El Picasso desconegut, de Nil Barral

Què voleu que us digui? La sorpresa inicial de fa un any, amb el primer lliurament de les peripècies de Nil Barral, em va agradar més. Seria per això, pel factor sorpresa, i per aquella portada amb un gat que em va cridar l’atenció. El llibre era L’home que dormia al cotxe i podeu llegir la ressenya aquí.

Una ressenya ben diferent l'escric avui per referir-me a la segona entrega, El Picasso desconegut. La novel·la també me l’he llegit en dos dies (és molt breu, val a dir) i continua posseint una certa gràcia i un cert enginy. Continua essent extremadament crítica i denunciant un munt de xacres de la nostra societat. Aquest cop, però, no ha aconseguit despertar la meva hilaritat.  

Diguem les coses clares: es tracta d’un producte concebut per al consum immediat. Llegir i oblidar. Des de fa un any, les maniobres de màrqueting per esbrinar qui és Nil Barral han estat diverses i suposo que han resultat profitoses per al invisible Nil i sobretot per a l’editorial.

Tanmateix, és difícil empassar-se la versió que pretén vendre la campanya publicitària. Si l’autor és un escriptor d’alt nivell que vol guardar el secret quan fa gènere negre, no entenc que no s’hi miri més.  Ningú no s’empassa que sigui tan ingenu com per no saber que, tard o d’hora, la cosa s’ha d’acabar descobrint. Si és així, seria lògic que l’home (o la dona) vulgués quedar bé. Aleshores, per què no ho fa?

Si, per contra, aquesta versió no és la real, ja no em vull plantejar qui escriu les novel·les, però sí que penso que estan adreçades a un públic molt ampli, que desitja distreure's i para de comptar.

Volent defugir el tòpic, desmitificar-lo o transgredir-lo, la novel·la n’és plena, de tòpics. Corrupció, sexe i poder a dojo i una trama que intenta sorprendre el lector. Ara bé, no sé si se’n surt. Personalment, l’ensucrada relació del protagonista amb en Néstor em sembla absolutament típica, per més que vulgui trencar esquemes en ser un amor homosexual. Això a hores d’ara ja no importa a ningú (o a ningú amb dos dits de front).

En fi. Llanço un missatge a l’enigmàtic Nil: per què no dedicar una mica més de temps a aquestes novel·les, per què no treballar-les una mica més? Em sembla que només així podrem enganxar-nos-hi de veritat.

Fins aviat, negrots.