Los misterios de Madrid, d'Antonio Muñoz Molina

Los misterios de Madrid és una petita novel·la que fou publicada per entregues al diari "El País", al més pur estil dels fulletons del segle XIX, l’estiu de 1992. No crec que el seu autor, Antonio Muñoz Molina, necessiti a hores d’ara gaire presentació. Des del meu punt de vista (l’he llegit força i sempre m’ha agradat), actualment és un dels grans noms de la bona literatura en llengua castellana.
Fent recerca per Internet, a l’efecte de buscar més aviat imatges, he topat amb un breu estudi sobre l’obra. Per tant, us l’he enllaçat a la primera ratlla d’aquesta ressenya, damunt del títol. Reconec que encara no he tingut temps de llegir-lo, però amb una ullada ràpida m’ha semblat correcte i penso que us pot interessar si hi voleu aprofundir.
Los misterios de Madrid m’ha fet passar una estona boníssima i, de retruc, tornar al passat. Perquè l’obra posseeix tot el sabor i la cadència d’aquelles històries del naturalisme galdosià que es complauen en el retrat de personatges i ambients dels baixos fons de Madrid. M’ha recordat vivament una de les meves novel·les preferides, Misericordia, amb la qual comparteix fins i tot alguna escena tan memorable com la dels pobres de solemnitat demanant caritat davant d’una església.

Los misterios de Madrid parteix d’una trama de novel·la negra i d’un antiheroi clàssic (que recorda clarament el Torrente de Santiago Segura), que es veu immers en un afer tèrbol sobre el robatori de la imatge del Santo Cristo de la Greña, famosa en el seu poble. La novel·la forma part de l’univers de Mágina, indret andalús imaginari que Muñoz Molina ha mitificat en algunes obres com a correlat de la seva població natal (Úbeda, Jaén).
Com sempre, no vull explicar res, però us garanteixo tot un seguit de situacions esbojarrades, sorprenents, inversemblants i histriòniques, narrades amb genialitat i que palesen la gran riquesa de la prosa de l'autor, així com la seva enorme capacitat d’ironitzar. Excel·leix de valent en la caricatura i l'escarni de la societat que ens envolta.

Muñoz Molina ridiculitza moltíssims ambients i personatges, començant per palesar la típica oposició ciutat-camp amb un protagonista, Lorencito Quesada, que sembla venir d’un altre planeta. Des dels noms dels llocs als de l’estol de figures que desfilen per la novel·la, tot ratlla el disbarat i l’absurd. Tanmateix, lligat amb coherència i amb una gràcia i una traça que no ens pot deixar indiferents.
M’imagino l’estiu del 92: un munt de gent fent cua al quiosc de la cantonada per esperar l’arribada de la furgoneta de repartiment d’"El País", frisant per devorar el nou capítol de Los misterios de Madrid. Fins i tot el títol està carregat de suggerents connotacions, negrots (us enllaço les entrades sobre Eugène Sue i Els misteris de París, paradigma del fulletó vuitcentista).
Muñoz Molina ens dóna una lliçó de com utilitzar el bo i millor de la tradició per, desmitificant-la, confegir una aguda sàtira sobre l’absurd del món on vivim.
La novel·la val quatre duros (edició de butxaca de Seix Barral). No us la perdeu, negrots.

Avui va de sons

Després d’haver recollit un bon nombre de topoi relacionats amb situacions, personatges, arguments i trames, “A l’ombra del crim” encara tenia una assignatura pendent, un tema força significatiu en l’imaginari del terror. Estic parlant del so. No cal dir que el sentit de l’oïda és capaç de disparar les nostres alarmes amb una gran intensitat. La por irracional pot sorgir amb un petit estímul auditiu. Després, la capacitat humana de la suggestió o de l’elucubració ja s’ocupa de la resta.
La literatura i el cinema estan farcits d’aquests llocs comuns. I, per més recurrents que siguin, acostumen a funcionar a la perfecció. Serveixen per donar-nos la pista d’allò que succeirà després. Ens poden desconcertar o fins i tot enganyar (o desconcertar i enganyar els personatges de la ficció). A voltes, simplement ajuden a aconseguir el marc idoni (sovint esperat pel lector o l’espectador) per al desenvolupament de la història. Però, en qualsevol cas, solen resultar tremendament efectius.
Tot seguit vull detallar alguns d’aquests sons, esperant que vosaltres, negrots, n’afegireu més a la llista. Hi confio, ja que és impossible que els reculli tots.
Mentrestant, allà van uns quants. Con veureu, en ocasions es troben estretament lligats a alguns dels personatges típics o situacions conegudes de les quals ja hem parlat.

Els sons d’una tempesta, sobretot els trons inesperats.
El vent que bufa entre els arbres.
Miols de gat / udols de llop o de coiot en la negra nit.
La veu repetitiva del mussol en el silenci nocturn.
Renills de cavalls inquiets (sense motiu aparent).
El xerric de portes que s’obren i es tanquen.
Gronxadors que fan nyec nyec sense que ningú no els mogui.
Aixetes que gotegen amb insistència monòtona.
Murmuris de veus en la foscor, normalment inintel·ligibles (si són de criatures, por al quadrat).
Sorolls que provenen de les golfes en les cases antigues (poden ser cops o sensació que algú arrossega quelcom).
Cops a parets, sostres o portes.
Soroll de passes en escales, passadissos o en la mateixa habitació fosca on hi ha el personatge.
Riallades sinistres (normalment femenines) i llunyanes.
Inesperats crits de terror (també solen ser de dona, vés per on).
Arrossegar cadenes (només pel tema fantasmes i a aquestes alçades fa més aviat gràcia).
El tic tac d'un rellotge de paret, per no parlar de les campanades que ressonen, sobretot a les 12 de la nit, hora de sortida de bruixes i altres éssers sobrenaturals.

Música de procedència incerta (pot ser vocal o instrumental, normalment un piano). De vegades, també pot ser un gramòfon/tocadiscos amb una cançó inquietant que es repeteix.

En fi, negrots. Sola en la quietud del meu menjador a aquestes hores de la nit, ja m’he torturat prou. Abans de sentir algun so que em posi els pèls de punta, com ara els miols de la meva gata demanant paté, us deixo per avui.
No us oblideu de fer-nos cinc cèntims de les vostres aportacions.
Ah, i que passeu molt bona nit. Si podeu...

EmBloCA'T

El bloc Kasundena.cat, copropietat de la meva exalumna Olga Sanmartín i d'un seu grup d'amics universitaris, entre els quals un altre amic, Rafa Liñán, vol donar impuls a EmBloCA’T. Un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans.
Un mem és una unitat d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre o, en el nostre cas, d’un bloc a un altre. Un mem segueix un procés evolutiu: fecunditat (crear idees efectives), longevitat (persisteixen en el temps) i fidelitat en la replicació (caràcter conservador de la idea original).
Així, amb EmBloCA’T es vol que “us impregneu de blocs en català”, que en coneixeu de nous, que recomaneu els vostres preferits i entre tots promoure la creació i el manteniment de blocs en català i la seva difusió.
És molt fàcil. Si tens un bloc en català has de recomanar en un post titulat “EmBloCA’T!” a cinc blocs més que escriguin en català. Explica perquè els recomanes i deixa’ls un missatge als seus blocs dient que els has recomanat. Així ells, si ho volen, podran seguir la cadena. Poden ser blocs que coneguis o que descobreixis “remenant” entre tots els que pots trobar al llistat de blocs dels Premis Blocs de Catalunya.
I ara, les meves cinc recomanacions:

El bloc de la Shaudin Melgar-Foraster, professora d'Universitat a Toronto i escriptora de novel·la juvenil. El seu bloc, on parla de literatura i moltes altres coses, em sembla molt interessant.

El bloc de l'Elisabet Roig De passeig, on recomana llibres, lectures, poemes. Un bloc per als amants de la bona literatura i de la sensibilitat.

Amb idees a la llengua, un bloc on l'autor, Yves Gerbeau, publica un relat sorprenent, intel·ligent i ple d'imaginació cada dia feiner.

El Racó del Kus. Sense comentaris, perquè és un bloc on en Jordi Caus, jove ple de vida i de vivències, opina, fa crítiques de cinema i llibres, comenta els esports, explica viatges... tot un plaer llegir-lo.

I, finalment, el bloc de la Lurdes Estruch, Nausica a les golfes, un espai ple de poesia, actual i modern.

Espero que us agradin tant com a mi, negrots.

Compulsió, compulsió, compulsió! (s'ha de llegir amb cantarella reivindicativa)

Benvolguts negrots,

Fantàstic dia de compulsió. Han arribat joies esperades i anunciades aquí, en aquest bloc obscur.

Avui he visitat Abacus (ja sabeu, matí de dissabte tardorenc), amb la intenció (sana i inofensiva) d'adquirir un parell de llibres per regalar a la meva cunyada, que ha complert anys recentment. He de reconèixer que jo ja en duia una de cap, perquè la negrota Marta em va avisar uns dies enrere (fent-me dents llargues sense miraments a través d'insidiosos SMS) que havia adquirit (en una seva compulsió a la FNAC) la sisena entrega del matrimoni suec, Asesinato en el Savoy. Per tant, no ens enganyem, la meva idea era comprar-lo. Martin Beck forever.

Tanmateix, l'oferta d'Abacus ha superat les meves expectatives. Reposadet a la secció negre, tan tranquil i confiat, m'esperava pacientment...

EL TERCER NESBO, PER FI!!!!!!

El volum que faltava per completar la trilogia d'Oslo (després d'El pit-roig i Nèmesi) i poder assistir a la resolució dels serrells pendents. Veure com Harry Hole atrapa finalment l'odiós assassí de la seva companya Ellen. El llibre, com ja vaig anunciar fa un munt de mesos, s'intitula La estrella del diablo. I ja era hora que sortís.

Quan tot semblava dat i beneït, encara la compulsió ha actuat de nou. Davant dels resignats ulls del Manel, que ja ha desistit del desig de curar-me la malaltia, un volumet primet (no arriba a les 200 pàgines) m'ha vingut a parar a les mans. Es tracta d'una joieta intitulada Los misterios de Madrid i publicada per Seix Barral en edició de butxaca. Pinta bé, bé, bé. L'autor no és un altre que Antonio Muñoz Molina, el qual, com alguns sabreu, m'agrada moltíssim. Amb un finíssim sentit de l'humor (no me n'he pogut estar i ja he devorat el primer capítol) teixeix una divertida i fantasmagòrica història detectivesca que fou publicada per entregues a El País al llarg de l'estiu de 1992.

Ja em direu, negrots: davant d'un llibre que ha fet el mateix recorregut que els millors fulletons del segle XIX, jo, l'Anna Maria, m'hi podia resistir? Oi que no?

Total, que estic exultant amb la meva aventura. Llibres i llibres que arriben. Llibres i llibres que s'acumulen!!!!!

Suposo que aquesta nit hi haurà enrenou. Encara no m'he atrevit a desar-los a la lleixa d'espera. Però no patiu, negrots, de tot en sereu puntualment informats. Com sempre.

El suicida, d'Enrique Anderson Imbert

No és la primera vegada que parlem de suïcides, com tampoc no és la primera que us reprodueixo un relat de l’argentí Enrique Anderson Imbert (1910-2000). Aquesta tarda de setembre -la primera de la tardor- fosca i amb olor de pluja, segur que el seu text us inquietarà i us sorprendrà. Us el recomano. És l’obra d’un gran contista. Després, me'n doneu l'opinió.

Que us aprofiti, negrots.

El suicida

Al pie de la Biblia abierta -donde estaba señalado en rojo el versículo que lo explicaría todo- alineó las cartas: a su mujer, al juez, a los amigos. Después bebió el veneno y se acostó.
Nada. A la hora se levantó y miró el frasco. Sí, era el veneno.
¡Estaba tan seguro! Recargó la dosis y bebió otro vaso. Se acostó de nuevo. Otra hora. No moría. Entonces disparó su revólver contra la sien. ¿Qué broma era ésa? Alguien -¿pero quién, cuándo?- alguien le había cambiado el veneno por agua, las balas por cartuchos de fogueo. Disparó contra la sien las otras cuatro balas. Inútil. Cerró la Biblia, recogió las cartas y salió del cuarto en momentos en que el dueño del hotel, mucamos y curiosos acudían alarmados por el estruendo de los cinco estampidos.
Al llegar a su casa se encontró con su mujer envenenada y con sus cinco hijos en el suelo, cada uno con un balazo en la sien.
Tomó el cuchillo de la cocina, se desnudó el vientre y se fue dando cuchilladas. La hoja se hundía en las carnes blandas y luego salía limpia como del agua. Las carnes recobraban su lisitud como el agua después que le pescan el pez.
Se derramó nafta en la ropa y los fósforos se apagaban chirriando.
Corrió hacia el balcón y antes de tirarse pudo ver en la calle el tendal de hombres y mujeres desangrándose por los vientres acuchillados, entre las llamas de la ciudad incendiada.

Negres tempestes, de Teresa Solana

Felicito sincerament la Teresa Solana. Negres tempestes la consolida com a autora de primer ordre del gènere negre en català. El tercer premi "Crims de Tinta" que va obtenir amb l'obra em sembla absolutament merescut.
La novel·la és un text ben lligat, honest, engrescador i proper, que aprofita els recursos genèrics per posar damunt la taula l’actualitat que vivim. Aguda i irònica, Solana no té pèls a la llengua a l’hora de descriure el món que ens envolta, però aconsegueix fer-ho amarada de tendresa i amb una indubtable honradesa ideològica. Distanciant-se una mica de l’histrionisme de les seves obres anteriors, Negres tempestes presenta un embolcall més seriós. Tanmateix, rere el relat dels fets objectius, hi trobem la desfilada de tot un seguit de personatges que, competint en extravagància i singularitat, desperten immediatament la simpatia del lector. En especial les dones de la família de la protagonista.
La novel·la m’ha enganxat de bon principi, de manera que l’he acabada en dos o tres dies. No és molt llarga (247 pàgines), la qual cosa m’ha agradat especialment. Ja sabeu com odio l’extensió supèrflua i injustificada. Negres tempestes posseeix la mesura justa per crear un bon clima, interessar el lector, denunciar xacres socials i situacions polítiques insostenibles i deixar la porta oberta a pròximes entregues de la sèrie. Ara ja estic frisant per saber si les aventures de la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester tindran continuació.
L’acció de Negres tempestes es desenvolupa a Barcelona i aquest és un factor de plaer afegit. Resulta gratificant identificar els llocs per una vegada, després de passar per tants indrets suecs de nom impronunciable. D’altra banda, la burgesia catalana hi surt tan mal parada com sempre, mentre que l’apropament al cos policial ens arriba de la mà d’una mossa d’esquadra ben poc convencional.

No vull desvetllar res, per descomptat. Però no me’n puc estar d’avançar-vos que trobareu una hacker de luxe. Vaja, que ni la Lisbeth Salander. Per fer-ho senzill, es tracta d’una monja de clausura, tieta de la sotsinspectora i d’edat avançada. Poca broma. Una de les escenes, que reprodueix una trucada telefònica a la monja amb tota la família (que inclou una iaia sorda, una mare hippy, un ex homosexual amb nòvio i una filla okupa) asseguda al voltant de la taula, m’ha semblat absolutament magistral. Com veieu, així d'estrafolari és l'entorn de la Norma.
Que Teresa Solana té molta traça a l’hora d’arrencar l’acció de les novel·les ja ho havia descobert en llegir Un crim imperfecte i Drecera al paradís. Però que podia confegir un final tan poètic (sobretot tractant-se d’una obra policíaca), només he pogut comprovar-ho en llegir Negres tempestes. La delicadesa del colofó que, com la resta de la novel·la, aconsegueix no caure en la hipèrbole pamfletària, fa pujar l’autora un nou graó en el difícil ofici d’escriure.
En fi. Què més puc dir? Doncs que us recomano vivament Negres tempestes. No puc garantir que us agradarà, però tampoc puc deixar de reconèixer que a mi m’ha encantat.

Muerte en la clínica privada, de P.D. James

P.D. James, juntament amb Ruth Rendell, és sens dubte la darrera dama del crim britànica. Sembla mentida, però encara no n’havia parlat en aquest espai. Avui, a propòsit de la ressenya de la seva novel·la Muerte en la clínica privada, li ha arribat el moment.

James (Phyllis Dorothy) va néixer a Òxford el 3 d’agost de 1920. El seus llibres, coneguts arreu del món, posseeixen una impecable factura de caire clàssic, però estan perfectament adaptats al pas del temps. Així, conjuminen les noves tècniques d’investigació, els telèfons mòbils, els ordinadors i l’ADN amb una ambientació típicament anglesa d’arrels tradicionals.

El personatge creat per P.D. James, l’investigador Adam Dalgliesh, és sens dubte molt singular. Poeta culte i refinat, home solitari i policia competent, desprèn altes dosis d’encant i personalitat. Les seves històries han estat repetidament recreades, sempre amb molt d’èxit, al cinema i a la televisió. I no m’estranya, perquè el personatge s’ho val.

A Muerte en la clínica privada (2008), allò que sobta en primera instància és pensar que la novel·la fou escrita per una senyora de quasi 90 anys. Elegància narrativa, intriga ben lligada i una certa ambigüitat –que sobrevola les pàgines revestint-les d’interès– configuren una trama amb força implicacions. Un assassinat en una mansió antiquíssima –reconvertida en clínica de luxe– desencadena tot un seguit d’esdeveniments farcits de misteri i de secrets. James, que es complau en l’anàlisi psicològica dels personatges, poua hàbilment en les motivacions pregones que condueixen al crim.
La novel·la m’ha semblat, com em passa sovint, una mica llarga. La seva lectura resulta plaent, sens dubte. Però, al meu entendre, amb unes pàgines menys hauria fluït millor. Com que és la primera que llegeixo de la sèrie Dalgliesh, no puc copsar en la mesura justa l’avenç en la vida del protagonista. Tanmateix, he tingut la sorpresa que, al final del llibre, es produeix un important esdeveniment que no penso desvetllar per si algun negrot n’és un seguidor més continuat.

En qualsevol cas, m’ha agradat llegir P.D. James. Ho considerava, d’altra banda, una assignatura pendent. Ja l’he aprovada. Endemés, suposo que no serà l’última vegada que m’acosti a la seva literatura.

Bona nit, negrots.

Una d'espolis

Avui he dinat a casa dels meus pares. El meu pare ens ha ofert un àpat boníssim, una sarsuela de peix cuinada amb molt d’amor.
El cas és que, mentre érem al voltant de la taula, ha sortit a col·lació un tema interessant. Segons la meva mare, des de feia uns dies se sentia una remor creixent i malhumorada que provenia de l’armari del rebedor. Ens hi hem encaminat, jo encuriosida, i hem obert les portes del moble. I vés per on! Davant dels meus ulls, han aparegut un munt de llibres perfectament ordenats i moooolt apretats. No els quedava ni un espai lliure per poder respirar. No m’estranya que es queixessin. Amb l’estiu que hem tingut, havien d’estar esgotats de calor. M’han fet molta pena, de manera que he començat a treure’ls lentament. Tot i que el meu pare rondinava, alhora no podia amagar la complaença de veure’m tan feliç.
De mica en mica, han començat a sorgir petites joies, algunes de les quals jo recordava a la perfecció. Entre elles, per exemple, A sang freda, de Capote, l'exemplar que vaig llegir d'adolescent i que tant em va impactar. Tanmateix, de cop i volta, ha aparegut una sorpresa que no em sonava de res.
Ni més ni menys que un volum del Círculo de Lectores, publicat el 1972, que conté dues històries d’Ellery Queen, detectiu del qual us vaig parlar fa pocs dies. I jo sense saber-ho! Si precisament volia anar de llibreries a cercar algun exemplar de les seves aventures!
Evidentment, no m’ha quedat altre remei que posar en pràctica el vergonyós recurs de l’espoli. El pare ha insistit: però me’l tornaràs, eh? Que el llibre és meu! I jo he assegurat, sincera: i tant, papa! Sisplau! Mentrestant, he col·locat la troballa ben protegida a la bossa. Ara reposa tranquil·lament al meu costat, damunt l’escriptori, i el pobre pare, espoliat, ja no hi pot fer res.
Les històries s’intitulen El misterio de la cruz egipcia i Soplo caliente, soplo frío. Fins i tot és possible que en un passat remot les hagi llegit, però les tinc a hores d'ara totalment esborrades del cap. Per tant, és clar que aviat formaran part de les lectures negrotes.

I pel que fa al meu pare, no patiu. Al cap i a la fi, avui he fet una bona obra. Com que ara els llibres tindran una mica més d’espai, no s’estaran remugant tot el sant dia i els meus pares podran gaudir d'un descans ben merescut.

I és que no ens enganyem, negrots, no hi ha res tan gratificant com fer un favor a la família!
Oi que sí?

120 anys d'Agatha Christie

Avui, dia 15 de setembre de 2010, fa 120 anys que va néixer Agatha Christie (15.9.1890 - 12.1.1976). El seu nom complet era Agatha Mary Clarissa Miller Christie Mallowan i ha estat considerada per mèrits propis la gran dama del crim del segle XX.

Evidentment, no li calen presentacions. A més, com sabeu, ja n'hem parlat diverses vegades (d'ella i de la seva obra) en aquest bloc. Tanmateix, resultava d'obligada celebració l'efemèride d'avui. Tots hem gaudit en un moment o altre de les seves novel·les, algunes de les quals representen autèntiques fites del gènere que han exercit una indiscutible influència posterior. Això per no parlar de les nombroses adaptacions cinematogràfiques dels seus títols més importants. O de l'obra de teatre La ratera, representada a Londres durant dècades amb un èxit aclaparador i que jo vaig veure al Teatre Goya de Barcelona ja fa uns quants anys.

Personalment, la meva novel·la favorita és L'assassinat de Roger Ackroyd, que va aconseguir sorprendre'm de valent. Són moltes les hores que, ja des de l'adolescència, Christie em va fer xalar amb la negra ficció. Com veieu, la meva fal·lera no és nova, sinó que ve de lluny, negrots.

Sigui com sigui, aixequem avui la copa pels 120 anys d'Agatha Christie. Ho hem de celebrar amb la reverència que es mereix. A més, si fins i tot ho recull el Sr. Google, com no ho hem de fer nosaltres?

Que tingueu una sinistra nit, negrots.

V. I. Warshawski, de Sara Paretsky

Gràcies al Diccionari de detectius que us recomanava en l’entrada anterior, he topat amb un nom que m’ha portat molts records i que no puc deixar de consignar aquí.
Es tracta de la detectiva, sorgida de la ploma de l’escriptora nord-americana Sara Paretsky (1947), Victoria Iphigenia (Vic) Warshawski. La sèrie de les seves aventures està constituïda per 14 novel·les, els noms de les quals us detallo seguidament, així com per dos reculls de relats curts.
Us avanço que no les he llegides (però penso fer-ho). La meva única relació amb el personatge ve de la mà de la pel·lícula Detective con medias de seda, de 1991, protagonitzada per Kathleen Turner. I aquí és on comença la meva nostàlgica remembrança, perquè aquesta pel·lícula (que no passa de ser un divertiment des del punt de vista cinematogràfic) és una de les que la meva filla i jo tenim en la nostra llista privada i compartida de pel·lis preferides. Aquesta llista mare/filla, que no té res a veure amb qüestions externes i que respon exclusivament a la nostra íntima complicitat davant la pantalla, inclou títols del tipus Dirty Dancing, La verdad sobre perros y gatos o Jumping Jack Flash.
Els films de la llista els hem repetit incansablement amb enorme plaer, de vegades de matinada, estirades al sofà. Fent comentaris, avançant-nos mútuament allò que ja sabíem que havia de venir, rient abans d’hora amb els gags següents. A Detective con medias de seda hi surt una nena que, com a feina de l’escola, ha de tenir cura d’un ou durant uns dies, com si fos un fillet. No cal dir què passa quan el deixa en mans de la sui generis detectiva (és dura, bebedora, cínica, un desastre). La meva filla i jo hem parlat més d’un cop d’aquest tema de l’ou, que a ella li encanta. La llista és tan important per a nosaltres que, des que no viu a casa, quan fan una de les pel·lícules a la tele ens enviem ràpidament un còmplice (i sovint inintel·ligible per als forans) SMS.

El cas és que, en la meva voluntat de recollir les diverses sèries de novel·la negra, avui em fa il·lusió referir-me a Warshawski. Faré una passada per les llibreries, a veure si trobo alguna de les seves peripècies. Mentrestant, em permetreu que dediqui aquest article a la meva companya de llista.
A més, sempre té gràcia, atès que no abunden, poder parlar d’una heroïna (en femení) de novel·la policíaca.

Gràcies, negrots.

Llistat de les obres de la sèrie:

1. Valor seguro (Indemnity Only, 1982)
2. Punto muerto (Deadlock, 1984)
3. Ordenes mortales (Killing Orders ,1985)
4. Medicina amarga (Bitter Medicine, 1987)
5. Golpe de sangre (Blood Shot, 1988)
6. Marcas de fuego (Burn Marks, 1990)
7. Ángel guardián (Guardian Angel,1992)
8. Tunnel Vision, 1994
9. Tiempos difíciles (Hard Time, 1999)
10. Sin previo aviso (Total Recall, 2001)
11. Lista negra (Blacklist, 2003)
12. Fuego (Fire Sale, 2005)
13. Jugar a ganar (Hardball, 2009)
14. Body Work, 2010

Relats curts:

Windy City Blues, 1995 - relats curts
V. I. x 2 (2002)

Diccionari de detectius de ficció

La Maria, negrota major per mèrits innats i també adquirits (com ja sabeu), m'ha passat una informació que vull compartir amb tots vosaltres. Es tracta de l'existència del Diccionari de detectius de ficció escrit per Mitzi M. Brunsdale, que es pot llegir parcialment a la xarxa i que us enllaço tot seguit. La primera edició data de 2006, la qual cosa vol dir que a hores d'ara ja requeriria una actualització (no cal argumentar l'esclat enorme de la novel·la negra en els darrers anys). Com apunta la Maria, és pre-Larsson!!!!! Tanmateix, resulta prou interessant, ja que ofereix molta i bona informació.

Només hi ha un problema: està en anglès. Amb tot, s'entèn força bé i estic segura que molts dels negrots el podreu seguir sense massa esforç.

De moment, no he trobat cap traducció, però prometo fer-vos-ho saber si en localitzo alguna. Com a primera providència, us deixo l'enllaç.

Gumshoes: a dictionary of fictional detectives (Mitzi M. Brunsdale)

Espero que us sembli bé.

Fins aviat, negrots.

Avui un relat meu: Inspiració

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava, burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d'un calaix de la cuina.

El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els telenotícies i els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia. Algú s'hi va acarnissar, vés a saber qui.

Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, setembre 2010

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2010

Benvolguts negrots,

Em complau comunicar-vos que, després d'un esgotador estiu de votacions compulsives, "A l'ombra del crim" ha arribat a la final dels Premis Blocs Catalunya 2010.

No tinc paraules per agrair l'esforç i la fidelitat de tota la família negrota, que ha aconseguit amb gran perseverància situar el bloc entre els 10 primers.

Ara ja tot es troba en mans del jurat. Però el premi més important ja l'hem guanyat. I no em refereixo al posicionament en la final, sinó a tots els amics antics i nous d'aquest espai de negror i a la vostra participació a prova de bomba.

No tinc paraules. De manera que només diré: gràcies, negrots. I no deixeu de passar per aquí. Encara tenim un llarg camí per recórrer plegats.

CatalunyaPress i Teresa Solana (una mica de tot)

Demà dijous m'estreno com a columnista a la Secció de Cultura del diari digital CatalunyaPress. En honor d'aquest bloc i essent conseqüent amb mi mateixa, la columna s'intitula "Compulsió crònica". Els negrots de pro ja us podeu imaginar el motiu del nom (tot i que va costar de trobar, oi Maria?). Ara només l'hauré d'explicar als lectors del diari.

He decidit començar amb la notícia de l'aparició al mercat del llibre de la Teresa Solana que ja esperàvem, Negres Tempestes, guanyador del darrer Premi de novel·la negra "Crims de tinta".

Demà, quan tingui l'enllaç de l'article publicat, el posaré aquí i així serà fàcil d'anar d'un cantó a l'altre.

En qualsevol cas, agraeixo el suport que he rebut de tots vosaltres i l'alegria que heu demostrat. Ara només falta que tot rutlli, però dels covards no se n'escriu la història.

Us espero a les pàgines del diari cada dijous.

Fins aviat, negrots.

Un any de crims

Malgrat que em sembla impossible, avui es compleix el primer aniversari d’"A l’ombra del crim".
A causa de l’obstinada insistència de la Maria i d’en Manel, que no paraven de dir-me que estaria molt bé que tirés endavant un bloc de literatura negra, vaig acabar cedint (la gran quantitat de feina que sempre tinc era l’obstacle que jo hi veia). Tanmateix, com que sóc dèbil i el tema m’entusiasma, digué que sí.
Durant el primer cap de setmana de setembre, la maquinària es va posar en marxa. Calia trobar un nom suggerent per al futur bloc. Així que vaig obrir una mena de consulta popular entre els meus amics.
Van arribar contribucions molt diverses. Unes més poètiques, d’altres més truculentes. Cadascú hi deia la seva. Finalment, si no recordo malament, vam aconseguir una fusió satisfactòria entre els suggeriments de la Lurdes Estruch, d’en Jordi Gomara i el meu propi (si m’equivoco, sisplau, prego la vostra correcció). I “A l’ombra del crim” va començar a agafar forma. La primera cosa: els lectors us convertíreu, per una analogia lingüística que no té res a veure amb qüestions de contingut, en “negrots”.

Avui, dia 6 de setembre de 2010, he comprovat astorada que, un any més tard, he aconseguit penjar ni més ni menys que 145 entrades. 145!!!! (entre articles, ressenyes, notícies, relats, reflexions). I això que tenia feina!
El cert és que no puc negar que em feu sentir molt motivada. Quan passen uns dies que no escric res, començo a notar un pessigolleig estrany. Una mena de veueta interna que em diu: “Anna, Anna, que el bloc negrot et crida...”. I allà que hi corro. He confegit els textos a totes hores: al matí, a la nit, en trajectes de metro, viatjant en cotxe, de matinada. Moltes vegades solament eren un pensament, una idea agafada al vol i aparcada en els magatzems mentals fins a trobar el moment d’arribar a les tecles de l’ordinador. En d’altres, es tractava de temes prou documentats o notícies que m’han caigut a les mans i m’han semblat interessants. He intentat conjuminar l’actualitat del gènere (tant ressenyant les obres com fent-me ressò dels esdeveniments específics) amb les històries clàssiques, els articles literaris, els textos de creació i la ficció (no exempta d’humor) al voltant de la compulsió llibresca.

M’agradaria pensar que, malgrat el caire lúdic, divulgatiu i lleuger del bloc, també he aconseguit un mínim nivell de rigor en l’anàlisi de les qüestions més serioses i literàries, combinant allò que, sense cansar (espero!), pugui resultar d’interès per a tots els negrots, un públic bastant divers.

La veritat és que tot el mèrit es troba a les vostres mans, estimats. La fidelitat, el bon humor i els comentaris m’han omplert d’il·lusió i m’han esperonat a continuar dia a dia.
Per això us convido a celebrar plegats aquest aniversari.

Aixequem la copa (de sang, potser?) i brindem per “A l’ombra del crim”.

Això només és el començament...

Moltes gràcies per ser-hi, negrots.