VIII Congrés de Novel·la i Cinema Negre a Salamanca: Crònica IV

A aquestes alçades del dia 22, dijous, en Sebastià i jo ja estàvem bastant cansadets, de manera que, després d’un bon dinaret (tots els dies vam menjar estupendament a Salamanca), es va imposar una petita migdiada. No hi havia més remei si volíem enfocar la tarda i la copa nocturna amb lucidesa. Un cop descansats i clenxinats, cap a la Filmoteca hi falta gent.

El programa s’inicià amb les comunicacions de dues noies joves procedents de la Universitat de Granada. Moderava Javier Sánchez Zapatero. La primera conferenciant, Sarah Malfatti, siciliana, va tractar un aspecte literari que a mi personalment sempre m’ha interessat molt: la metaliteratura. El títol de la seva intervenció: “Qui Pro Quo: Gesualdo Bufalino y la metaliterariedad”. La noia parlava un castellà molt bo, a tota pastilla, i ens va introduir en el joc retòric de Bufalino de manera una mica brusca, però curiosa. No va agradar a tothom (alguns van pensar que se la veia encara molt verda, cosa que és possible atesa la seva joventut), però jo en faig una valoració positiva. Com a mínim, va il·lustrar amb bons exemples les seves afirmacions (va parlar del text, del paratext, del joc de realitat i ficció, de trencar les expectatives del lector, del mòbil literari en totes les accions dels personatges, del sorprenent final, etc.) i va aconseguir que m’agafessin ganes de llegir la novel·la.

No fou aquest el cas de la seva companya, Blanca Fernández García, que va ocupar-se de: “Los hijos, detectives de los padres. Patricio Pron y el caso de la dictadura en Argentina”. Com havia defensat en Sebastià aquell mateix matí, Blanca va manifestar que la ficció també pot ser una font de coneixement històric, però, tret d’això, la resta de la conferència no fou gaire aclaridora. Va tocar temes com l’oposició justícia-llei i va parlar de la debilitat de la memòria del protagonista com a equivalent de la pèrdua de la memòria històrica dels vençuts. Tanmateix, no tinc clar si realment era això el que volia dir. Encara ha de bullir una mica, la Blanca. És normal (aparentava poc més de 20 anys), però em sembla molt bé donar cabuda als joves investigadors, que un dia o un altre han de sortir a la palestra.   

El plat fort de la tarda fou la ponència del conegut escriptor Benjamín Prado, que no va defraudar cap expectativa. Sota el títol prou ampli de “Memoria histórica y género negro”, Prado va fer les delícies de l’auditori amb un discurs alhora seriós i distret i molt ben mesurat. Es basà sobretot en les seves novel·les Mala gente que camina i la recent Operación Gladio. Va iniciar la intervenció amb una afirmació interessant (hehehe, m’agradaria que la sentissin alguns): “Toda novela que merezca ser leída en el fondo es una novela negra. Si no tiene algo que resolver, a cualquier nivel, no funcionará. Siempre ha de existir algun tipo de suspense para que el lector siga avanzando”. Toma!

Per a Prado, el gènere negre és a tot arreu, a totes les notícies, a tots els diaris. A Mala gente que camina, obra que tracta el tema dels nens robats per la dictadura franquista, crea un personatge de novel·la negra per poder explicar una qüestió històrica. El mateix fa a Operación Gladio, on s’ocupa d’una transició que no fou tan “bona” com ens han fet creure i de la qual encara n’estem pagant les conseqüències. Al llibre, Prado tracta l’assassinat dels advocats d’Atocha. Ens va fer cinc cèntims de la seva investigació i del seu escepticisme davant de la versió oficial. Explicà força detalls que jo ara no desvetllaré (llegiu la novel·la), però que van resultar molt interessants.

Prado va dir que un historiador necessita tenir un paper (la documentació rigorosa, ja sabeu), però que un novel·lista no sempre. Un novel·lista pot elaborar una teoria a partir de la seva investigació. Només necessita que la ficció resulti versemblant. Em sembla que Operación Gladio també pot ser considerada una novel·la d’espies i crec que pot agradar molt als amants d’aquest gènere i de la narrativa històrica de temes contemporanis. Per fer-ho ras i curt, la intervenció de Benjamín Prado va resultar extremadament estimulant, i els ressons de la seva novel·la, molt prometedors.

Encara vam coronar la tarda amb la visió d’una pel·lícula: “El alquimista impaciente” (jo ja l’havia vist, però feia molt de temps), basada en la novel·la homònima de Lorenzo Silva i dirigida per Patricia Ferreira, que l’endemà ens havia de visitar. Còmodes butaques en un vespre de primavera a la Filmoteca de Salamanca. No patiu, negrots, que continuarà la història.

De moment, passeu un dissabte ben feliç.