Tercera sessió als Juliols. William Phillips ens parla de la novel·la negra anglòfona de la postmodernitat

Dia 3 de Juliol. Tercera conferència del curs, a càrrec de William Phillips, professor titular de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona.

Aquest cop, per donar-li més vidilla a la jornada, ens vam traslladar a la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, on el seu director, Jordi Canal, ens va rebre encantat. Ja sabeu que La Bòbila posseeix el fons especialitzat en el gènere més important de tot l’Estat espanyol.  

El títol de l’exposició de Phillips era: La representació de la masculinitat i la feminitat en el cinema i la novel·la negres. Un recorregut per la història de la novel·la negra anglòfona. He de dir que va resultar una xerrada agradabilíssima on tothom s'ho va passar molt bé. La capacitat de comunicació del ponent és notable i ens va descobrir alguns autors anglòfons que, a casa nostra, no són tan coneguts com d’altres. Tot plegat una conferència que va afavorir que el públic assistent es comencés a deixar anar i a contribuir amb les seves aportacions.   

Phillips, intentant desvincular-se de la rigidesa academicista, va manifestar que no està interessat en la classificació (tan debatuda) de la novel·la negra, sinó que el seu objecte d’estudi és, en realitat, la novel·la postmoderna. Per tant, allò que pretén analitzar és el trencament d’esquemes que la novel·la postmoderna proposa. Li agraden les coses modernes, va manifestar. I això està molt bé, perquè jo també trobo que, massa vegades, donem voltes en cercle a l’entorn dels clàssics. Amb en Phillips vam tirar endavant. I, personalment, em va encantar. I ara perdoneu-me si no és oportú, però no me’n puc estar de recordar Antònia Font i allò que “totes ses coses modernes s’han esperat molt”.

Bill Phillips apunta que el detectiu de la ficció policíaca, a partir de finals del xix, no deixa d’actuar com a substitut de la figura del capellà. El capellà confident al qual recórrer per resoldre els problemes ha caigut una mica en desgràcia a causa del descrèdit que, en certs àmbits progressistes, ha patit la religió. També ho va comentar Andreu Martín en la seva intervenció, quan considerava la narrativa-enigma com una reacció positivista contra la superstició, el gòtic, etc. La funció l’assumeixen personatges atípics. Cap dels noms que citaré no respon a un model convencional: Marple, Holmes, Poirot... són gent estranya que fan un paper estrany.

Als Estats Units, la novel·la negra, el hard-boiled, substitueix el western, però tots sabem que el plantejament és molt similar, en especial pel que fa a la caracterització dels personatges. El detectiu s’identifica amb el cavaller medieval o amb l’heroi de l’oest i representa un model de masculinitat. És hàbil amb les armes; lleial al seu propi codi d’honor (de vegades dubtós); parc en paraules (el silenci és una manifestació de poder i la necessitat de parlar és vista com a mostra de subordinació); defensor dels dèbils (sobretot de les dones, però no de totes, sinó de les que s’ho mereixen).

 

El codi d’honor d’aquest cavaller/detectiu prové del patriarcat, és un codi patriarcal que perpetua de manera ben marcada els rols socials típics. És en aquest context, diria jo, que s’hi pot encabir la idea que el cavaller ha de defensar les dones que s’ho mereixen (donna angelicata), però no la gran majoria de dones, que solen ser perverses, superficials i manipuladores (femme fatale). La misogínia està servida, una misogínia que trobem en la literatura i en la vida, en el nostre món i en el nostre imaginari, des del principi dels temps. Permeteu que us enllaci aquí un article que vaig publicar a la revista Llengua & Literatura de l’IEC sobre la misogínia en la literatura popular i que s’escau perfectament per il·lustrar aquest punt. Bill Phillips va esmentar l’existència de les bruixes (i les bruixes també apareixen en el meu article).

Per tant, Phillips identifica en aquesta narrativa un masclisme misogin que, a més, va acompanyat d’un indubtable racisme i una clara homofòbia. L’afirmació em permet tornar a la ponència d’Andreu Martín per dir que, davant d’això, difícilment podrem considerar progressista ni d’esquerres un plantejament com aquest. No sé si recordeu Mike Hammer (en vaig parlar aquí), el detectiu creat per Mickey Spillane l'any 1947, que no pot ser més de dretes.    

A la dècada dels 70 del segle passat, les coses comencen a canviar. Estem en el moment del feminisme, la contracultura, l’oposició a la Guerra del Vietnam, els moviments pacifistes. En aquest escenari, el gènere negre també fa un tomb.

Robert Brown Parker (1932 – 2010) crea un detectiu diferent: Spenser (així, amb s), que aspira a renovar esquemes. El paper de la dona es revalora. Spenser té una xicota molt intel·ligent, independent i amb idees pròpies, universitària, amb un doctorat. Tanmateix, no arriben mai a fer vida en comú. També té un amic afroamericà, Hawk, que apareix a partir de la tercera novel·la i que li fa d’ajudant. Més endavant, fins i tot hi inclou un personatge homosexual. Amb tot, Spenser encara respon a alguns paràmetres del gènere. És un home solitari, com tot bon heroi. Per aquest motiu mai no arriba a fer una vida de parella convencional (incís: recordo molt bé la sèrie de televisió, amb un Robert Urich que de petita despertava la meva passió i que malauradament va morir massa jove).

A partir dels 70, doncs, la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna que vol sortir de totes aquestes trampes. Que vol deixar enrere uns personatges durs, bevedors en excés, interessats només pels esports (no miren res més a la televisió), que sempre tenen algun amic a la policia (per tant, reben ajuda de l’autoritat) i que es deleixen per la violència. Es tracta de qüestionar el gènere, fita en la qual, a casa nostra, excel·leix un autor com Vázquez Montalbán. No ho oblidem. A banda del sibaritisme gastronòmic, penseu en quins amics té Calvalho. Fins i tot la seva xicota, Charo, és puta. Si això no és desmitificar...

Phillips cità alguns autors americans que van voler trencar esquemes. Per exemple, Walter Mosley, creador del detectiu negre Easy Rawlins, que viu a Los Ángeles però que no té carnet oficial per exercir de detectiu (no gaudeix del suport dels policies precisament per ser negre). Per tant, resol casos de coneguts i es mou en el món del subsòl, la pobresa i la marginació. Les obres de Mosley ja posseeixen un vessant social força desenvolupat, una de les funcions de la narrativa negra a partir d’aquest moment.

Per qüestionar el gènere, la postmodernitat s’empara en recursos diversos. Per exemple, trenca la cronologia lineal (són freqüents les analepsis, però també les prolepsis). Els casos criminals no sempre es resolen. Els protagonistes mostren la seva debilitat, són incapaços de relacionar-se socialment i afectivament. La solitud de l’heroi (que anteriorment era mostra de masculinitat: l’heroi no necessitava ningú), esdevé ara una prova de feblesa, d’incapacitat personal. Molts d’aquests detectius són bastant inútils i mai no arriben a res. Alguns són alcohòlics, drogoaddictes o similar (tot i no ser americà, ara em ve al cap en Harry Hole, el protagonista del noruec Jo Nesbo).

La intervenció de Phillips va culminar amb l’anàlisi de les escriptores postmodernes de novel·la negra.  Vam parlar de Sue Grafton (la mare de la meva adorada Kinsey Millhone) i de Sara Paretsky (creadora de la detectiva W. I. Warshawski). Com afronten aquestes autores un tema com la violència? Phillips opina que el col·loquen al bell mig del seu discurs per poder-lo tractar. Perquè... unes dones detectives poden ser tan dures com un home? Poden resoldre el cas de la mateixa manera, amb la mateixa dosi de violència?

Phillips creu que sí, que la violència hi apareix, però que sovint acaba revertint en elles mateixes, en les protagonistes. Són les heroïnes, però acaben rebent. Se’n desprèn la idea que la violència no és una sortida correcta i, en conseqüència, està enfocada des d’una posició més emocional i més dialèctica. El conferenciant va constatar coses curioses, però absolutament certes (ho sé molt bé perquè em conec la història de la Kinsey pam a pam). Va dir que en aquestes novel·les les dones detectives mostren més preocupació pels diners que no pas els seus companys masculins (el sou a cobrar, les hores a facturar, portar els diners al banc). També existeix el factor comú de l’aparició d’homes grans com a confidents o amics de les protagonistes, homes que cuinen, que ja no són una amenaça sexual, que les escolten. Una clara possibilitat alternativa a l’anterior concepte de masculinitat.

Sempre resolen els casos aquestes dones? No sempre. I, encara que ho facin, de vegades els finals no són feliços. Poden trobar l’assassí, però segurament molta gent haurà patit o perdut coses en el procés.

Per acabar, perquè novament el temps es va imposar amb el seu poder, Phillips va comentar que, pel que fa a les novel·les postmodernes de procediment policial (on els protagonistes ja no són detectius sinó policies), rarament es descriu la realitat tal com és. Seria massa avorrit, perquè la feina de la policia (basada fonamentalment en fer tràmits administratius i en cercar les confessions dels confidents) no s’assembla massa a la que veiem a les pel·lícules. Per això pensa que, malgrat formar part de l’autoritat, el policia-heroi segueix el model del detectiu privat.

En fi. Va citar moltes més coses, però evidentment no ho puc esmentar tot. En qualsevol cas, com que estic llegint una novel·la de Sue Grafton en aquest moment (V de Venjança), prometo aprofitar les dades d’aquesta conferència per fer-ne un detallat estudi.

I això és tot per avui. Demà més.

Gràcies, Bill. I gràcies per la paciència, negrots.