Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.

La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica)  que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i  Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades –que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.

Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa –de 60 pàgines!– en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma. 

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.

Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.  

Presentació de "La mar no sempre tapa", de Sebastià Bennasar: reportatge gràfic

Avui ha tingut lloc a l'Espai Mallorca la presentació del llibre de Sebastià Bennasar, La mar no sempre tapa, tal com us havia anunciat. Ha anat força bé, en un ambient tranquil i càlid. Evidentment, no escriuré jo mateixa la crònica, atès que, juntament amb Antoni Trobat, historiador i periodista, i el mateix autor, he participat en la presentació. Tanmateix, us deixo un petit reportatge gràfic per si us fa gràcia veure'l.

Que passeu una bona nit, negrots.

  

Sakura, de Salvador Iborra. In memoriam.

Suposo que molts de vosaltres ja sabeu que aquest vespre tindrà lloc un acte d'un homenatge al poeta valencià Salvador Iborra (Espai Mallorca, 19 hores), absurdament assassinat el dia 29 de setembre al barri del Raval de Barcelona. El seu amic de l'ànima, Sebastià Bennassar, juntament amb la bona gent de l'Editorial Alrevés, han decidit retre-li també un altre tribut. És per això que han decidit posar a disposició del públic en general de manera gratuïta un enllaç amb el seu relat Sakura, que el Salva va escriure per a l'antologia de relats negres Crims.cat. Jo que el vaig llegir en el seu moment, el considero un text original i ple de personalitat, que mostra clarament la sensibilitat del poeta.


SAKURA, DE SALVADOR IBORRA   

                                           

                                   http://alreveseditorial.com/media/file/libros/98_Adjunto.pdf

(LLEGIR AQUÍ) 

Amb emoció, recordo quan vaig adquirir Crims.cat i vaig llegir la història. Repassant-la, trobo que conté una bellesa gairebé sobrenatural.

Amb ràbia, no puc res més que repetir allò que ja vaig escriure:

Cal maleir dos cops els assassins de poetes, perquè maten un home i la seva paraula. 

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennassar

He de confessar que La mar no sempre tapa és la primera novel·la de Sebastià Bennassar que  he llegit, ja que fins ara només el coneixia a través dels seus articles periodístics i d’alguns dels seus relats breus. I he de confessar també que, per a mi, ha estat una agradabilíssima sorpresa.  

Amb La mar no sempre tapa Sebastià Bennassar va guanyar aquesta primavera el Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011. Com ha comentat el mateix autor, a mi també em sembla interessant i un signe de normalitat que una novel·la negra hagi pogut alçar-se amb un guardó de narrativa generalista. La qualitat de la literatura, a veure si ja ens ho fiquem al cap definitivament, està (o així hauria de ser) per damunt dels gèneres.

De tota manera, i malgrat la seva brevetat (que possiblement venia imposada per les bases del concurs), La mar no sempre tapa és molt més que una novel·la de gènere. Agradable de llegir, amb un desenvolupament de tall clàssic i un vessant criminal no exempt de truculència (una víctima llençada al Mediterrani amb disset ganivetades no és poca cosa), La mar no sempre tapa excel·leix en el vessant de reflectir de manera crítica i realista la societat del moment. Felicito Bennassar per la seva capacitat de síntesi. En poques línies és capaç de fer una dissecció lúcida i precisa de la realitat de Mallorca. Una dissecció que, de retruc, resulta perfectament extrapolable a la resta de l’Estat i més enllà.   

   

Bennassar es mostra inflexible. No perdona res i, com qui no vol la cosa, posa del revés l’especulació del sòl, la desfeta immobiliària, la degradació del paisatge, de la natura i dels barris, l’arribada i l’establiment dels estrangers a l’illa, la problemàtica del turisme, la prepotència de la classe política, la corrupció, el pla de Bolonya a la Universitat... En fi, que, com diuen en castellà, “no deja títere con cabeza”. I el que més m’agrada és sentir que ens hem entès tan bé, perquè combrego absolutament amb totes i cadascuna de les seves opinions. Per a mi, Bennassar demostra tenir la ment molt clara.

No sé si ho sabeu –però en tot cas us ho recordo–, que jo ajudaré a presentar la novel·la el pròxim dimarts dia 22 de novembre a l’Espai Mallorca de Barcelona (19.30 hores). Per tant, no vull escriure aquí tot el que penso dir allà. Seria massa repetitiu. Però sí que m’agradaria  destacar l’exercici de metaliteratura que du a terme en Sebastià. Un joc que consisteix en incloure referències literàries reals en la trama de ficció. El cas criminal se sustenta en una sorprenent troballa: un suposat conte inèdit de l’autor afroamericà Chester Himes, un dels clàssics del gènere negre als Estats Units i que, per si algú no ho sap, va existir de debò. Amb la referència a Himes i a Robert Creeley, un altre escriptor americà que va viure realment a Mallorca, Bennassar vol retre homenatge als grans de la novel·la negra i de la literatura en general, a alguns dels grans escriptors i poetes del segle xx que, endemés, en alguns casos van passar per l’illa.   

Evidentment, no penso explicar res de la trama. Tanmateix, vull consignar que la ben lligada interacció realitat-ficció resulta molt atractiva per a la gent que, com jo, ens estimem tant la literatura. El desenvolupament de la investigació és a mans de dos personatges, el periodista de crònica negra (com no!) Andreu Julià i el tinent Pou de la Guàrdia Civil de Manacor. Andreu Julià ja havia aparegut en dues novel·les anteriors de Bennassar, El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen. 

A la novel·la hi trobem de tot. Des dels típics confidents dels baixos fons (un proxeneta i un transvestit sempre amics del seus amics) passant pel passat tràgic del protagonista (la dona morta en un accident de cotxe amb un fill en camí) i per les preocupacions familiars del policia. Fins i tot hi trobem l’exaltació de la gastronomia, temàtica a la qual són tan proclius els detectius de la Mediterrània. Tot un sèrie de llocs comuns del gènere que funcionen la mar de bé. I és que precisament el lector afeccionat sovint es complau en reconèixer un llocs comuns que el subjuguen.

En fi, negrots, que recomano sens dubte la novel·la. I, per descomptat, en Sebastià Bennassar i jo us esperem el dia 22 a l’Espai Mallorca. No ens falleu!

Feliç divendres.    

 

Una notícia inesperada i esperançadora: Benavente i Batelaar

El nostre bon amic Jaume Benavente pot sentir-se feliç. De sobte, s'ha trobat amb aquesta inesperada notícia que com a negrots ens ha de fer ben contents. No debades vam gaudir força de la lectura de la seva novel·la El quadern de Nicolaas Kleen, que vaig ressenyar en el seu moment. Avui, la novetat és aquesta:   

"Desde Sandra Bruna Agencia Literaria proponemos EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN de Jaume Benavente Cassanyes para optar al III Premio de Novela Otras Voces, Otros Ámbitos.

EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN es el primer título de una tetralogía de novelas centradas en Marja Batelaar, con las que Jaume Benavente explora el alma del crimen y dibuja un universo transitado de personajes densos e inquietante...s, fugitivos, a través de una Europa nebulosa. Novela negra y de suspense, con un estilo literario claro, lleno de matices y referencias y que representa una singular mirada sobre la sociedad europea contemporánea".

Editada en català per Columna Edicions (Premsa ColumnaEdicions) i en castellà per Roca Libros.

 

 

Més informació:

http://rocaeditorial.com/catalogo/el-cuaderno-de-nicolas-kleen-742.htm

http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/el-quadern-de-nicolaas-kleen_12080.html

http://www.sandrabruna.com/libros.php?id_libro=1740&lang=es

Jaume, esperem que tinguis tota la sort que et mereixes i que aviat poguem penjar aquí la notícia del teu premi.

I a vosaltres, negrots, si encara no heu llegit la novel·la, aprofito per tornar-vos-la a recomanar.

Nota explicativa (i una petició)

Estimats negrots,

Sé que vaig prometre ser present avui a l'acte de presentació de la darrera novel·la d'Andreu Martín, Cabaret Pompeya. Fins i tot a ell (amb el qual vaig coincidir a la presentació del llibre de Teresa Solana) li vaig dir que hi aniria. Però tinc tanta feina i tants assumptes a resoldre, que em serà impossible.

Per això us vull fer una petició. Si algun negrot hi va i vol enviar-me alguna foto o escriure una petita crònica, ambdues coses seran ben rebudes. 

Moltes gràcies a tots.   

L'any de la plaga, de Marc Pastor

Anit vaig acabar la lectura de L’any de la plaga, de Marc Pastor. Una novel·la de ciència-ficció, amb tints de thriller, que també podem situar dins l’òrbita de la narrativa fantàstica. Ja sabeu que, massa sovint, la frontera entre aquests gèneres no queda del tot clara, però, en qualsevol cas, L’any de la plaga conté una bona dosi d’intriga, de fantasia futurista, de ciència-ficció de caràcter apocalíptic i d’acció trepidant.

Marc Pastor no amaga (i queda molt clar des del principi) que el llibre és una nova versió, una recreació (un remake, que diríem en l’argot cinematogràfic) de la pel·lícula de 1978 La invasión de los ultracuerpos, de Philip Kaufman. Diu Pastor a l’inici dels agraïments: Quan de petit vaig veure “La invasión de los ultracuerpos”, vaig saber que jo havia d’explicar aquella història. I així ho ha fet en aquesta novel·la. Tanmateix, una servidora –que té uns anyets més que en Marc i que no és menys cinèfila–, s’ha remuntat tota l’estona a una cinta anterior, la que a mi m’ha servit sempre de punt de referència respecte a aquest argument. M’estic referint a La invasión de los ladrones de cuerpos, dirigida per Don Siegel el 1956 i el títol de la qual sempre m’ha semblat més encertat. La paraula “vaina”, així en castellà, mai més s’ha pogut deslligar en el meu imaginari de les terribles espores procedents de l’espai exterior. Per cert, que encara comptem amb una tercera versió, que considero infumable, protagonitzada per la hieràtica Nicole Kidman, intitulada simplement Invasión i dirigida el 2007 per Oliver Hirschbiegel.   

De com s’ho munta Marc Pastor per gestionar una trama tan coneguda és un secret del qual, evidentment, no us en penso avançar res. Ho haureu de llegir vosaltres. Però sí que puc assegurar que la novel·la és capaç d’enganxar un sector molt ampli de públic i, sobretot, de fer les delícies dels afeccionats al gènere. Amena, de diàlegs molt àgils i de ritme addictiu, L’any de la plaga resulta molt agradable de llegir i molt interessant com a exercici literari. Al llarg de la lectura, allò que més m’ha encuriosit ha estat la incertesa al voltant de com l’autor plantejaria el desenllaç. I he de dir que m’ha agradat. Té quelcom de poesia èpica que no deixa de transmetre una lliçó envers el gènere humà.

L’any de la plaga posseeix un caire absolutament cinematogràfic. És terriblement fàcil imaginar-se-la convertida en pel·lícula. Fins i tot algunes escenes (seqüències?) semblen extretes d’un film americà. En algun d’aquests moments, m’ha semblat que hi mancava una certa versemblança en la construcció d’algun personatge, però, ateses les característiques de l’obra, és una afirmació totalment personal. Com que no vull avançar res, només donaré una pista a qui ja hagi llegir el llibre: em refereixo a les converses Irene-Dolors-Víctor a casa de la Dolors (jo hauria preferit un desenvolupament menys sensacionalista i més casolà). Potser els personatges haurien d’haver actuat amb més por i més naturalitat, amb menys iniciativa. Crec que, sobretot pel que fa a la Irene, hauria resultat més creïble.

M’han encantat les nombroses referències cinematogràfiques de la novel·la, que comparteixo gairebé al cent per cent i que he entès a la primera. Ja sabeu que el cine és la meva segona (o primera???) passió i, per tant, jo també m’he criat a l’aixopluc de milers de personatges, situacions i frases del cel·luloide que formen part indestriable de la meva vida real. Suposo que no tothom associa les paraules Klaatu barada nikto, sense cap mena de problema, amb una pel·lícula clàssica de ciència-ficció que a mi (i al meu pare) ens encanta. Estic parlant de Ultimátum a la Tierra, de 1951, protagonitzada per un sensacional Michael Rennie. Doncs bé, per a mi aquesta referència (i la gran majoria que apareixen a la novel·la) no fan sinó representar feliços records de cine que Marc Pastor m’ha retornat de manera inesperada. Des d’aquest punt de vista, n’he gaudit tant que no puc dir res més que “gràcies, Marc”. 

Mentre llegia, m’he sentit identificada amb el personatge d’en Víctor, que tot ho viu en clau de ficció, sigui literària, cinematogràfica o musical. I no exagero, perquè els meus amics i coneguts saben (i m’ho han dit més d’un cop) que sempre relaciono la realitat amb trames i arguments de ficció. Per això, mentre llegia L’any de la plaga, m’han vingut a la ment totes aquelles cintes americanes dels anys cinquanta, algunes mal anomenades de sèrie B, que, per bé i per mal, m’han convertit en allò que sóc (que alguns som) actualment. Des d’El increible hombre menguante a La mosca i passant, una mica més endavant, per Fahrenheit 451 i El planeta de los simios (i prego que em perdoneu els títols en castellà, però per a mi no tenen sentit si no són així).

   

M’ag    M'agrada molt que la literatura catalana tingui autors com Marc Pastor, capaços de situar la ciència-ficció en l’univers de les nostres lletres amb normalitat. Ja sé que sempre advoco pel mateix, però em sembla importantíssim que s’escrigui de tot en la nostra llengua. D’altra banda, heu de saber que L’any de la plaga és un dels títols finalistes al III Premi Ictineu a la millor obra fantàstica escrita en català (la data de lliurament és el proper 26 de novembre). En qualsevol cas, Marc Pastor és un escriptor versàtil, que també conrea el gènere criminal. En breu, comentaré La mala dona, que crec que us interessarà molt.

             Feliç diumenge plujós, negrots.

Presentació de "La Cua de Palla: retrat en groc i negre" a la Bòbila

Ahir vam assistir a un acte fantàstic, esperat i anunciat aquí i que va resultar molt concorregut. Em refereixo a la presentació, a la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, del llibre d’Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, La Cua de Palla: retrat en groc i negre. Acompanyats pel regidor de cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet i pel director de l’Editorial Alrevés, Josep Forment, els dos autors ens van fer cinc cèntims, ben emocionats, de la gènesi i del procés d’escriptura del llibre. Un projecte que, per la envergadura que posseeix, ha ocupat cinc anys de la seva vida.

La Cua de Palla: retrat en groc i negre em sembla un necessari i rigorós assaig sobre la col·lecció –en aquest cas de novel·la negra, detectivesca, policíaca o criminal– més important a casa nostra, sorgida de la iniciativa de Manuel de Pedrolo i continuada per Fuster i Comas. Normalitzar tots els racons de la nostra cultura, de la nostra literatura, implica també estudiar-los i documentar-los amb seriositat. Aquest volum, que tinc a casa des de fa dies i que he fullejat prou detingudament, em sembla una esplèndida mostra d’aquesta premissa.

Deixo en suspens el compromís de comentar el llibre de manera més profunda en un futur, però de moment us puc dir que paga moltíssim la pena i que jo diria que és de consulta obligada per a tots els amants del gènere i per a tots els amants de la literatura en català.

L’acte d’ahir va resultar un èxit de públic. Tothom estava satisfet. Jordi Canal i Àlex Martín, que són dues persones entranyables i magnífiques, van presentar el seu llibre des de l’orgull d’una feina ben feta amb la qual havien après i gaudit molt. L’editor també estava ben content (admiro l’aposta envers el gènere, tant pel que fa a les obres de creació com als estudis, de la gent d’Alrevés). I el regidor, veient la gentada que s’havia arribat a reunir, se sentia orgullós de ser l’amfitrió i de poder presumir de disposar de la biblioteca amb el fons negre més important de tot l’Estat (recordem que en Jordi Canal n’és el director).

En fi. Una tarda de divendres molt ben aprofitada, després d’una intensa setmana de negror.     

La gent entrant

Els autors: Àlex Martín i Jordi Canal

  

Jordi Canal, signant

La gent d'Alrevés

Novetat: un assaig sobre Barcelona i Vázquez Montabán

Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona és el volum que, calent calentíssim, acaba de publicar l'Editorial Alrevés. Alrevès ja fa temps que aposta per la literatura assagística i de ficció a l'entorn del gènere negre a casa nostra (ja us he parlat aquí de la col·lecció de novel·la negra en català, Crims.cat, el primer número de la qual apareixerà aviat).

El llibre que us anuncio avui, escrit per l'anglès Michael Eaude (que viu a Barcelona des de fa més de vint anys) fa un repàs a la producció de Vázquez Montalbán tot estudiant  les obres que tenen com a rerefons  la nostra ciutat, siguin o no novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho.

Acabo de rebre el volum i encara no l'he pogut llegir, però l'he fullejat amb atenció i m'ha semblat d'allò més interessant. Barcelona, la figura de l'escriptor, l'etapa política que va viure i que la seva literatura reflecteix. Una mirada que pot dir-nos moltes coses.  

De mica en mica, i a l'aixopluc de l'èxit del gènere, és satisfactori veure com van proliferant els estudis que se n'ocupen. Aquest fet contribueix a normalitzar la nostra narrativa criminal i també, per què no dir-ho, a revestir-la d'una importància que massa vegades se li ha negat.

És gratificant que alguns editors tinguin l'encert de tirar endavant amb aquests projectes i A l'ombra del crim es complau en poder-los anunciar a tots vosaltres.  

Aviat més notícies, negrots.   

       

Presentació de L'Hora Zen, de Teresa Solana

Com ja vaig avisar, avui teníem una nova cita a Negra y Criminal. Em refereixo a la presentació de la darrera novel·la de Teresa Solana, L’Hora Zen, ja ressenyada aquí i que us recomano vivament.

El cert és que aquestes trobades negres resulten un autèntic plaer. Tan disteses i entranyables com hom pot esperar, sempre allunyades de la rigidesa formal i molt gratificants per al públic assistent. Teresa Solana ha fet gala de la modèstia, l’alegria i la sinceritat que la caracteritzen i Andreu Martín, un presentador d’excepció i de luxe, ens ha ofert  una estona divertida (més breu del que hauríem desitjat) amb la seva capacitat d’engrescar el personal broma va i broma ve.

La llibreria, càlida i plena de racons com sempre, amb en Paco Camarasa fent d’amable amfitrió. El vinet, les patates de Badalona i un ambient carregat de complicitat entre una colla d’afeccionats al gènere. Una bona manera de cloure un dia laborable en aquest mes de novembre ple d’esdeveniments criminals.

Que passeu una bona nit, negrots.  

   

Presentació d'Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

Ahir dia 9 de novembre, a les 19.30 de la tarda, va tenir lloc a Proa Espais la presentació barcelonina de la primera novel·la de Joan Marcé, Un intrús a l’estany. Un acte inusitadament breu i casolà, agradable i planer, on l’autor va estar acompanyat de bons amics i família. Per a mi va resultar una presentació una mica sui generis (i suposo que per a altra gent), atès que l'encarregada de tirar-la endavant no fou cap personatge relacionat amb la literatura, sinó la cuinera Ada Parellada.

No em pregunteu el perquè. Penso en  qüestions d’amistat o similar. El cert és que Parellada va saber mostrar-se molt simpàtica, però va parlar de cuina més que de literatura i, és clar, a mi (per més que m’ho vaig passar bé), em va xocar una mica. Haig de dir, però, que ens va obsequiar amb uns bombons boníssims.

Sembla que el llibre (que jo ja tenia fent cua a la meva lleixa i que espero llegir en breu) posseeix un vessant d’entreteniment molt clar. Format thriller, amb alguns tocs de ciència-ficció (sense marcians, com va dir l’autor) i amb una significativa dosi d’acció. Marcé s’endinsa en el món de la genètica per confegir una ficció que, segons van insistir els qui ja l’han llegit, t’enganxa des del primer moment.

Al final, copeta de cava i signatura de llibres. Joan Marcé va signar el meu, òbviament. Em va semblar una persona agradable i crec que encara no tenia clar que avui pagaria el peatge d’aquesta crònica. Des d’aquí li desitjo que tingui molt d’èxit. I que es prepari, que després vindrà la ressenya.

Fins ben aviat, negrots.  

Presentació d'Ombres en la nit, de Ferran Torrent

Avui la nostra enviada especial, corresponsal d'excepció al País Valencià, Elena Serra Cerdà, ha assistit a la presentació de l'últim llibre de Ferran Torrent, una novel·la negra de trama històrica. L'acte ha tingut lloc a Alzira i la nostra amiga ha estat tan amable i diligent d'escriure aquesta crònica i d'adjuntar un esplèndid reportatge fotogràfic. I tot la mateixa nit. Una gran col·laboració, amiga. Ja ho veieu, negrots. Si el bloc no va a la presentació, la presentació ve al bloc. Moltíssimes gràcies, Elena.

Crònica d'Elena Serra Cerdà (a la foto amb l'autor)

Avui a les 19 h a la Casa de la Cultura d’Alzira, l’escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) ha presentat la seva darrera novel·la, Ombres en la nit.

L’acte ha estat molt familiar i acollidor. El novel·lista ha explicat el procés de creació, tot dient que la idea va sorgir quan feia una neteja de llibres i va trobar L’home a la recerca del sentit escrit per Víctor Frankl, un supervivent dels camps d’extermini nazi que va aconseguir perdonar els seus torturadors.

L’escriptor ha explicat que ha trigat un any i mig llarg en enllestir aquesta novel·la coral. Ha sigut complex encaixar les diverses trames: un espies britànics, la resistència clandestina republicana, un falsificador, un boxejador. 

També s’ha parlat de la relació de les seves obres amb el cinema: "L’illa de l’holandés”, “Gràcies per la propina”, “La vida en l’abisme”, i del procés d’adaptació de la novel·la al guió.

Després de presentar l’obra, hi ha hagut un torn obert de preguntes. Torrent les ha contestat totes i ha aprofitat per tocar diversos temes: la crisi actual; consells per a escriptos novells; els drets d’autor; el procés creatiu; el món editorial; l’e.book; la difusió dels llibres: el funcionament del “boca a orella”; els seus possibles projectes per a una nova novel.la. Ha xerrat cordialment amb els seus lectors, agraïnt la presència de tots a l’acte. Seguidament, ha signat exemplars i ha atès la premsa.

Sinopsi d'Ombres en la nit: 1947. Santiago Cortés mai no ha tingut una existència fàcil: és gitano, militant del Partit Comunista i supervivent del camp de concentració de Dachau. Acabada la guerra, s’uneix a un grup de víctimes que persegueixen una finalitat comuna: assassinar els nazis encarregats dels camps de concentració, amb un objectiu concret: el científic Heinrich Henkel. 

L’obra ens planteja diversos interrogants: Fins a quin punt podem viure amb la càrrega de l’odi? L'odi pot destruir-nos? És justa la venjança, l’ull per ull? Fins on arriba la capacitat del perdó?

Vídeo promocional de la novel·la:

http://bromera.com/promo/ombres/

Nota: la dificultat causada pel pes de les fotos m'impedeix penjar-les totes, però les reservo per al moment de la ressenya. Moltes gràcies.

Una altra presentació: Cabaret Pompeya, d'Andreu Martín, a l'Ateneu Barcelonès

Hola, negrots

M'estic desquiciant, perquè la cosa aquest novembre està prenent un caire que no sé si podré suportar.

El cas és que us anuncio una altra presentació. Serà el pròxim dia 16, dimecres, a l'Ateneu Barcelonès. Parlem del mestre del gènere en català, Andreu Martín, i de la seva darrera novel·la, molt ambiciosa, guanyadora del Premi Sant Joan Unnim 2011. El títol: Cabaret Pompeya.   

L'acte s'endevina ben concurregut i per això ha calgut que reservés les entrades, gràcies al meu germà Jordi (cada vegada més negrot), que m'ha avisat. Ara ja està fet, ja tinc el lloc assegurat i espero el dia amb delit.

Espavileu-vos vosaltres també, estimats negrots. Pagarà la pena.

  

Negra i mallorquina: un assaig d'Alejandro Casadesús

Fa temps que, com sabeu, intento divulgar la necessitat de normalització de la narrativa negra en català. Una normalització que cada vegada em sembla més a prop, atesa la quantitat d'autors que s'hi dediquen. Autors, endemés, d'una gran diversitat i d'una indubtable qualitat.

Resulta innegable que l'aposta editorial i un públic procliu a llegir les obres és indispensable, però també ho és l'estudi del gènere, la seva investigació, tant des d'un punt de vista sincrònic com diacrònic. En aquesta línia, em complau fer-me ressò de l'aparició recentíssima de l'assaig d'Alejandro Casadesús Bordoy intitulat Negra i mallorquina. Orígens i evolució de la novel·la policíaca a Mallorca, publicat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Aquest assaig neix amb la intenció de presentar tota una sèrie d’autors mallorquins, de naixement o d’adopció, que han tractat en algun moment de la seva trajectòria literària el gènere policíac en llengua catalana. L’estudi de les seves obres permet comprendre millor la realitat social i política mallorquina de les darreres dècades.

Damunt del nom de l'assaig us he enllaçat el Catàleg on podeu tafanejar i comprar.

No parem, negrots! 

Una altra presentació a Negra y Criminal: L'Hora Zen, de Teresa Solana

Negrots, ja us vaig dir que aquest mes de novembre era un no parar.

Ara li toca el torn a la presentació del darrer llibre de Teresa Solana, L'Hora Zen, ja ressenyat en aquest espai. Com us podeu imaginar, jo no m'ho penso perdre per res del món. Tot seguit hi trobareu la informació:

El proper dijous 10 de novembre

a les 19,30 hores

(una hora molt zen i plena de complicitats)

Andreu Martín vindrà a Negra y Criminal (carrer de la Sal, 5, Barcelona)

a presentar-nos la darrera novel·la de Teresa Solana

amb la presència de l’autora

Us hi esperem

                                                                            Om!

Mort a Istanbul, de Petros Màrkaris

He de reconèixer que m’ha costat una mica entrar dins l’univers de Mort a Istanbul. Els motius poden ser diversos. D’una banda, me l’havia recomanat vivament el meu cosí Ramon, un dels meus més fiables assessors literaris, i és possible que jo m’hagués fet una idea equivocada. D’una altra, em va venir a contracor (coses del moment concret de la lectura) el majúscul embolic de noms grecs i turcs que amara la ficció. I, finalment, no puc deixar d’acceptar la mandra que sempre m’han fet les ambientacions literàries (tret d’honroses excepcions) en aquests indrets del món tan desendreçats. És un prejudici? Sí, però ve motivat per la meva pròpia personalitat. De la mateixa manera que no suporto la provisionalitat ni la improvisació en la meva vida, tampoc no m’entusiasmen els escenaris exòtics. Potser m’hauria de fer una mica de vergonya admetre aquest fet, però no ho puc evitar. He de dir, però, que la meva activitat lectora sempre ha estat força eclèctica i que les fòbies i fílies normalment no m’han impedit llegir històries d’arreu.  

En aquest cas, i de mica en mica, confesso que he aconseguit connectar amb la sensibilitat de la trama que Petros Màrkaris ens ofereix. Una intriga molt original, amb un assassí que no s’ajusta en absolut a cap tipus de convencionalisme, i un final indiscutiblement poètic. La revenja i la mort també posseeixen un vessant poètic que hom no pot negar. La investigació policial i el cas criminal només són un pretext per mostrar  uns fets històrics gairebé desconeguts per a nosaltres i que palesen, un cop més, la quantitat d’universos que coexisteixen en aquest planeta, la quantitat de realitats amb les quals convivim i que, si mirem el mapa, són més a prop que no ens pensem.

La situació de la sempre minoritària població grega de Turquia ha estat tradicionalment convulsa i complicada. El segle xx fou un període especialment dur, que Màrkaris enquadra molt bé. La sempiterna rivalitat entre els dos pobles, agreujada per diverses crisis polítiques greus, s’arrossega encara com una rèmora. La novel·la pretén fer-nos cinc cèntims, sense maquillatge, d’un passat ple d’injustícies i problemes, però amb una mirada de conciliació esperançada envers el futur. A totes les comunitats hi ha gent aprofitada i gent honesta. I, no ens enganyem, al poble baix, vingui d’on vingui, normalment li toca patir. Màrkaris intenta ser equànime. No tinc prou informació per saber si ho aconsegueix, però diria que l’esforç resulta evident fins i tot per a un lector d’aquí.

El policia Kostas Kharitos, de vacances a Istanbul amb la seva dona i un grup de turistes a quin més excèntric (caricatures típiques i peculiars de la realitat grega), es trobarà sense voler-ho enmig d’una investigació criminal que afecta Grècia. Per tant, es veurà obligat a treballar conjuntament amb Murat, un policia turc amb qui s’haurà de comunicar en anglès i que, un cop superada la primera desconfiança mútua, resultarà molt bon company. Les relacions de Kharitos, tortuoses i divertides, amb la seva esposa Adrianí, les aventures i desventures del grup de turistes i els embolics familiars salpebren la ficció, explotant-ne un cantó lúdic i costumista que arrodoneix perfectament la descripció d'Istanbul. Perquè cal dir que la protagonista principal de l’obra és aquesta ciutat, una urbs fascinant i contradictòria plena de colors, d’olors, de sorpreses i de contrastos. Sense la immersió en la realitat caòtica i diversa de la vida i dels costums d’Istanbul, la novel·la de Màrkaris no té cap sentit.

És per això que m’he permès el luxe d’incloure algunes de les instantànies que la meva filla, Mireia Mora, va captar de la bella ciutat del Bòsfor en un viatge que va fer el passat mes de febrer. Crec que són útils per mostrar tot allò que la novel·la descriu, especialment des del vessant de la quotidianitat. Gràcies, Mireia.

Espero que us agradi Mort a Istanbul. Fins ben aviat, negrots.