VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica IV

A aquestes alçades del dia 22, dijous, en Sebastià i jo ja estàvem bastant cansadets, de manera que, després d’un bon dinaret (tots els dies vam menjar estupendament a Salamanca), es va imposar una petita migdiada. No hi havia més remei si volíem enfocar la tarda i la copa nocturna amb lucidesa. Un cop descansats i clenxinats, cap a la Filmoteca hi falta gent.

El programa s’inicià amb les comunicacions de dues noies joves procedents de la Universitat de Granada. Moderava Javier Sánchez Zapatero. La primera conferenciant, Sarah Malfatti, siciliana, va tractar un aspecte literari que a mi personalment sempre m’ha interessat molt: la metaliteratura. El títol de la seva intervenció: “Qui Pro Quo: Gesualdo Bufalino y la metaliterariedad”. La noia parlava un castellà molt bo, a tota pastilla, i ens va introduir en el joc retòric de Bufalino de manera una mica brusca, però curiosa. No va agradar a tothom (alguns van pensar que se la veia encara molt verda, cosa que és possible atesa la seva joventut), però jo en faig una valoració positiva. Com a mínim, va il·lustrar amb bons exemples les seves afirmacions (va parlar del text, del paratext, del joc de realitat i ficció, de trencar les expectatives del lector, del mòbil literari en totes les accions dels personatges, del sorprenent final, etc.) i va aconseguir que m’agafessin ganes de llegir la novel·la.

No fou aquest el cas de la seva companya, Blanca Fernández García, que va ocupar-se de: “Los hijos, detectives de los padres. Patricio Pron y el caso de la dictadura en Argentina”. Com havia defensat en Sebastià aquell mateix matí, Blanca va manifestar que la ficció també pot ser una font de coneixement històric, però, tret d’això, la resta de la conferència no fou gaire aclaridora. Va tocar temes com l’oposició justícia-llei i va parlar de la debilitat de la memòria del protagonista com a equivalent de la pèrdua de la memòria històrica dels vençuts. Tanmateix, no tinc clar si realment era això el que volia dir. Encara ha de bullir una mica, la Blanca. És normal (aparentava poc més de 20 anys), però em sembla molt bé donar cabuda als joves investigadors, que un dia o un altre han de sortir a la palestra.   

El plat fort de la tarda fou la ponència del conegut escriptor Benjamín Prado, que no va defraudar cap expectativa. Sota el títol prou ampli de “Memoria histórica y género negro”, Prado va fer les delícies de l’auditori amb un discurs alhora seriós i distret i molt ben mesurat. Es basà sobretot en les seves novel·les Mala gente que camina i la recent Operación Gladio. Va iniciar la intervenció amb una afirmació interessant (hehehe, m’agradaria que la sentissin alguns): “Toda novela que merezca ser leída en el fondo es una novela negra. Si no tiene algo que resolver, a cualquier nivel, no funcionará. Siempre ha de existir algun tipo de suspense para que el lector siga avanzando”. Toma!

Per a Prado, el gènere negre és a tot arreu, a totes les notícies, a tots els diaris. A Mala gente que camina, obra que tracta el tema dels nens robats per la dictadura franquista, crea un personatge de novel·la negra per poder explicar una qüestió històrica. El mateix fa a Operación Gladio, on s’ocupa d’una transició que no fou tan “bona” com ens han fet creure i de la qual encara n’estem pagant les conseqüències. Al llibre, Prado tracta l’assassinat dels advocats d’Atocha. Ens va fer cinc cèntims de la seva investigació i del seu escepticisme davant de la versió oficial. Explicà força detalls que jo ara no desvetllaré (llegiu la novel·la), però que van resultar molt interessants.

Prado va dir que un historiador necessita tenir un paper (la documentació rigorosa, ja sabeu), però que un novel·lista no sempre. Un novel·lista pot elaborar una teoria a partir de la seva investigació. Només necessita que la ficció resulti versemblant. Em sembla que Operación Gladio també pot ser considerada una novel·la d’espies i crec que pot agradar molt als amants d’aquest gènere i de la narrativa històrica de temes contemporanis. Per fer-ho ras i curt, la intervenció de Benjamín Prado va resultar extremadament estimulant, i els ressons de la seva novel·la, molt prometedors.

Encara vam coronar la tarda amb la visió d’una pel·lícula: “El alquimista impaciente” (jo ja l’havia vist, però feia molt de temps), basada en la novel·la homònima de Lorenzo Silva i dirigida per Patricia Ferreira, que l’endemà ens havia de visitar. Còmodes butaques en un vespre de primavera a la Filmoteca de Salamanca. No patiu, negrots, que continuarà la història.

De moment, passeu un dissabte ben feliç.

VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica III

El dijous 22 a les 11 hores, a l’Aula Magna de la Facultad de Filología de la Universidad de Salamanca (poquíssima broma), estava prevista la taula “Novela negra espanyola (III)”, moderada per Javier San José Lera i en la qual jo hi participava. Com ja us havia avançat, la meva intervenció va versar sobre Negres tempestes, de Teresa Solana, i un dels aspectes que donen forma a la novel·la: el vessant de la memòria històrica, motiu dels crims i part integrant del caràcter dels personatges. Crec que va anar bé: jo allà conferenciant en castellà enmig dels retrats d’una rècula de monarques hispànics que m’observaven fixament. Què més puc demanar!

Les meves companyes de taula eren també dones. Eva París, de la Universitat de Massachusetts-Amherst, va afrontar des dels paràmetres de la ginocrítica una anàlisi de la novel·la Curvas peligrosas, de l’escriptora Susana Hernández (“Curvas peligrosas y el feminismo del nuevo milenio”). Malgrat l’excés de detalls argumentals i la meva escassa confiança en la crítica feminista, la intervenció de París em va agradar. Estava força treballada.

Tot seguit, Jessica Suárez, de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, ens va introduir en l’escriptura del seu paisà José Luis Correa. Com que conec Correa de dues BCNegra i he ressenyat un parell de les seves novel·les, vaig poder copsar que allò que Jessica explicava estava ben argumentat. Només va ser una panoràmica general, però suficient per encuriosir la part del públic que no havia llegit mai aquest autor.   

La darrera intervenció fou a càrrec d’una professora de la casa, Emilia Velasco. Ens va parlar d’un escriptor que jo només havia sentit esmentar, però del qual no en sabia res: Isaac Montero (“La novel·la policíaca como testimonio del tránsito político: Pájaro en una tormenta, de Isaac Montero”). Em va semblar molt interessant, perquè Velasco va trencar una llança a favor d’aquest autor que, segons va dir, ha estat tradicionalment mal interpretat.  

Ràpidament vam haver de plegar veles i canviar d’escenari,  perquè a les 13 hores havíem d’assistir a una altra taula en el Saló d’actes de la Facultad de Traducción y Documentación. I aquí hi intervenia el nostre amic Sebastià Bennasar, que, com ell mateix diu, va col·locar una pica a Salamanca. La pica, donar a conèixer les novel·les d’Agustí Vehí, totes impregnades d’una dimensió històrica molt important. Bennasar, amb la seva simpatia habitual, va defensar la tesi que la novel·la negra és una font molt vàlida per a la història. Va fer memòria d’autors com Norman Mailer o Truman Capote i d’aquell gènere anomenat sovint Nou Periodisme, que fusiona l’assaig amb la novel·la de no-ficció. Vaig estar d’acord en allò de “cuando la historia imita a la no ficción” i en l’exemple d’A sang freda, l’esplèndida novel·la de Capote. Bennasar confegí un nostrat recorregut novel·lístic per mostrar com la literatura de ficció podia també explicar la història, en aquest cas el segle xx (des de La mala dona de Marc Pastor a Cabaret Pompeya d’Andreu Martín i a Emulsió de ferro de Sebastià Jovani). Tot fins arribar a Vehí i a una introducció de les seves obres.

Tot seguit, 4 intervencions més, que van convertir el matí en una jornada ben completa. La més destacable fou la de Daniel Linder (Universidad de Salamanca), que va tractar de manera engrescadora i clara un tema a priori àrid i molt especialitzat: “La compensación del argot en traducciones al español de Hammett y Chandler”. La qüestió de la traducció de l’argot (i de l’existència o no d’un argot policial i de la delinqüència en català) sempre m’ha interessat molt i, com sabeu, l’he comentat aquí més d’un cop. Fins i tot va motivar que l’amic Quico Romeu em dediqués el seu relat: Atura’t, malfactor! Tot i que la intervenció de Linder feia referència, òbviament, a la problemàtica de les traduccions al castellà, em va semblar que obria camins per a la comprensió del tema en relació a totes les llengües. Per tant, no descarto parlar-ne un dia en un article separat i amb tranquil·litat.    

També em va agradar la comunicació de Carme Farré Vidal, de la Universitat de Lleida, atès que va parlar de Sue Grafton i el seu abecedari del crim (com sabeu, una de les meves nissagues negres favorites). El nom de la conferència: “De ancianos, sabios y tontos en T is for Trespass de Sue Grafton y Fatal Voyage de Kathy Reichs”. Ei, també poca broma, que Kathy Reichs és la mare de Temperance Brennan, la superdotada antropòloga que protagonitza la sèrie Bones.  

Un jove mexicà, Fernando Daniel Durán Ruiz (Universidad de Salamanca), ens va fer cinc cèntims, de manera extremadament breu però efectiva, de la novel·la El complot mongol, de Rafael Bernal (crim a la mexicana, com us podeu imaginar). I potser la intervenció més fluixa fou la d’Isabel M. Barrios Vicente, també de la mateixa Universitat salmantina, que s’ocupà de la pel·lícula Perdición (conegudíssim clàssic del gènere) tot vinculant història, literatura i cinema. Jo diria que no va convèncer ningú. De vegades em pregunto perquè ens entestem a tornar i retornar sobre uns temes que, fet i fet, ja han estat estudiats ben clarament.

Bé, ho deixo per avui. Espero que tot plegat us estigui interessant. Demà més, negrots.   

VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica II

             Imatge des de l'AVE. Entre Saragossa i Madrid.

El dijous 22 va despertar-se tebi i lluminós a la ciutat del Tormes, ben diferent del dia anterior, que havia estat plujós, gris i fredíssim. Un incís: havia nevat a gran part del recorregut ferroviari, tant des de Barcelona a Madrid com de Madrid a Salamanca. D’altra banda, la visita turística guiada que la nit de dimecres vam fer per la ciutat (un detall dels organitzadors del Congrés) fou molt interessant i didàctica,  però absolutament gèlida.

La primera parada de dijous, a les 9 del matí, ens situà al Saló d’Actes de la Facultat de Traducció i Documentació, a la taula moderada per Anastasio Kanaris de Juan (“Novela negra espanyola II”). Tot i que, a priori, les quatre comunicacions anunciades semblaven molt interessants, el seu contingut no va respondre del tot a les expectatives. Pablo Gil Casado va parlar de “La novel·la negra y la críticosocial: El caso de La piel del tambor” (recordareu que aquest és un títol d’Arturo Pérez Reverte, una ficció ambientada a Sevilla amb una església, uns quants eclesiàstics i alguns aristòcrates pel mig). Joaquim Ventura presentava “La Barcelona charnega: geografías urbanas en Manuel Vázquez Montalbán y Juan Marsé” i Stacey Dolgin Casado parlava de “Barcelona en las novelas negras de Manuel Vázquez Montalbán”.

Casa Lis. Modernisme a Salamanca.

Tractant-se d’aquests temes, us podeu imaginar que en Tià i jo estàvem molt interessats. Tanmateix, no ens vam trobar amb grans novetats, tal vegada perquè són qüestions que nosaltres ja coneixem molt bé. D’altra banda (i aprofito per encabir a través d’aquest comentari una reflexió general), massa ponents tenen encara un costum: construir les seves intervencions tot explicant fil per randa l’argument de la novel·la que estan analitzant. Aquesta és una pràctica que caldria abandonar. Com sabeu tots els seguidors del bloc, jo sempre he procurat eradicar-la dels meus escrits.  

S’ha de fer per dos motius. El primer, per no desvetllar res, encara que es tracti d’un llibre que ja té uns anys (mai no se sap qui l’ha llegit i qui no). El segon i principal (i encara més en una conferència a la qual se li pressuposa un nivell), perquè és un sistema fàcil, massa escolàstic i poc elaborat. Vaja, el sistema que normalment es fa servir quan hom no troba la manera d’aprofundir més o d’argumentar millor les seves idees. És cert que, per parlar d’una obra, necessàriament haurem de referir-nos a la trama i als fets de la ficció. Resulta inevitable. Si no, el receptor (sigui lector o oïdor), anirà totalment perdut. Però s’ha de saber dosificar molt bé, en la justíssima mesura.  

Això no va passar en aquestes tres conferències, que contenien massa obvietats (malgrat que es van dir també coses interessants, no penseu que no), amén d’alguna qüestió “curiosa” que ens va fer intervenir durant el torn de paraula i que ens va servir a en Tià i a mi com a motiu posterior de conversa. Ens agradarà llegir els articles a les actes per copsar-ho tot plegat encara millor.

Curiosament, la darrera de les quatre intervencions fou tota una altra cosa. A mi, personalment, em va cridar força l’atenció. Sempre m’agrada descobrir un tema nou, un personatge desconegut. Xulio Pardo de Neyra, de la Universidade da Coruña, va introduir l’auditori, amb veu càlida i pausada, en l’autor Ànxel Fole, nascut a Lugo el 1903 i pare del gènere a Galícia, tant en l’àmbit literari com en el cinematogràfic.  Fill d’un magistrat del Suprem i de la minyona, ja per orígens va viure sempre a mig camí entre dues classes socials, entre dos mons. D’ideologia marxista, es va deixar atrapar per la màgia del periodisme i del cinema, tema sobre el qual va començar a escriure. Segons Pardo, el cine negre presideix les línies principals de la seva literatura, on pretén oferir a les lletres gallegues unes mostres que podrien ser quasi un guió cinematogràfic directe.

Autor de contes breus, tenia un projecte didàctic per al cine i, sobretot, per a la literatura gallega. Volia plasmar les ànimes de les dues Galícies, la rural i l’urbana i negra (recordem la dualitat que l’envolta des del bressol). Pardo va parlar d’un cas fundacional, gens contaminat, amb una mena de màgia expressionista que recorda Allan Poe. Fole volia recuperar una Galícia que havia desaparegut. Pardo el descrigué com a un cineasta que escriu contes bells, misteriosos, obscurs, màgics, plens d’ombres... mmm...

Davant de tot això, com no m’havia de sentir fascinada i encuriosida? Sembla que no hi ha res de Fole traduït a altres llengües, però suposo que el seu gallec no serà massa difícil de llegir. Per tant, no descarto posar-m’hi així que trobi un moment adequat. 

I res més per avui. Si no, el post s'allargarà massa i es farà pesat de llegir. Demà continuarem. Bon dijous, negrots.      

VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica I

                         Àlex Martín Escribà, Alfons Cervera i Javier Sánchez Zapatero

Per motius aliens a la meva voluntat (una antipàtica grip que m’ha afectat en tornar del viatge i que encara no m'ha abandonat), començo amb retard (i espero que em perdonareu) les meves promeses cròniques del Congrés salmantí. Com sabeu, hi vaig anar acompanyada d’en Sebastià Bennasar (periodista, escriptor i estudiós del gènere). A banda que ens ho vam passar d’allò més bé, vam conèixer gent i vam aprendre coses noves, ell ha estat molt més ràpid i efectiu i l’endemà de la tornada ja havia penjat la seva crònica al seu bloc “Saber perdre”. Com que és tan completa, fidel i encertada, he decidit que jo no escriuré una crònica general (la seva ja ho diu tot).
Per tant, em dedicaré, com vaig fer l’estiu passat amb motiu dels Juliols de la UB, a desgranar més detingudament algunes de les intervencions.      

El Congrés s’inicià el dimarts 20 de març, però nosaltres no hi vam fer cap fins el dia 21, dimecres. Ja em va saber greu, ja, perquè algunes de les sessions que ens vam perdre m’interessaven molt. En especial, les dedicades al cinema i a les sèries de televisió: va haver intervencions sobre l’evolució de les sèries negres, es va parlar de "Los soprano", de "The Wire", de "Twin Peaks". Vaig saber per Àlex Martín Escribà (codirector del Congrés juntament amb Javier Sánchez Zapatero) que van estar molt bé, especialment la dedicada a “Estereotipos musicales en el cine negro. La emulación del género en las series de televisión” (de Judith Helvia García Martín, de la Universitat Pontificia de Salamanca). Sembla que va resultar una comunicació molt reveladora respecte a l’ús dels elements i recursos musicals en les sèries i el cinema negre (tipus de música, dosificació, silencis, etc.). M’hauria agradat molt assistir-hi.

En Sebastià i jo ens vam enganxar dimecres a les 18 hores, després de baixar del tren i de voltar per la ciutat tot intentant esbrinar el camí de La Filmoteca, lloc dels actes d’aquella tarda. La resposta de la majoria de salmantins (agradabilíssims però astorats, amb un ulls com taronges) era recurrent: Filmoteca????? Doncs sí, Filmoteca. Que en tenen una, senyors!!! I ben agradable, per cert. Tot indica, però, que coneguda coneguda, no ho és.  

Després de l’aventura ("Anna, no pateixis, que trobar-ho, ho trobarem" –Sebastià dixit), finalment hi vam arribar sense problemes. A temps de sobres per  gaudir des de l’inici de la intervenció de l’escriptor valencià Alfons Cervera. Cervera va pronunciar la conferència “¿Por qué dejé de leer novela negra?”. No cal dir que, essencialment, el títol  ja és prou provocador, en la línia retòrica dels antidiscursos.

Cervera es va confessar un gran admirador de l’obra de Juan Marsé, al qual considera un referent. Defensa l’escriptura memorialista dels primers autors de novel·la negra i, en canvi, pensa que la proliferació actual i l’allunyament dels clàssics no ajuden gens a la comprensió dels processos històrics. Tal vegada convé recordar-vos que el fil conductor del Congrés d’enguany era precisament aquest: “Memoria, historia y sociedad en el género negro”.

Cervera remarcà la sensació d’estafa que darrerament experimenta respecte d’un gènere que, en el passat, li havia ensenyat tantes coses de la societat, del món i de la naturalesa humana. Per a ell, les arrels del gènere són sagrades (Himes, Hammett, Chandler) i no acaba d’acceptar alguns autors actuals que, sense més (potser per moda), de cop i volta es posen a fer novel·les negres. Resulta evident el purisme del valencià, però no us l’imagineu vinculat a posicions retrògrades. Més aviat va pretendre enlairar un cant a les excel·lències d’aquesta literatura i a la necessitat de mantenir el seu nivell de qualitat. Així, criticà la seva desvaloració i massificació des del punt de vista dels interessos econòmics del negoci editorial. Sorprès com gairebé tothom davant d’un fenomen com el d’Stieg Larsson, que ha introduït la narrativa sueca (i nòrdica en general) fins a límits insospitats, Cervera reivindicà vivament autors com Jean Claude Izzo. També insistí que el gènere negre és bàsicament urbà.  

La xerrada fou molt divertida, amb anècdotes incloses. Una conferència amena i clara, especialment remarcable per la voluntat d'expressar sense embuts  les idees i la posició que defensava. Cervera va concloure amb una afirmació que em va semblar d’antologia (i, per postres, molt poètica). Per tant, he decidit que me l'apunto com a frase de capçalera:

Las novelas negras son rojas como la sangre.

Doncs sí, així ha de ser. Espero que us hagi interessat. Passeu un bon dia i ens tornem a veure demà,  negrots.      

"Artilugios para fascinar". Em va agradar l'expressió. Què és si no la literatura i el cine? La placa feia  referència a una exposició de la Filmoteca.

El abominable hombre de Säffle, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El abominable hombre de Säffle és la setena entrega de les aventures de l’inspector de la policia d’Estocolm Martin Beck. La setena entrega, doncs, de la sèrie negra creada per Maj Sjöwall i Per Wahlöö amb la intenció de criticar, des de la seva militància comunista, els canvis experimentats pel sistema polític i econòmic suec a partir dels anys 60 del segle passat. Tot i tenir més de 40 anys, les obres resulten àgils, interessants i estranyament vigents. No sorprèn en absolut que els autors suecs posteriors s’hi hagin inspirat i emmirallat.  

La novel·la, en aquesta ocasió, afronta de manera especialment descarnada el tema de la violència i els abusos policials, el mal entès corporativisme del cos i la ineficàcia del sistema de control intern. Els autors no tenen cap intenció de disfressar una posició crítica que, a mesura que avança la nissaga, es fa cada vegada més evident. Sense pèls a la llengua, a El abominable hombre de Säffle carreguen contra els procediments i els efectius humans de la policia, però no tenen més remei que admetre que no tothom és igual, atès que els seus protagonistes també en formen part. El lector assisteix a una descripció molt desagradable de les entreteles del cos, tant per la duresa de certes actuacions com, sobretot, per la indiferència subsegüent, que testimonia el fracàs del sistema.   

No us imagineu un típic relat de policies corruptes. Sjöwall i Wahlöö no s’aturen en un tòpic d’aquest tipus. La seva denúncia és molt més profunda i generalitzada i va directa a la línia de flotació de cada problema que decideixen tractar. Si el sistema falla, si no hi ha mecanismes vàlids de control, es poden desencadenar situacions tan dramàtiques com les que El abominable hombre de Säffle ens descriu. És per aquest motiu que els autors es mostren aquí especialment durs. No eviten els assassinats, algun molt cruel. Ni tan sols la mort d’un dels personatges habituals (no penso dir res més). Enfronten el lector amb una situació límit que, malgrat que es resol puntualment, no garanteix en absolut la solució de la problemàtica que l’ha generat. El desencant dels autors és evident.   

Des del punt de vista literari, Sjöwall i Wahlöö aconsegueixen quan convé uns finals directament d’infart. Recordo que és així a Roseanna, el títol que inaugura la sèrie. I el mateix trobem en aquest home abominable que, amb un ritme tremendament actual i cinematogràfic, es capaç de tallar-nos la respiració. Tanmateix, ningú no ens deslliura, alhora, de la reflexió al voltant dels problemes socials. En definitiva, de la reflexió al voltant dels problemes humans.

La mirada de Martin Beck és la mirada de la justícia i de l’honestedat. Per això es tracta d’un personatge eternament insatisfet. 

Que passeu una bona setmana, negrots.

Primer tastet d'Hipnofòbia, la novel·la més recent de Salvador Macip

La darrera novel·la de Salvador Macip, Hipnofòbia, és a punt de caramel. Evidentment, la comentarem àmpliament molt aviat, però de moment us avanço aquest vídeo on el mateix autor ens en fa cinc cèntims i ens desperta unes ganes enormes de llegir-la.

Ho expliques tan bé, Salvador, que potser no em deixaràs res per dir. Ehem.

El Picasso desconegut, de Nil Barral

Què voleu que us digui? La sorpresa inicial de fa un any, amb el primer lliurament de les peripècies de Nil Barral, em va agradar més. Seria per això, pel factor sorpresa, i per aquella portada amb un gat que em va cridar l’atenció. El llibre era L’home que dormia al cotxe i podeu llegir la ressenya aquí.

Una ressenya ben diferent l'escric avui per referir-me a la segona entrega, El Picasso desconegut. La novel·la també me l’he llegit en dos dies (és molt breu, val a dir) i continua posseint una certa gràcia i un cert enginy. Continua essent extremadament crítica i denunciant un munt de xacres de la nostra societat. Aquest cop, però, no ha aconseguit despertar la meva hilaritat.  

Diguem les coses clares: es tracta d’un producte concebut per al consum immediat. Llegir i oblidar. Des de fa un any, les maniobres de màrqueting per esbrinar qui és Nil Barral han estat diverses i suposo que han resultat profitoses per al invisible Nil i sobretot per a l’editorial.

Tanmateix, és difícil empassar-se la versió que pretén vendre la campanya publicitària. Si l’autor és un escriptor d’alt nivell que vol guardar el secret quan fa gènere negre, no entenc que no s’hi miri més.  Ningú no s’empassa que sigui tan ingenu com per no saber que, tard o d’hora, la cosa s’ha d’acabar descobrint. Si és així, seria lògic que l’home (o la dona) vulgués quedar bé. Aleshores, per què no ho fa?

Si, per contra, aquesta versió no és la real, ja no em vull plantejar qui escriu les novel·les, però sí que penso que estan adreçades a un públic molt ampli, que desitja distreure's i para de comptar.

Volent defugir el tòpic, desmitificar-lo o transgredir-lo, la novel·la n’és plena, de tòpics. Corrupció, sexe i poder a dojo i una trama que intenta sorprendre el lector. Ara bé, no sé si se’n surt. Personalment, l’ensucrada relació del protagonista amb en Néstor em sembla absolutament típica, per més que vulgui trencar esquemes en ser un amor homosexual. Això a hores d’ara ja no importa a ningú (o a ningú amb dos dits de front).

En fi. Llanço un missatge a l’enigmàtic Nil: per què no dedicar una mica més de temps a aquestes novel·les, per què no treballar-les una mica més? Em sembla que només així podrem enganxar-nos-hi de veritat.

Fins aviat, negrots.

VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca

M'ha semblat que avui ja era el moment d'anunciar-vos el VIII Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca, en el qual enguany hi participo. El fil conductor d'aquesta edició, com podeu veure, és molt atractiu: "Memoria, historia y sociedad en el género negro", un dels vessants més seriosos que pot adoptar aquesta narrativa.

Us enllaço aquí la pàgina oficial, tot i que  crec que encara  hi  manquen  els  títols de les comunicacions i els noms dels ponents. Suposo que els col·locaran en breu.

En qualsevol cas, us diré que la meva intervenció s'intitula Crimen y memoria histórica: Negras tormentas, de Teresa Solana i que tindrà lloc el dia 22 a les 11 hores. Parlaré d'aquesta novel·la de Solana i de les seves implicacions històriques i ètiques. Espero que així poguem donar a conèixer una mica més els nostres testimonis i els nostres autors. 

Ah, també us recordo que el director del Congrés és el nostre amic Àlex Martín Escribà i que en Sebastià Bennasar, que evidentment no hi faltarà, ens parlarà de les novel·les d'Agustí Vehí.    

No patiu, que ja us faré força cròniques i força fotos. Fins aviat, negrots.

Aigua bruta, de Pau Vidal

Aigua bruta és la primera novel·la on Pau Vidal (filòleg, traductor, escriptor) fa aparèixer Miquel Camiller, un seu alter ego caracteritzat com a improvisat detectiu lingüista (o lingüista detectiu). Camil és un boig de les motos (una mena de genet solitari a la caça del mot), estudiós del català i antiheroi modèlic. En aquest primer capítol de la sèrie, topa per casualitat amb un afer ben desagradable: la contaminació de les aigües (incloses les morts d'alguns consumidors) per culpa de la manca d’escrúpols d’una empresa farmacèutica (l'empresa en qüestió serveix de paradigma: a la vida real segur que n’hi ha més d'una, i perdoneu el meu pessimisme recalcitrant, però la meva iaia sempre deia que “no hi ha un pam de net”). Curiosament, la temàtica que afronta la novel·la li va reportar a Vidal l’obtenció del Premi de Literatura Científica 2006.   

Com recordareu, fa pocs dies vaig comentar Fronts oberts, segon títol de la nissaga que, contravenint els meus hàbits, vaig llegir primer. A Aigua bruta ja s’insinua tot allò que caracteritzarà les aventures de l’amic Camiller: un reguitzell de situacions gairebé surrealistes i prou divertides, però carregades de contingut.

Vidal empra un esquema de gènere (per més que l’adapti a la seva conveniència) per reflectir tot allò que considera important. S’ha proposat un periple per tots els racons del domini lingüístic amb la intenció de palesar la problemàtica de la llengua i de les seves variants. Mentrestant, aprofita l’avinentesa per anar posant damunt la taula altres qüestions significatives, preocupants o injustes que afecten el nostre país i, de retruc, el món d’avui.   

Acompanyat de la seva misteriosa padrina centenària i d’una eficaç becària absolutament desinteressada (la Juli), Camil viurà de tot al llarg del seu camí. S’ha de reconèixer, però, que és un antiheroi valent. No dubta a enfrontar-se al mal i, encara que li facin la cara nova, ell hi torna amb insistència.

A Aigua bruta, Camil treballa a l’Acadèmia d’Estudis Catalans (AEC). No dic res més. Jo que ho he fet a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), us puc assegurar que tota semblança amb la realitat és pura coincidència!

En fi, que jo ja espero en candeletes la tercera entrega. Em sento irremeiablement “penjada” (com diria la Juli) de les novel·les de Miquel Camiller-Pau Vidal o de Pau Vidal-Miquel Camiller. Des del meu punt de vista de filòloga nostrada, no puc deixar de dir que les reflexiones lingüístiques del personatge no tenen preu.   

Apa, a llegir: us garanteixo, negrots, que xalareu de valent!

Teresa Solana a la televisió de València

Amb una mica de retard (aquesta Teresa de vegades peca de modesta i no me n'havia dit res), us passo una entrevista que li van fer a la televisió valenciana  just abans de la BCNegra. Tot i que, per tant, té unes setmanes, continua igual de vigent.

Una abraçada, negrots.  

http://www.rtvv.es/va/lanit/bona-vida_0_638336176.html

Crims.cat: Presentació en societat

Anit, en el confortable marc de la recuperada Fàbrica Moritz, va tenir lloc la Presentació en societat de la nova col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Amb la presència de la crème de la crème de la negror del país (escriptors, editors, periodistes, estudiosos, experts) vam viure uns moments distesos i agradables.

Jo hi vaig ser i vull agrair que m’hi convidessin. En realitat, la negror catalana està formada (com comenta Teresa Solana en el vídeo que adjunto) per un conjunt de gent diversa, alegre i extraordinàriament ben avinguda. S’hi respira un ambient fantàstic, de manera que les trobades sempre esdevenen quelcom molt agradable per a tothom.

Anem tots en un mateix vaixell. Tenim l’esperança posada en l’èxit de la nova proposta de l’Editorial Alrevés, que vol recollir el testimoni de “La cua de palla” i “La Negra” en un país on malauradament encara hem de lluitar per normalitzar tots els aspectes de la cultura, tots els àmbits del saber.

Per tant, som-hi, negrots. Al cap i a la fi, els lectors teniu (tenim) l’última paraula. Sense vosaltres (nosaltres: tots som lectors) mai no tirarem endavant.

No sé per quin motiu només es veu una ratlla en aquest vídeo, però si apreteu play, podreu visionar sense problemes l'enregistrament. Gràcies.


Continuem:

Anit: cerveseta, pica-pica, en Roger de Gràcia fent de presentador (em sembla que la novel·la negra no és el seu fort: es pensava que els afeccionats havíem de ser una mena d’éssers foscos i torturats amants de la sang, hehehe) i una simpàtica conversa entre tres grans del gènere: Andreu Martín, Teresa Solana i Agustí Vehí (ordre alfabètic de cognom, absoluta equanimitat). Ho vam passar molt bé.

Ara només cal que us animeu a fer la col·lecció. Recordeu que el seu director és l’Àlex Martín Escribà (amb mi a les fotos). Per tant, solvència contrastada. I recordeu també que els dos primers títols són Història de mort, d’Andreu Martín, i Torn de nit, d’Agustí Vehí. Però en breu n’arribaran més, incloses algunes traduccions de qualitat de boníssimes novel·les que no han estat traduïdes encara a cap llengua de l’Estat.

Endavant les atxes i que passeu molt bon divendres, negrots.     

Nota: Val a dir que en Roger de Gràcia potser té una mica de raó, perquè amb el color vermell de les fotos, una mica diabòlics sí que semblem.

Arriba "Catàleg de monstres", de Jordi Masó Rahola

En Jordi Masó Rahola és una d'aquelles persones que saps que t'agradaran des del moment just que les coneixes. Educat, afable, culte, intel·ligent, discret. Un artista. Pianista i escriptor. Com a pianista, professió a la qual es dedica, ha enregistrat més de cinquanta discos. Com a escriptor, l'any 2009 va publicar Els reptes de Vladimir (Vladimir és el seu nick com a membre de Relats en Català i dels Relataires de l'ARC).

Justament ara, ben calentet, ens arriba el seu segon llibre, un volum que aplega 91 relats sota el títol: Catàleg de monstres. Evidentment, encara no l'he llegit, perquè tot just el vaig rebre ahir al migdia. Tanmateix, conec molt bé alguns dels textos, ja que han estat publicats en altres reculls, han rebut premis o han aparegut en format internàutic.

He de dir que friso per endinsar-me en el llibre. M'encanten les imaginatives històries d'en Jordi/Vladimir. He comprovat que ell i jo tenim moltes afinitats, molts gustos en comú, molts punts de contacte. Ens agrada escriure sobre temes similars i ens tornen bojos els microrelats o simplement els relats breus. I si són de monstres, homes-llop, fantasmes, vampirs, etc. encara més.

Els dos n'hem escrit un bon nombre.  

Jo he tingut l'honor que em permetés publicar algunes de les meves històries al seu magnífic bloc La bona confitura, un espai per al microrelat en català on en Jordi s'esforça per aplegar tots aquells testimonis que li semblen interessants. Des d'aquí, gràcies.

Ara us vull anunciar que en Jordi Masó presenta el seu llibre demà dijous, dia 8 de març, a les 19.30. El lloc: Espai Gralla - llibreria La Gralla (Granollers).

Presentació a càrrec de Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg.

Per desgràcia, jo no hi podré ser. Però li desitjo tota la sort del món. I a vosaltres, negrots, amants dels monstres, els zombis, el terror, la intriga, els ensurts, els fantasmes, etc. us deixo en unes molt bones mans. En Jordi Masó escriu molt bé.

De pas, vull aprofitar per trencar una llança a favor de la publicació de narrativa breu. A la gent ens encanta. Només falta que les editorials se n'adonin i es posin les piles.
Que passeu un bon dia, negrots.

  

Presentació de "La mort del corredor de fons", de Jordi de Manuel: reportatge gràfic

Hola, negrots

Com sabeu (molts hi éreu presents) el passat dia 1 de març va tenir lloc a La Casa del Libro del Passeig de Gràcia (Barcelona) la presentació de la darrera novel·la de Jordi de Manuel, La mort del corredor de fons. Va ser un acte entranyable, càlid i ple de gent, amb moltes coneixences i  retrobaments. En Jordi va signar molts llibres, com ha de ser. Evidentment, no faré la crònica d'un acte en el qual hi vaig participar. Només diré que mai no li agrairé prou al Jordi haver-m'ho permès. El que sí puc fer, però, és compartir amb vosaltres un petit reportatge gràfic. Allà va, estimats. I moltes gràcies a tots.  

Nota: Com veureu, n'hi ha de diferents. Que em perdonin els autors, però n'he anat pispant fotos d'aquí i d'allà perquè les meves estaven una mica mogudes. Tot sigui per la novel·la del Jordi de Manuel.