Aigua bruta, de Pau Vidal

Aigua bruta és la primera novel·la on Pau Vidal (filòleg, traductor, escriptor) fa aparèixer Miquel Camiller, un seu alter ego caracteritzat com a improvisat detectiu lingüista (o lingüista detectiu). Camil és un boig de les motos (una mena de genet solitari a la caça del mot), estudiós del català i antiheroi modèlic. En aquest primer capítol de la sèrie, topa per casualitat amb un afer ben desagradable: la contaminació de les aigües (incloses les morts d'alguns consumidors) per culpa de la manca d’escrúpols d’una empresa farmacèutica (l'empresa en qüestió serveix de paradigma: a la vida real segur que n’hi ha més d'una, i perdoneu el meu pessimisme recalcitrant, però la meva iaia sempre deia que “no hi ha un pam de net”). Curiosament, la temàtica que afronta la novel·la li va reportar a Vidal l’obtenció del Premi de Literatura Científica 2006.   

Com recordareu, fa pocs dies vaig comentar Fronts oberts, segon títol de la nissaga que, contravenint els meus hàbits, vaig llegir primer. A Aigua bruta ja s’insinua tot allò que caracteritzarà les aventures de l’amic Camiller: un reguitzell de situacions gairebé surrealistes i prou divertides, però carregades de contingut.

Vidal empra un esquema de gènere (per més que l’adapti a la seva conveniència) per reflectir tot allò que considera important. S’ha proposat un periple per tots els racons del domini lingüístic amb la intenció de palesar la problemàtica de la llengua i de les seves variants. Mentrestant, aprofita l’avinentesa per anar posant damunt la taula altres qüestions significatives, preocupants o injustes que afecten el nostre país i, de retruc, el món d’avui.   

Acompanyat de la seva misteriosa padrina centenària i d’una eficaç becària absolutament desinteressada (la Juli), Camil viurà de tot al llarg del seu camí. S’ha de reconèixer, però, que és un antiheroi valent. No dubta a enfrontar-se al mal i, encara que li facin la cara nova, ell hi torna amb insistència.

A Aigua bruta, Camil treballa a l’Acadèmia d’Estudis Catalans (AEC). No dic res més. Jo que ho he fet a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), us puc assegurar que tota semblança amb la realitat és pura coincidència!

En fi, que jo ja espero en candeletes la tercera entrega. Em sento irremeiablement “penjada” (com diria la Juli) de les novel·les de Miquel Camiller-Pau Vidal o de Pau Vidal-Miquel Camiller. Des del meu punt de vista de filòloga nostrada, no puc deixar de dir que les reflexiones lingüístiques del personatge no tenen preu.   

Apa, a llegir: us garanteixo, negrots, que xalareu de valent!