VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica II

             Imatge des de l'AVE. Entre Saragossa i Madrid.

El dijous 22 va despertar-se tebi i lluminós a la ciutat del Tormes, ben diferent del dia anterior, que havia estat plujós, gris i fredíssim. Un incís: havia nevat a gran part del recorregut ferroviari, tant des de Barcelona a Madrid com de Madrid a Salamanca. D’altra banda, la visita turística guiada que la nit de dimecres vam fer per la ciutat (un detall dels organitzadors del Congrés) fou molt interessant i didàctica,  però absolutament gèlida.

La primera parada de dijous, a les 9 del matí, ens situà al Saló d’Actes de la Facultat de Traducció i Documentació, a la taula moderada per Anastasio Kanaris de Juan (“Novela negra espanyola II”). Tot i que, a priori, les quatre comunicacions anunciades semblaven molt interessants, el seu contingut no va respondre del tot a les expectatives. Pablo Gil Casado va parlar de “La novel·la negra y la críticosocial: El caso de La piel del tambor” (recordareu que aquest és un títol d’Arturo Pérez Reverte, una ficció ambientada a Sevilla amb una església, uns quants eclesiàstics i alguns aristòcrates pel mig). Joaquim Ventura presentava “La Barcelona charnega: geografías urbanas en Manuel Vázquez Montalbán y Juan Marsé” i Stacey Dolgin Casado parlava de “Barcelona en las novelas negras de Manuel Vázquez Montalbán”.

Casa Lis. Modernisme a Salamanca.

Tractant-se d’aquests temes, us podeu imaginar que en Tià i jo estàvem molt interessats. Tanmateix, no ens vam trobar amb grans novetats, tal vegada perquè són qüestions que nosaltres ja coneixem molt bé. D’altra banda (i aprofito per encabir a través d’aquest comentari una reflexió general), massa ponents tenen encara un costum: construir les seves intervencions tot explicant fil per randa l’argument de la novel·la que estan analitzant. Aquesta és una pràctica que caldria abandonar. Com sabeu tots els seguidors del bloc, jo sempre he procurat eradicar-la dels meus escrits.  

S’ha de fer per dos motius. El primer, per no desvetllar res, encara que es tracti d’un llibre que ja té uns anys (mai no se sap qui l’ha llegit i qui no). El segon i principal (i encara més en una conferència a la qual se li pressuposa un nivell), perquè és un sistema fàcil, massa escolàstic i poc elaborat. Vaja, el sistema que normalment es fa servir quan hom no troba la manera d’aprofundir més o d’argumentar millor les seves idees. És cert que, per parlar d’una obra, necessàriament haurem de referir-nos a la trama i als fets de la ficció. Resulta inevitable. Si no, el receptor (sigui lector o oïdor), anirà totalment perdut. Però s’ha de saber dosificar molt bé, en la justíssima mesura.  

Això no va passar en aquestes tres conferències, que contenien massa obvietats (malgrat que es van dir també coses interessants, no penseu que no), amén d’alguna qüestió “curiosa” que ens va fer intervenir durant el torn de paraula i que ens va servir a en Tià i a mi com a motiu posterior de conversa. Ens agradarà llegir els articles a les actes per copsar-ho tot plegat encara millor.

Curiosament, la darrera de les quatre intervencions fou tota una altra cosa. A mi, personalment, em va cridar força l’atenció. Sempre m’agrada descobrir un tema nou, un personatge desconegut. Xulio Pardo de Neyra, de la Universidade da Coruña, va introduir l’auditori, amb veu càlida i pausada, en l’autor Ànxel Fole, nascut a Lugo el 1903 i pare del gènere a Galícia, tant en l’àmbit literari com en el cinematogràfic.  Fill d’un magistrat del Suprem i de la minyona, ja per orígens va viure sempre a mig camí entre dues classes socials, entre dos mons. D’ideologia marxista, es va deixar atrapar per la màgia del periodisme i del cinema, tema sobre el qual va començar a escriure. Segons Pardo, el cine negre presideix les línies principals de la seva literatura, on pretén oferir a les lletres gallegues unes mostres que podrien ser quasi un guió cinematogràfic directe.

Autor de contes breus, tenia un projecte didàctic per al cine i, sobretot, per a la literatura gallega. Volia plasmar les ànimes de les dues Galícies, la rural i l’urbana i negra (recordem la dualitat que l’envolta des del bressol). Pardo va parlar d’un cas fundacional, gens contaminat, amb una mena de màgia expressionista que recorda Allan Poe. Fole volia recuperar una Galícia que havia desaparegut. Pardo el descrigué com a un cineasta que escriu contes bells, misteriosos, obscurs, màgics, plens d’ombres... mmm...

Davant de tot això, com no m’havia de sentir fascinada i encuriosida? Sembla que no hi ha res de Fole traduït a altres llengües, però suposo que el seu gallec no serà massa difícil de llegir. Per tant, no descarto posar-m’hi així que trobi un moment adequat. 

I res més per avui. Si no, el post s'allargarà massa i es farà pesat de llegir. Demà continuarem. Bon dijous, negrots.