L'any de la plaga, de Marc Pastor

Anit vaig acabar la lectura de L’any de la plaga, de Marc Pastor. Una novel·la de ciència-ficció, amb tints de thriller, que també podem situar dins l’òrbita de la narrativa fantàstica. Ja sabeu que, massa sovint, la frontera entre aquests gèneres no queda del tot clara, però, en qualsevol cas, L’any de la plaga conté una bona dosi d’intriga, de fantasia futurista, de ciència-ficció de caràcter apocalíptic i d’acció trepidant.

Marc Pastor no amaga (i queda molt clar des del principi) que el llibre és una nova versió, una recreació (un remake, que diríem en l’argot cinematogràfic) de la pel·lícula de 1978 La invasión de los ultracuerpos, de Philip Kaufman. Diu Pastor a l’inici dels agraïments: Quan de petit vaig veure “La invasión de los ultracuerpos”, vaig saber que jo havia d’explicar aquella història. I així ho ha fet en aquesta novel·la. Tanmateix, una servidora –que té uns anyets més que en Marc i que no és menys cinèfila–, s’ha remuntat tota l’estona a una cinta anterior, la que a mi m’ha servit sempre de punt de referència respecte a aquest argument. M’estic referint a La invasión de los ladrones de cuerpos, dirigida per Don Siegel el 1956 i el títol de la qual sempre m’ha semblat més encertat. La paraula “vaina”, així en castellà, mai més s’ha pogut deslligar en el meu imaginari de les terribles espores procedents de l’espai exterior. Per cert, que encara comptem amb una tercera versió, que considero infumable, protagonitzada per la hieràtica Nicole Kidman, intitulada simplement Invasión i dirigida el 2007 per Oliver Hirschbiegel.   

De com s’ho munta Marc Pastor per gestionar una trama tan coneguda és un secret del qual, evidentment, no us en penso avançar res. Ho haureu de llegir vosaltres. Però sí que puc assegurar que la novel·la és capaç d’enganxar un sector molt ampli de públic i, sobretot, de fer les delícies dels afeccionats al gènere. Amena, de diàlegs molt àgils i de ritme addictiu, L’any de la plaga resulta molt agradable de llegir i molt interessant com a exercici literari. Al llarg de la lectura, allò que més m’ha encuriosit ha estat la incertesa al voltant de com l’autor plantejaria el desenllaç. I he de dir que m’ha agradat. Té quelcom de poesia èpica que no deixa de transmetre una lliçó envers el gènere humà.

L’any de la plaga posseeix un caire absolutament cinematogràfic. És terriblement fàcil imaginar-se-la convertida en pel·lícula. Fins i tot algunes escenes (seqüències?) semblen extretes d’un film americà. En algun d’aquests moments, m’ha semblat que hi mancava una certa versemblança en la construcció d’algun personatge, però, ateses les característiques de l’obra, és una afirmació totalment personal. Com que no vull avançar res, només donaré una pista a qui ja hagi llegir el llibre: em refereixo a les converses Irene-Dolors-Víctor a casa de la Dolors (jo hauria preferit un desenvolupament menys sensacionalista i més casolà). Potser els personatges haurien d’haver actuat amb més por i més naturalitat, amb menys iniciativa. Crec que, sobretot pel que fa a la Irene, hauria resultat més creïble.

M’han encantat les nombroses referències cinematogràfiques de la novel·la, que comparteixo gairebé al cent per cent i que he entès a la primera. Ja sabeu que el cine és la meva segona (o primera???) passió i, per tant, jo també m’he criat a l’aixopluc de milers de personatges, situacions i frases del cel·luloide que formen part indestriable de la meva vida real. Suposo que no tothom associa les paraules Klaatu barada nikto, sense cap mena de problema, amb una pel·lícula clàssica de ciència-ficció que a mi (i al meu pare) ens encanta. Estic parlant de Ultimátum a la Tierra, de 1951, protagonitzada per un sensacional Michael Rennie. Doncs bé, per a mi aquesta referència (i la gran majoria que apareixen a la novel·la) no fan sinó representar feliços records de cine que Marc Pastor m’ha retornat de manera inesperada. Des d’aquest punt de vista, n’he gaudit tant que no puc dir res més que “gràcies, Marc”. 

Mentre llegia, m’he sentit identificada amb el personatge d’en Víctor, que tot ho viu en clau de ficció, sigui literària, cinematogràfica o musical. I no exagero, perquè els meus amics i coneguts saben (i m’ho han dit més d’un cop) que sempre relaciono la realitat amb trames i arguments de ficció. Per això, mentre llegia L’any de la plaga, m’han vingut a la ment totes aquelles cintes americanes dels anys cinquanta, algunes mal anomenades de sèrie B, que, per bé i per mal, m’han convertit en allò que sóc (que alguns som) actualment. Des d’El increible hombre menguante a La mosca i passant, una mica més endavant, per Fahrenheit 451 i El planeta de los simios (i prego que em perdoneu els títols en castellà, però per a mi no tenen sentit si no són així).

   

M’ag    M'agrada molt que la literatura catalana tingui autors com Marc Pastor, capaços de situar la ciència-ficció en l’univers de les nostres lletres amb normalitat. Ja sé que sempre advoco pel mateix, però em sembla importantíssim que s’escrigui de tot en la nostra llengua. D’altra banda, heu de saber que L’any de la plaga és un dels títols finalistes al III Premi Ictineu a la millor obra fantàstica escrita en català (la data de lliurament és el proper 26 de novembre). En qualsevol cas, Marc Pastor és un escriptor versàtil, que també conrea el gènere criminal. En breu, comentaré La mala dona, que crec que us interessarà molt.

             Feliç diumenge plujós, negrots.