Avui un relat meu: Inspiració

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava, burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d'un calaix de la cuina.

El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els telenotícies i els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia. Algú s'hi va acarnissar, vés a saber qui.

Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, setembre 2010