Muerte en la clínica privada, de P.D. James

P.D. James, juntament amb Ruth Rendell, és sens dubte la darrera dama del crim britànica. Sembla mentida, però encara no n’havia parlat en aquest espai. Avui, a propòsit de la ressenya de la seva novel·la Muerte en la clínica privada, li ha arribat el moment.

James (Phyllis Dorothy) va néixer a Òxford el 3 d’agost de 1920. El seus llibres, coneguts arreu del món, posseeixen una impecable factura de caire clàssic, però estan perfectament adaptats al pas del temps. Així, conjuminen les noves tècniques d’investigació, els telèfons mòbils, els ordinadors i l’ADN amb una ambientació típicament anglesa d’arrels tradicionals.

El personatge creat per P.D. James, l’investigador Adam Dalgliesh, és sens dubte molt singular. Poeta culte i refinat, home solitari i policia competent, desprèn altes dosis d’encant i personalitat. Les seves històries han estat repetidament recreades, sempre amb molt d’èxit, al cinema i a la televisió. I no m’estranya, perquè el personatge s’ho val.

A Muerte en la clínica privada (2008), allò que sobta en primera instància és pensar que la novel·la fou escrita per una senyora de quasi 90 anys. Elegància narrativa, intriga ben lligada i una certa ambigüitat –que sobrevola les pàgines revestint-les d’interès– configuren una trama amb força implicacions. Un assassinat en una mansió antiquíssima –reconvertida en clínica de luxe– desencadena tot un seguit d’esdeveniments farcits de misteri i de secrets. James, que es complau en l’anàlisi psicològica dels personatges, poua hàbilment en les motivacions pregones que condueixen al crim.
La novel·la m’ha semblat, com em passa sovint, una mica llarga. La seva lectura resulta plaent, sens dubte. Però, al meu entendre, amb unes pàgines menys hauria fluït millor. Com que és la primera que llegeixo de la sèrie Dalgliesh, no puc copsar en la mesura justa l’avenç en la vida del protagonista. Tanmateix, he tingut la sorpresa que, al final del llibre, es produeix un important esdeveniment que no penso desvetllar per si algun negrot n’és un seguidor més continuat.

En qualsevol cas, m’ha agradat llegir P.D. James. Ho considerava, d’altra banda, una assignatura pendent. Ja l’he aprovada. Endemés, suposo que no serà l’última vegada que m’acosti a la seva literatura.

Bona nit, negrots.