrial, accedeixen massivament a la lectura. En aquest context, hi destaca el gènere d’aventures, el western i les històries detectivesques.

La Primera Guerra Mundial representà un revulsiu. L’esfondrament de l’antic ordre social, la desil·lusió, l’escepticisme. I després: el naixement dels moviments feixistes que, a la llarga, comportaran la necessitat que la novel·la negra funcioni com a novel·la de caràcter realista i social. La intenció dels grans autors del gènere, a partir d’obres fundacionals com Collita roja de Hammett, és generar complicitat amb el públic en general, no amb un públic reduït. També David apuntà que és un error pensar que aquests autors escrivien des d’una ideologia. Per a ell, no tenien intenció de fer “moralines” ni propaganda.

David va concloure la seva intervenció (abans de cedir el torn de paraula als assistents, la qual cosa donà lloc a un interessant debat), remarcant alguns dels contrastos entre la novel·la negra americana i l’europea. Per a fer-ho, va centrar-se en dos autors: l’americà Michael Connelly i l’italià Leonardo Sciascia.

Considera que el primer, com a model del tipus de narrativa que ve dels Estats Units, és un escriptor professional, expeditiu, que confegeix una ficció vinculada al real, als detalls autèntics, documentats, ben avinguts amb la narrativa de procediment. Els americans, que pateixen un fort intervencionisme dels editors, mantenen un estil poc innovador, lineal i tradicional, que difícilment trencarà les regles. 

En contrapartida, considera Sciascia un intel·lectual, un escriptor que es complau en el joc literari i retòric, amb més volada estilística i preocupació lingüística.

Personalment, estic molt d’acord amb la valoració d’en David C. Hall. Penso que, en general, quan hom ha llegit força novel·la negra d’arreu del món, pot adonar-se’n clarament d’aquestes diferències. També penso que, en cada moment, al lector realment afeccionat al gènere pot venir-li de gust una opció o una altra. No són excloents ni oposades. Simplement, com diu aquella frase tan tronada, són diferents.

I no patiu. Sé que vaig una mica endarrerida, però les cròniques continuaran, negrots.    

V de venganza, de Sue Grafton

Ahir a la tarda, quan vaig concloure la lectura de V de venganza de Sue Grafton, vaig anotar textualment al meu perfil de facebook:

La sensació de pèrdua quan acabes algunes novel·les és absolutament real. Pot semblar irracional, inconscient, absurda, fins i tot ridícula. Però existeix. M'acaba de passar. Ja t'enyoro, Kinsey.

Critiqueu-me tal com vulgueu. Ho suportaré. Admeto que em va sortir la vena nostàlgica, rampell molt poc professional si hom fa (o somnia fer) crítica literària mínimament seriosa. Tanmateix, de vegades és difícil controlar unes emocions que, com ahir, em van agafar per sorpresa.

El final de la novel·la, la número 22 de la nissaga, el vaig trobar èpic. Em va transportar. I no perquè V de venganza sigui el millor dels títols (no ho és, de fet en alguns moments em va semblar que tenia una llargària excessiva i algun fragment superflu: el detallisme descriptiu de Grafton mai no m’ha convençut), sinó perquè em va posar davant dels ulls quelcom que va més enllà de la pura literatura.

Em refereixo a la tan desitjada simbiosi (desitjada pels escriptors, o així ho suposo) entre els personatges i el públic. De seguida vaig mirar enrere, tot cercant alguna pista que justifiqués la meva mal continguda sensació de buidor. I em vaig adonar que Kinsey Millhone, la idealista, malgirbada, solitària i malhumorada detectiva privada californiana, m’acompanya a la vida des de fa quasi trenta anys. Des d’aquella A d’adulterio (en anglès A is for Alibi) que vaig descobrir per casualitat al Círculo de Lectores i que em vaig afanyar a demanar perquè em va transmetre bones vibracions. D'ença d'aleshores, la Kinsey hi és. Porta amb mi tant de temps (constatació real) com la meva filla.

Si exceptuem els clàssics (de l’enigma i de la negror), puc considerar que Grafton és la causa directa del meu amor pel gènere. Poca broma. Mireu si hi estic en deute. Ella em va obrir portes, em va fer perdre absurds complexos literaris i em va regalar milers d’instants de joia. No és estrany, per tant, que quan ahir vaig assistir al desenllaç de la V ˗farcit d’un idealisme que ratllava la utopia, que diluïa les fronteres entre llei i justícia i que es carregava alguns tòpics al voltant del bé i del mal- em sentís tan feliç.

Aquesta no és una ressenya gens canònica. Ho sento. Objectivitat? No gaire. I això que vaig prometre, després de la xerrada de Bill Phillips sobre novel·la postmoderna en el marc dels Juliols de la UB, que afrontaria el comentari de V de Venganza des d’aquesta òptica, ja que Phillips va considerar Sue Grafton una de les escriptores que podien ajustar-se als paràmetres del moviment.

El personatge de Kinsey (i els secundaris que l’envolten) acompleixen tot una sèrie de requisits que li donen la raó. S’allunyen dels tòpics i dels llocs comuns de la novel·la negra clàssica sense deixar de tenir-hi (no es pot oblidar) les arrels ben plantades. Kinsey és, per damunt de tot, humana. I, en conseqüència, està carregada de contradiccions. La principal rau en la seva particular idea de la justícia. Amiga dels seus amics, estiguin o no del cantó oficial de la llei, mai no els abandona. No ho pot fer, perquè significaria una traïció interna.

No suporta el delicte i es capaç de fer el que sigui per combatre’l. Al mateix temps, odia la mentida i la corrupció i critica durament certs procediments policials. En ocasions, la seva posició no és fàcil de compartir (o no del tot) amb una mirada europea, però s’emplena de sentit si la situem dins la societat americana. Kinsey no s’ajusta a cap model preestablert, ni pel que fa a la seva condició femenina ni com a professional. És sincera, capaç, políticament incorrecta i una antipàtica de grans dimensions. Sense pèls a la llengua, és expeditiva, tendra i dura, despreocupada de la família, del seu aspecte físic, fins i tot de la seva salut (no para de menjar porqueries), però alhora es preocupa dels afers quotidians, de l’ordre, dels amics, de córrer cada dia cinc quilòmetres, de no fumar ni beure més del compte (recordeu que l'acció té lloc a la dècada dels 80 del segle passat, de manera que algunes de les qüestions que s'hi plantegen a hores d'ara les miraríem des d'un cantó ben diferent).

Tot en ella respon a un codi intern ferm i sagrat que, conscientment, ni tan sols no s’ha plantejat: la necessitat imperiosa d’ordenar el caos. Si més no, el caos que li toca viure, el caos amb què topa cada dia al seu voltant.

No ho sé, negrots. Em sembla que m’he embolicat massa. Però espero que, sense que serveixi de precedent, avui em disculpeu. Estic toveta. Sento en la pell la certesa, cada cop més inajornable, que ens estem acostant irremissiblement al final de l’alfabet.

Cristina Fallarás rep el Premi Hammett a la Setmana Negra de Gijón

L'autora catalana Cristina Fallarás rep el XXV Premi Hammett per la seva obra Las niñas perdidas, considerada la millor novel·la negra en castellà publicada al llarg del darrer any. El premi s'atorga en el marc de la Semana Negra de Gijón, que s'està celebrant des del passat dia 6 i que demà tanca portes. Fallarás s'ha convertit en la primera dona en aconseguir el prestigiós guardó. 

No és el primer reconeixement públic de Las niñas perdidas, que ja s'havia alçat amb el Premi L’H Confidencial de novela negra 2011 y el del Director de la Semana Negra de Gijón.

Rosa Ribas ens fa una proposta superengrescadora: Miss Fifty

Enhorabona a Rosa Ribas per la proposta que ens presenta aquest estiu. Aprofitant la més autèntica tradició del còmic i de les històries de superherois, cada dimecres a Sigueleyendo hi trobarem un capítol de les aventures de la seva recent estrenada heroïna, Miss Fifty. Jo ja he llegit el primer (Un rayo misterioso) i he quedat enganxada. Veurem com anirà la cosa, però em fa la sensació que Rosa Ribas pensa trencar tòpics, recórrer amb mirada fresca el nostre món i, de retruc, sacsejar-lo una mica. Com el seu nom indica, el personatge és una cinquentona. Una barcelonina que se surt del model típic, que va en moto i... bé, no desvetllo res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Amb tot, intueixo que Miss Fifty lluitarà contra el crim amb uns poders molt especials. M'agrada molt la idea. En aquest caos que vivim actualment, els escriptors, com tothom, s'han de reinventar. Moltes gràcies, Rosa. El teu projecte, així d'entrada, m'ha semblat genial!   

Lorenzo Silva (i la Guàrdia Civil) als Juliols de la UB

Lorenzo Silva, un dels autors més consolidats del panorama novel·lístic espanyol, va participar enguany en el Curs de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Barcelona. La seva ponència: Espanya en negre, sense complexos: reflexions sobre les dificultats i els avantatges d’un relat negre sobre la realitat espanyola. Va arribar en un viatge llampec des de Madrid, va fer la intervenció i va marxar. El reclamava un Congrés a la Universidad Carlos III (sobre novel·la hispànica actual) on ell hi jugava un paper d’organitzador.  

Lorenzo Silva no conrea només el gènere criminal. Tot i així, la sèrie que protagonitzen el sergent Bevilacqua i la caporal Chamorro de la Guàrdia Civil ha contribuït força a donar-lo a conèixer. Escriptor molt premiat, compta entre d’altres guardons amb el Premi Nadal de l’any 2000, precisament per una de les novel·les d’aquesta nissaga, El alquimista impaciente (adaptada al cinema per Patricia Ferreira).

Amb Lorenzo Silva vam parlar poc de literatura (?), per no dir gens. En presentar-se, va refermar la idea (que ja sabeu que comparteixo del tot) que el gènere negre posseeix unes coordenades preestablertes que s’han de seguir. És imprescindible si volem que el públic lector trobi allò que espera.

Tot seguit, va manifestar que la seva sèrie de Bevilacqua i Chamorro va sorgir d’un episodi real que presencià en una platja de Mallorca. El fet l’inspirà i l’encoratjà per iniciar un nou projecte, amb la idea que fos una aproximació sense complexos (?) a la realitat espanyola. L’embolcall de gènere li anava molt bé per a dur a terme aquesta aposta.

L’acció de la nissaga, iniciada a mitjans 90, pretenia encetar un camí diferent i per aquest motiu es plantejà que els seus personatges formessin part del cos de la Guàrdia Civil. Silva volia contribuir a acabar amb la reticència que, després del franquisme, encara generaven les forces de l’ordre. Volia atrevir-se a llançar-hi una mirada diferent. Segons que va insistir, no volia millorar la imatge dels polis (que no és la feina del novel·lista, digué), sinó mostrar una veritat que existia i que tenia moltes possibilitats literàries.

La seva feina d’advocat (el Dret és la seva formació i la seva carrera inicial: s'hi va dedicar uns anys) li va permetre afrontar moltes situacions des de dintre i, per tant, va tenir ocasió de tractar i conèixer molts guàrdies civils. Guàrdies civils que es dedicaven a investigar crims, una tasca del cos que, per a Silva, resulta invisible socialment. La primera novel·la de la sèrie data de 1994, moment de gran impopularitat del cos (Cas Roldán, Gal, per no parlar del record encara viu de l’assalt de Tejero al Congrés de Diputats). En aquest entorn, no hi havia cap novel·la amb la Guàrdia Civil de protagonista.

Això Silva ho considera una anomalia, atès que la Guàrdia Civil ja té 168 anys d’història (es fundà el 1844). El seu propi projecte li va semblar arriscat, però va pensar que tenia la seva gràcia. Un desafiament enfront del lector. Per això va crear un guàrdia civil atípic: universitari, que parla idiomes i que arriba al cos per fugir de l’atur. Tanmateix, Silva diu que en coneix molts, a hores d’ara, amb aquest perfil. El segon personatge li va semblar que havia de ser una dona. Un altre desafiament. Impensable uns anys enrere, atès que el cos no en tenia, de dones.  

La resta de la ponència de Lorenzo Silva va ser una mena de soliloqui reivindicatiu, amb intenció de convèncer, sobre la veritable naturalesa (molt més benigna que no sembla, i n’estic segura, per Déu!) de la Guàrdia Civil. Impossible reproduir totes les dades que va exhibir. Es nota que acaba d’escriure un llibre sobre la història del cos. Ho té fresc i en parla, en parla, en parla.

De la caporal Chamorro no en va dir res més. I del protagonista va explicar molt poc. Sembla que sovint es planteja col·locar-lo davant de dilemes morals. Quan viu situacions límit que el desestabilitzen, quan té el delicte tan a tocar, quan es fa tan difícil lluitar contra la corrupció a tots els nivells, el sergent Bevilacqua es belluga entre dues aigües. S’ha d’abstenir de lluitar? Ha de tornar la placa? Ha de plegar del cos i marxar a una empresa privada on viurà més tranquil i no veurà tanta porqueria?

No. Perquè es tracta d’un personatge construït des de la convicció que la víctima és l’important, que la víctima hauria de ser el centre del cas criminal. La resposta a la disjuntiva ètica és: enmig d’un sistema dirigit per gent que no està a l’alçada, ell pot estar-ho dins la seva mesura. Allò que importa és el següent missatge: destacar l’esperit de servei a la comunitat, de sacrifici quixotesc, de manteniment de la dignitat personal.

Silva aposta per una ficció que supedita aquesta idea a la qüestió narrativa. Vol llançar una mirada sobre la societat i l’ésser humà en una situació de conflicte. I vol fer-ho amb l’esperança de trobar una escletxa que ens mantingui vius.

Queda bé tot plegat. Fet i fet, és l’esperit de la majoria de nissagues criminals. Però, personalment, em va preocupar una cosa. La necessitat de defensar amb ungles i dents el cos policial triat per a les novel·les vol dir que quelcom no rutlla. No rutlla en la història, en la literatura, en el país... No ho sé. Quan d’una cosa se’n parla més del que pertoca... perquè, és clar, als Juliols de la UB havíem de parlar de literatura.

Fins a la pròxima, negrots.   

Michael Eaude i Vázquez Montalbán als Juliols de la UB

Reprenem les cròniques dels magnífics Juliols negrots de la UB i ens trobem, encara en l’incomparablement oportú escenari de la Bòbila, amb la intervenció de l’anglès Michael Eaude, historiador, escriptor i traductor. Eaude, com ja vaig recollir en el moment de la seva publicació, és l’autor de Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona, un volum que indaga en la relació del creador de Carvalho amb la seva ciutat (i la nostra) al llarg de tota la seva producció.

L’exposició d’Eaude va ser clara, interessant i agradable. És un home simpàtic i molt afable que va saber involucrar l’auditori perfectament. El públic dels Juliols (com passa sempre a mesura que els cursos avancen) se sentia cada vegada més còmode a l’hora d’atrevir-se a intervenir i a donar la seva opinió. La ponència d’en Mike va representar, diria jo, un punt d’inflexió. Endemés, tothom se sent molt vinculat a Vázquez Montalbán i, evidentment, a Barcelona, amb la qual cosa no resulta estrany que hi haguessin força coses a dir.

El títol de la conferència era: Per què molts enyorem tant Manuel Vázquez Montalbán? Una mirada crítica a Barcelona en l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.  

Eaude va constatar la condició de cronista social de Vázquez Montalbán, sobretot en les novel·les de Carvalho (tot i que també ho va ser en la resta de la seva obra). Com així mateix apuntà el professor Colmeiro en la intervenció sobre l’autor que va dur a terme el passat mes de gener a la UB (llegir aquí), no resulta gens fàcil afrontar l’escriptura, en clau absolutament coetània, d’una crònica social tan estricta. I, encara menys, sortir-se’n bé. Normalment, és en el distanciament temporal i emocional on trobarem allò que ens atorga una perspectiva prou vàlida per recrear els fets amb rigor.

Tanmateix, Vázquez Montalbán reeixí en l’empresa, qüestió que indubtablement s’ha de remarcar. Eaude considera molt important la complicitat entre qualsevol autor i els seus lectors, circumstància evident en aquest cas. Resulta clar que el personatge de Carvalho va envellir al mateix ritme que els seus seguidors, la qual cosa els apropà d’una manera especial. Van patir, sincrònicament, els mateixos problemes, les mateixes preocupacions.

Eaude va plantejar: per què un intel·lectual marxista com Vázquez Montalbán fa novel·la negra?
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.

El pare de Carvalho conrea el gènere per alliberar-se. La seva opció genèrica és un cant a l’alliberament. No debades havia manifestat en diverses ocasions que ell volia escriure allò que voldria llegir. Ningú com ell, però, excel·leix a l’hora de confegir una anàlisi marxista tan sofisticada. Des d’aquesta posició, era un activista polític que volia arribar amb l’escriptura a tanta gent com fos possible. Eaude pensa que, malgrat l’important camí que va obrir (de fet es pot considerar l’origen de la moderna novel·la negra hispànica), ningú no ha jugat després el seu mateix paper d’intel·lectual tan políticament compromès.

 

Vázquez Montalbán s’estima Barcelona, la descriu, l’amanyaga. Però també li troba tots els problemes, tots les tares, totes les mancances. M’atreviria a dir que li fa ràbia veure-la tan imperfecta (com quan no pots suportar els defectes d’un fill) i per això la critica sense pietat. Per redimir-la. Per dir-nos a tots que pot ser millor. Evidentment, s’ha de carregar moltes coses.

La seva oposició demolidora al model de la Barcelona dels Jocs Olímpics (palesada en un munt de textos, inclosos articles i llibres de no ficció) resulta molt evident. No suporta la proposta de desenvolupament de la ciutat i insisteix que hom podria haver construït, després de la Transició,  una altra Barcelona, més humana, més autèntica. Lluny d’aquesta urbs d’aparador que viu dels serveis, dels congressos i del turisme.

També critica altres ambients molt vinculats a Barcelona. A la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer carrega contra la classe dominant, la seva corrupció, la seva cobdícia, situant la ficció en les bambolines de la presidència del club de futbol més famós de la ciutat.   

És contradictòria aquesta polarització dels sentiments envers Barcelona que mostra Vázquez Montalbán? Aquest amor-odi constant? Eaude parla de les "complexitats d’un autor complex". De la seva idea de Barcelona com a lloc del present però també del passat. Colors i olors per evocar les sensacions generades per una ciutat que ja no existeix.

A mi em sembla molt normal. Jo sóc filla de Barcelona, estic boja per Barcelona, però em sento igual. I el mateix els passava a la gran majoria d’assistents a la ponència, que ho van exterioritzar des de punts de vista molt diversos, però tots enriquidors. Estic segura que aquesta és una ambivalència que afecta, arreu del món, els habitants de les ciutats grans (llocs esquizofrènics per excel·lència, construits a partir del contrast, la contradicció i la multiplicitat).    

Eaude va llançar a l'aire certs interrogants: per què enyorem Vázquez Montalbán? Només és nostàlgia? Només l’enyorem si hem viscut la Transició? L’enyorem perquè encara ens pot aportar coses?

Si he de respondre jo, ho faré amb sinceritat. Jo no l’enyoro. Mai no he estat una gran addicta a la sèrie de Carvalho, malgrat combregar ideològicament amb el seu autor i respectar-lo moltíssim com a persona i com a intel·lectual.

Per què? Doncs mireu, apel·lo a la meva "complexitat de persona complexa". Perquè em fa mal. Perquè, mentre Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la Transició, jo l’estava vivint en directe. Les aventures de Carvalho em posaven la realitat davant dels nassos amb tanta cruesa que em feien sofrir. M’hi sentia massa identificada, massa. Amb el temps, continuo sense enyorar-lo. I pel mateix motiu. Si em situo en el desastre social, polític i econòmic actual, encara em dol més l’esforç de tanta lluita. Els anys esmerçats, les esperances perdudes.

Que jo no enyori Vázquez Montalbán representa, segur, una mostra de la seva excel·lència. Si algú fa una crònica social tan veraç com per generar aquesta reacció, és que la fa bé. Fins a la pròxima, negrots.   

Nova sessió dels Juliols negrots: Jordi Canal ens parla de “La Cua de Palla” i de la situació editorial del gènere en català

En la segona sessió del passat dia 3 i aprofitant el marc idoni de la Biblioteca La Bòbila, Jordi Canal ens va acostar a la col·lecció  “La Cua de Palla” i a allò que va representar per a la difusió del gènere negre en llengua catalana (tant amb títols d’autors de casa nostra com amb obres foranes traduïdes al català).

Per als lectors d’aquest bloc no és un tema nou, ja que l’hem tractat en diversos articles i cròniques. Només cal que aneu a les etiquetes, pitgeu el nom d’en Jordi Canal o de l’Àlex Martín Escribà i ho trobareu tot. Recordeu que ambdós són coautors d’una obra de capçalera per a l’estudi de la història editorial del gènere a Catalunya: La Cua de Palla: retrat en groc i negre, que es presentà a la mateixa Biblioteca el dia 12 de novembre de 2011.   

Tanmateix, sí que és possible que, per a alguns dels assistents al curs, les explicacions d’en Jordi (sempre clares i precises) resultessin noves. La fundació de la col·lecció el 1963 (va sobreviure fins el 1970), la ferma aposta d’homes com Manuel de Pedrolo i Xavier Coma, les magnífiques cobertes de Jordi Fornas, les dificultats de mantenir viu el projecte, la posterior recuperació temporal amb les “Seleccions de la Cua de Palla”, el sorgiment de “La Negra” de La Magrana (dirigida per Jaume Fuster). Per acabar amb els problemes per tirar-ho tot plegat endavant (qüestions editorials i econòmiques, com sempre) fins arribar a la inclusió de la majoria de novel·les negres en català dins de col·leccions generalistes, amb la conseqüent dispersió que això suposa.   

Jordi Canal també va fer referència a la problemàtica de la traducció. Vam tornar a parlar de l’argot en llengua catalana, de la necessitat de revisar les traduccions a mesura que passa el temps (evidentment, el llenguatge varia constantment i la traducció, per tal que resulti creïble i arribi al lector, s’ha d’actualitzar). I també vam recordar que, actualment, l’Editorial Alrevés ha encetat l’engrescador projecte de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat (dirigida per Àlex Martín Escribà).

Arribat el torn de paraules, algun dels alumnes (amb el castellà de llengua primera) va explicar que s’havia aproximat a la lectura en català gràcies a “La Cua de Palla". Això, quan ho sents, no deixa de resultar força gratificant.

Per acabar aquest article, us deixo amb un enllaç especial. La commemoració que ha fet TVE de Catalunya dels 50 anys d’Edicions 62. En el reportage, evidentment, no hi podia faltar una bona referència a “La Cua de Palla”. No us ho perdeu.  

Que passeu un bon dissabte. Demà més, negrots.

http://www.rtve.es/television/20120702/tve-catalunya-commemora-els-anys-dedicions/541480.shtml

Tercera sessió als Juliols. William Phillips ens parla de la novel·la negra anglòfona de la postmodernitat

Dia 3 de Juliol. Tercera conferència del curs, a càrrec de William Phillips, professor titular de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona.

Aquest cop, per donar-li més vidilla a la jornada, ens vam traslladar a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, on el seu director, Jordi Canal, ens va rebre encantat. Ja sabeu que La Bòbila posseeix el fons especialitzat en el gènere més important de tot l’Estat espanyol.  

El títol de l’exposició de Phillips era: La representació de la masculinitat i la feminitat en el cinema i la novel·la negres. Un recorregut per la història de la novel·la negra anglòfona. He de dir que va resultar una xerrada agradabilíssima on tothom s'ho va passar molt bé. La capacitat de comunicació del ponent és notable i ens va descobrir alguns autors anglòfons que, a casa nostra, no són tan coneguts com d’altres. Tot plegat una conferència que va afavorir que el públic assistent es comencés a deixar anar i a contribuir amb les seves aportacions.   

Phillips, intentant desvincular-se de la rigidesa academicista, va manifestar que no està interessat en la classificació (tan debatuda) de la novel·la negra, sinó que el seu objecte d’estudi és, en realitat, la novel·la postmoderna. Per tant, allò que pretén analitzar és el trencament d’esquemes que la novel·la postmoderna proposa. Li agraden les coses modernes, va manifestar. I això està molt bé, perquè jo també trobo que, massa vegades, donem voltes en cercle a l’entorn dels clàssics. Amb en Phillips vam tirar endavant. I, personalment, em va encantar. I ara perdoneu-me si no és oportú, però no me’n puc estar de recordar Antònia Font i allò que “totes ses coses modernes s’han esperat molt”.

Bill Phillips apunta que el detectiu de la ficció policíaca, a partir de finals del xix, no deixa d’actuar com a substitut de la figura del capellà. El capellà confident al qual recórrer per resoldre els problemes ha caigut una mica en desgràcia a causa del descrèdit que, en certs àmbits progressistes, ha patit la religió. També ho va comentar Andreu Martín en la seva intervenció, quan considerava la narrativa-enigma com una reacció positivista contra la superstició, el gòtic, etc. La funció l’assumeixen personatges atípics. Cap dels noms que citaré no respon a un model convencional: Marple, Holmes, Poirot... són gent estranya que fan un paper estrany.

Als Estats Units, la novel·la negra, el hard-boiled, substitueix el western, però tots sabem que el plantejament és molt similar, en especial pel que fa a la caracterització dels personatges. El detectiu s’identifica amb el cavaller medieval o amb l’heroi de l’oest i representa un model de masculinitat. És hàbil amb les armes; lleial al seu propi codi d’honor (de vegades dubtós); parc en paraules (el silenci és una manifestació de poder i la necessitat de parlar és vista com a mostra de subordinació); defensor dels dèbils (sobretot de les dones, però no de totes, sinó de les que s’ho mereixen).

 

El codi d’honor d’aquest cavaller/detectiu prové del patriarcat, és un codi patriarcal que perpetua de manera ben marcada els rols socials típics. És en aquest context, diria jo, que s’hi pot encabir la idea que el cavaller ha de defensar les dones que s’ho mereixen (donna angelicata), però no la gran majoria de dones, que solen ser perverses, superficials i manipuladores (femme fatale). La misogínia està servida, una misogínia que trobem en la literatura i en la vida, en el nostre món i en el nostre imaginari, des del principi dels temps. Permeteu que us enllaci aquí un article que vaig publicar a la revista Llengua & Literatura de l’IEC sobre la misogínia en la literatura popular i que s’escau perfectament per il·lustrar aquest punt. Bill Phillips va esmentar l’existència de les bruixes (i les bruixes també apareixen en el meu article).

Per tant, Phillips identifica en aquesta narrativa un masclisme misogin que, a més, va acompanyat d’un indubtable racisme i una clara homofòbia. L’afirmació em permet tornar a la ponència d’Andreu Martín per dir que, davant d’això, difícilment podrem considerar progressista ni d’esquerres un plantejament com aquest. No sé si recordeu Mike Hammer (en vaig parlar aquí), el detectiu creat per Mickey Spillane l'any 1947, que no pot ser més de dretes.    

A la dècada dels 70 del segle passat, les coses comencen a canviar. Estem en el moment del feminisme, la contracultura, l’oposició a la Guerra del Vietnam, els moviments pacifistes. En aquest escenari, el gènere negre també fa un tomb.

Robert Brown Parker (1932 – 2010) crea un detectiu diferent: Spenser (així, amb s), que aspira a renovar esquemes. El paper de la dona es revalora. Spenser té una xicota molt intel·ligent, independent i amb idees pròpies, universitària, amb un doctorat. Tanmateix, no arriben mai a fer vida en comú. També té un amic afroamericà, Hawk, que apareix a partir de la tercera novel·la i que li fa d’ajudant. Més endavant, fins i tot hi inclou un personatge homosexual. Amb tot, Spenser encara respon a alguns paràmetres del gènere. És un home solitari, com tot bon heroi. Per aquest motiu mai no arriba a fer una vida de parella convencional (incís: recordo molt bé la sèrie de televisió, amb un Robert Urich que de petita despertava la meva passió i que malauradament va morir massa jove).

A partir dels 70, doncs, la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna que vol sortir de totes aquestes trampes. Que vol deixar enrere uns personatges durs, bevedors en excés, interessats només pels esports (no miren res més a la televisió), que sempre tenen algun amic a la policia (per tant, reben ajuda de l’autoritat) i que es deleixen per la violència. Es tracta de qüestionar el gènere, fita en la qual, a casa nostra, excel·leix un autor com Vázquez Montalbán. No ho oblidem. A banda del sibaritisme gastronòmic, penseu en quins amics té Calvalho. Fins i tot la seva xicota, Charo, és puta. Si això no és desmitificar...

Phillips cità alguns autors americans que van voler trencar esquemes. Per exemple, Walter Mosley, creador del detectiu negre Easy Rawlins, que viu a Los Ángeles però que no té carnet oficial per exercir de detectiu (no gaudeix del suport dels policies precisament per ser negre). Per tant, resol casos de coneguts i es mou en el món del subsòl, la pobresa i la marginació. Les obres de Mosley ja posseeixen un vessant social força desenvolupat, una de les funcions de la narrativa negra a partir d’aquest moment.

Per qüestionar el gènere, la postmodernitat s’empara en recursos diversos. Per exemple, trenca la cronologia lineal (són freqüents les analepsis, però també les prolepsis). Els casos criminals no sempre es resolen. Els protagonistes mostren la seva debilitat, són incapaços de relacionar-se socialment i afectivament. La solitud de l’heroi (que anteriorment era mostra de masculinitat: l’heroi no necessitava ningú), esdevé ara una prova de feblesa, d’incapacitat personal. Molts d’aquests detectius són bastant inútils i mai no arriben a res. Alguns són alcohòlics, drogoaddictes o similar (tot i no ser americà, ara em ve al cap en Harry Hole, el protagonista del noruec Jo Nesbo).

La intervenció de Phillips va culminar amb l’anàlisi de les escriptores postmodernes de novel·la negra.  Vam parlar de Sue Grafton (la mare de la meva adorada Kinsey Millhone) i de Sara Paretsky (creadora de la detectiva W. I. Warshawski). Com afronten aquestes autores un tema com la violència? Phillips opina que el col·loquen al bell mig del seu discurs per poder-lo tractar. Perquè... unes dones detectives poden ser tan dures com un home? Poden resoldre el cas de la mateixa manera, amb la mateixa dosi de violència?

Phillips creu que sí, que la violència hi apareix, però que sovint acaba revertint en elles mateixes, en les protagonistes. Són les heroïnes, però acaben rebent. Se’n desprèn la idea que la violència no és una sortida correcta i, en conseqüència, està enfocada des d’una posició més emocional i més dialèctica. El conferenciant va constatar coses curioses, però absolutament certes (ho sé molt bé perquè em conec la història de la Kinsey pam a pam). Va dir que en aquestes novel·les les dones detectives mostren més preocupació pels diners que no pas els seus companys masculins (el sou a cobrar, les hores a facturar, portar els diners al banc). També existeix el factor comú de l’aparició d’homes grans com a confidents o amics de les protagonistes, homes que cuinen, que ja no són una amenaça sexual, que les escolten. Una clara possibilitat alternativa a l’anterior concepte de masculinitat.

Sempre resolen els casos aquestes dones? No sempre. I, encara que ho facin, de vegades els finals no són feliços. Poden trobar l’assassí, però segurament molta gent haurà patit o perdut coses en el procés.

Per acabar, perquè novament el temps es va imposar amb el seu poder, Phillips va comentar que, pel que fa a les novel·les postmodernes de procediment policial (on els protagonistes ja no són detectius sinó policies), rarament es descriu la realitat tal com és. Seria massa avorrit, perquè la feina de la policia (basada fonamentalment en fer tràmits administratius i en cercar les confessions dels confidents) no s’assembla massa a la que veiem a les pel·lícules. Per això pensa que, malgrat formar part de l’autoritat, el policia-heroi segueix el model del detectiu privat.

En fi. Va citar moltes més coses, però evidentment no ho puc esmentar tot. En qualsevol cas, com que estic llegint una novel·la de Sue Grafton en aquest moment (V de Venjança), prometo aprofitar les dades d’aquesta conferència per fer-ne un detallat estudi.

I això és tot per avui. Demà més.

Gràcies, Bill. I gràcies per la paciència, negrots.