Avui un relat propi: "La sèrie roja", d'Anna Maria Villalonga

He passat força dies sense publicar un conte propi en aquest espai, però ja sabeu que cada 31 d'octubre acostumo a fer algun tipus de celebració terrorífica. Enguany he escrit aquest relat per oferir-lo a tots els negrots, amb el meu agraïment per les vostres atencions i fidelitat. S'intitula La sèrie roja i espero que us agradi.  

 

La sèrie roja

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.

En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i  tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.   

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

Anna Maria Villalonga

Octubre 2011

Crònica "Negre i d'aquí": taula de gènere negre a les VI Jornades de Lletres Ebrenques

Benvolguts negrots,

Avui em vull fer ressò de la taula rodona que va tenir lloc a la ciutat d'Amposta el passat dia 22 d'octubre amb motiu de la celebració de la VI Jornades de Lletres Ebrenques. A la taula hi van participar Gregori Royo i Maite Enrique (el seu àlies literari: Andrea Robles), Jordi Pijoan-López, que va actuar de moderador, Fede Cortés, Ramon Usall i Agustí Vehí, al qual coneixeu sobradament en aquest bloc.

El títol del debat proposat: Negre i d'aquí: Gènere Negre i Territori.

Em sap molt greu no haver-hi pogut assistir, però estic més que segura que fou molt interessant. Us deixo aquí un enllaç amb el bloc de Jordi Pijoan-López, on hi trobareu molta informació i un bon reportatge gràfic. 

Des del punt de vista de la creació, el gènere negre català està en un moment dolç, com vinc anunciant repetidament, de manera que ens en podem sentir ben satisfets. De mica en mica, va assolint un més alt nivell de normalització a casa nostra. Ara només falta que la quantitat de lectors també creixi, que la gent aposti per les obres en català com aposta per llegir autors d'altres contrades, i la normalització total esdevindrà cada dia més a prop. 

És a les nostres mans. Fins aviat, negrots.  

Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

En un parell de dies he acabat Amb l’aigua al coll, la novel·la negra i breu (només té 99 pàgines + una nota de l’editor que en té 7), escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La cosa, a priori, pintava molt bé. Els dos autors italians més importants del gènere unint el seus singulars talents per confegir una ficció epistolar on els protagonistes eren ni més ni menys que els seus respectius i emblemàtics personatges, Salvo Montalvano i Grazia Negro.

Semblava una bona idea. Montalbano i Negro resolent plegats un desagradable crim.  Absoluta intertextualitat policíaca. Per tant, vaig començar la lectura molt motivada. I el cert és que l’inici funciona molt bé, fins i tot podem assistir a alguna d’aquelles situacions inigualables que ens depara l’inefable Catarella. Tanmateix, a mesura que avança la trama i avancen les pàgines, l’invent no acaba de rutllar. La intriga resulta buida i poc creïble, per no dir absolutament inversemblant. El desenllaç es precipita en excés. La resolució del cas i l’estat de la qüestió final no lliguen en absolut amb l’abast de les suposades implicacions criminals que s’havien insinuat durant tota la novel·la.  

Com he comentat, es tracta d’una ficció epistolar. Els dos policies es comuniquen d’amagat a causa de la prohibició dels seus superiors de tirar endavant amb una investigació que convé més silenciar. Trobem, doncs, una llarga gamma de cartes tapadora, cartes reals, retalls de diari, missatges xifrats, informes de tota mena, amagatalls. Cripticitats diverses que van descabdellant, de mica en mica, el desenvolupament dels fets.

Al meu entendre, el pitjor és la Nota de l’editor, que s’entesta a fer-nos creure, amb un abús de mitomania, que els dos autors han creat una mena d’obra superba amarada de talent i de complicitat. Doncs em sap greu, però no s’aprecia. La novel·la més aviat sembla un producte de màrqueting (que, no ens enganyem, tenia l’èxit assegurat), confegit amb massa pressa. La mateixa novel·la, fins i tot amb la mateixa trama, però molt més treballada i elaborada, hauria estat una altra cosa.

No  ajuda a descartar l'idea d'operació comercial el fet que trobem el llibre ple d'il·lustracions (fotos de les cartes, fotos dels informes, fins i tot fotos dels protagonistes, representats amb el físic dels actors que els encarnen a la televisió). Si això no és una estratègia editorial, què ho és? En realitat, le 99 pàgines queden reduïdes, enmig de tanta imatge, a un simple relat llarg.  

Tot plegat em fà ràbia. Jo no vull que ningú no em digui com ha de ser el meu  Montalbano. Per això no miro mai les sèries de la tele. El meu Salvo el tinc molt clarament dibuixat al cap.
Com us atreviu a espatllar-me l'imaginari! 

En fi,  aquest és el panorama. Res més a dir, excepte que no m'agrada que pensin que poden jugar tan descaradament amb la capacitat d’anàlisi crítica dels lectors.   

Ah, i no us estranyi la foto d'aquest peix. És un Betta splendens, i té a veure amb els assassinats. No debades la novel·la s'intitula Amb l'aigua al coll. Cosa de peixos.

    

L'Hora Zen, de Teresa Solana

Feia mesos que esperava amb delit la tercera entrega de les aventures dels detectius bessons creats per Teresa Solana. Després d’Un crim imperfecte i de Drecera al Paradís, que m’havien dispensat estones tan fantàstiques, tenia moltes ganes de tornar a repetir. Per tant, ja us podeu imaginar la meva alegria quan l’obra, per fi, ha arribat.  S’intitula L’Hora Zen, de subtítol Un crim refinat, i he de començar fent-li una crítica: Teresa... no ens pots deixar així...!!!!!!!

Abans de res, m’he reservat el moment d’aquesta ressenya per agrair a l’autora un detall preciós que ha tingut amb mi i que està relacionat amb aquest bloc. A la contracoberta de L’Hora Zen hi ha fet constar una citació d’A l’ombra del crim. Em sento molt honorada, com us podeu imaginar. Quan ho vaig descobrir, gairebé no m’ho creia. Ha estat una veritable sorpresa. Jo vinculada als bessons i a la Teresa Solana des d’aquest humil espai!!! No tinc paraules. Moltes gràcies, Teresa, i espero que als negrots també els faci la mateixa il·lusió.

Dit això, comencem a parlar de L’Hora Zen. Solana és una autora sense pèls a la llengua, valenta i decidida, que hi té la mà trencada a l’hora d’anar fent amics a tort i a dret. Si en les dues novel·les anteriors va repassar sense pietat la burgesia catalana, el món dels traductors i el món dels escriptors, ara ha deixat ben “guapo” l’àmbit de les teràpies alternatives. Ens estem referint al conjunt de disciplines sobre la salut física i mental que proliferen al nostre voltant i que, amb aparença de seriositat, s’allunyen dels supòsits científics. Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta. Com que jo combrego al cent per cent amb aquesta opinió, m’ha resultat molt fàcil identificar-me amb la tesi de Solana. En aquest ambient zen (no mengéssim carn, no fuméssim, no beguéssim, sisplau!!!) es desenvolupa l’acció criminal de la novel·la, àcida i humorística, al més pur estil Borja/Eduard.    

Tanmateix, el llibre és molt més. Solana confegeix una trama complexa on hi tenen cabuda altres submóns de l’hampa: el tràfic d’antiguitats, els assassins a sou, els agents de la CIA, la màfia dels països de l’Est. No hi ha embolic imaginable on en Borja Masdéu, i de retruc el seu germà Eduard, no s’hi vegin implicats. Els diferents fils argumentals estan ben travats i van anticipant al lector que, probablement, la troca cada vegada es farà més grossa i més complicada. És una constant en l’obra de Solana que els inicis siguin molt potents i L’Hora Zen no n’és una excepció. Les primeres quatre pàgines, introducció prèvia al capítol I, ja et deixen garratibat, esperant amb ànsia veure com continua.  
És remarcable com Solana conjumina el vessant més quotidià de la vida dels personatges amb les situacions més rebuscades. Hi ha fragments (que no desvetllaré perquè és millor que els descobriu vosaltres mateixos) absolutament delirants. Per contra, també hi apareixen elements del costumisme més pur. L’existència familiar, les relacions de l’Eduard amb la dona, la sogra (que cuina truita de patata i és “forofa” de Titànic) i els fills, la descripció fidel de Barcelona i la caracterització d’alguns personatges, ens remeten a la realitat més prosaica. El lector es debat així entre la versemblança i l’histrionisme al llarg de tota la lectura.

Tanmateix, Teresa Solana encara es complau en donar un altre pas. I en un curiós  exercici de metaficció autoendogàmica (i perdoneu l’aberrant terminologia que acabo d’encunyar), s’erigeix en personatge de l’obra, amb el seu mateix nom, el seu mateix ofici i la seva mateixa personalitat. Teresa Solana, escriptora barcelonina de novel·les negres, és la clienta dels germans bessons. És ella qui els contracta per dur a terme una investigació. Això ja passa de mida, senyora Solana. Ni el mateix Alfred Hitchcock havia anat tan lluny.
La qüestió de les teràpies m’ha interessat molt des del cantó de la crítica social, però potser l’explícita voluntat de denúncia ha fet minvar l’explotació de les possibilitats còmiques del tema. En canvi, la resta de l’argument m’ha enganxat plenament com a magnífica ficció criminal. Paquets misteriosos amunt i avall, espies, trobades errònies, entregues equivocades, segrestos, tirotejos, llapis de memòria que amaguen secrets, estàtues antigues... en fi, una teranyina misteriosa i farcida d’enigmes que Solana no resol del tot. Per aquest motiu m’he queixat a l’inici d’aquesta ressenya. L’autora, amb intel·ligència i visió de futur, ens anuncia clarament per on aniran els trets de la quarta entrega... Serà dolenta! Els fans no tindrem més remei que carregar-nos de paciència i esperar.

Teresa Solana està a hores d’ara plenament consolidada com una de les millors plomes del gènere negre català. La felicito especialment per l’esplèndid epíleg, on aconsegueix recrear una atmosfera de ressò clàssic inquietant i molt prometedora. I també la felicito per l’encert de desenes de comentaris que deixa anar com petites perles al llarg del text i que destil·len una fina penetració crítica envers la nostra societat.

I ja no afegeixo res més. Hauria d’explicar massa coses quan, en realitat, es tracta de llegir. Simplement, Teresa, torno a restar a l’espera dels bessons mossegant-me les ungles.

Que passeu un feliç dia, negrots.

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera, és la segona entrega de les peripècies de la jove mossa d’esquadra Carla Pons, del seu pare, el sergent Joan Pons, i de tot el seu equip. Si la primera novel·la de la sèrie, La mort a sis-vint-i-cinc, estava ambientada en el món del bàsquet, ara l’acció la trobem vinculada a les motos, les curses i la velocitat. En ambdós casos, l’esport hi té molt a veure (aquí continua gaudint d’una certa presència, tot i que secundària, el Joventut de Badalona). L’esport resulta molt adequat per connectar amb el jovent, a qui, en primera instància, va adreçada la novel·la. I dic en primera instància perquè, com ja vaig comentar arran de la primera entrega, Jordi Cervera munta una ficció llegible per a totes les franges d’edat. En qualsevol cas, no es tracta de novel·les per a adolescents de la primera volada, sinó, com a mínim, per a joves amb una bona competència lectora.

La trama és molt amena. El desenvolupament dels fets, trepidant. Dues germanes bessones que estudien per a mosses d’esquadra apareixen assassinades en estranyes circumstàncies, envoltades d’una posada en escena que sembla tenir relació amb possibles rituals satànics. Tanmateix, les aparences sovint enganyen, de manera que la policia les passarà magres per aconseguir lligar caps i encertar el camí de la investigació. Sort de l’agudesa, l’atreviment i la valentia de la Carla, que tindrà una intervenció decisiva. No explico res més, perquè cal que la llegiu.

La mort a dos-cents deu està molt ben travada, amb una ficció dinàmica i vivaç d’inspiració inequívocament cinematogràfica. És molt fàcil imaginar-se la novel·la convertida en una pel·lícula d’escenes àgils i vibrants, en especial quan hi apareixen les curses de motos. L’acció té un to narratiu molt modern, molt actual, molt encertat per a un públic jove que de segur s’hi pot sentir força identificat. Hi trobem de tot: accidents, crims, segrestos. Unes mosses d’esquadra (Carla, Olga) agosarades i sense complexos i una noia afeccionada a les motos (Jackie), que no té res a envejar als motards més indòmits. Diria que els personatges femenins juguen en la novel·la un paper destacat. 

Cervera aposta també per un llenguatge molt actual i per una estructura en capítols breus que aconsegueix mantenir sempre amatent l’atenció del lector. Entretinguda, ràpida, moguda, La mort a dos-cents deu és ben adequada per a joves i per a no tan joves. Mentre restem a l’espera de la tercera entrega, us la podeu plantejar com a regal de Nadal o de Reis per als vostres fills, nebots i néts. I, si no, per a vosaltres mateixos. Us divertireu.

Que passeu un bon diumenge, negrots.

Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

Per fi ha arribat l’hora de ressenyar l’obra d’Agustí Vehí guanyadora de la IV edició del premi de novel·la negra en català “Crims de tinta”. Com sabeu, s’intitula Quan la nit mata el dia, i acaba de sortir a la venda. Per tant, negrots, ja us podeu afanyar a buscar-la sense demora a la llibreria que tingueu més a prop.

Quan la nit mata el dia és una novel·la ambientada a la Figueres de l’any 1958, a les escorrialles d’una primera postguerra duríssima que tot just encetava, tímidament, un petit, pràcticament insignificant, aperturisme. Vehí, que és doctor en Història, ens ofereix una ben travada ficció on la trama criminal només resulta un pretext per reconstruir el moment històric que li interessa mostrar. Des d’aquest punt de vista, res més lluny de la consideració de gènere banal i d’entreteniment amb què alguns etiqueten la narrativa negra. Quan la nit mata el dia és la prova que hom pot distreure el lector amb una història policíaca que, alhora, recrea amb seriositat i rigor uns fets reals del nostre passat amb voluntat que no siguin oblidats.

L’argument es basa en el brutal assassinat del delegat de la Falange a Figueres en circumstàncies molt especials. Carlos Iríbar, de la Brigada d’Investigació Criminal, serà l’encarregat del cas. Les pressions des de Madrid, la ingerència de la Brigada Político-Social i, sobretot, una terrible sospita de caràcter personal que s’instal·la en el cor del protagonista, constitueixen les circumstàncies en què es desenvolupa l’acció de llibre. Una acció que reconstrueix amb versemblança, certs tocs d’humor i una prosa despullada d’inútil retòrica la situació de la Figueres del moment, de la Catalunya i de l’Espanya d’aquell 1958 encara immers en el més pur ambient franquista. Vehí demostra molt bé els seus coneixements al voltant del funcionament de la policia del Règim, de manera que la reconstrucció històrica esdevé absolutament creïble, en un to que gairebé podríem titllar de naturalista.
Quan la nit mata el dia no és una novel·la complicada. És una obra senzilla. La claredat estructural i estilística esdevé fonamental. Aplaudeixo la distribució idiomàtica i la voluntat de decòrum pel que fa als diàlegs. Els personatges de les forces policials s’expressen en castellà. Una altra tria hauria estat un error, que hauria restat rigor al conjunt. D’altra banda, en aquests diàlegs de polis i polítics franquistes hi trobem alguns dels moments àlgids pel que fa al més refinat i àcid humor. Us asseguro que la ironia de Vehí no té preu. La novel·la es llegeix amb facilitat i plaer i el ridícul histriònic d’alguns personatges està molt ben equilibrat. Vehí els deixa com a pallassos, però sense fer-ne sang. La mesura que tota obra històrica exigeix amara a la perfecció les pàgines del llibre.

Tanmateix, no puc obviar que Agustí Vehí és un romàntic. L’obra té un vessant amorós que no vull avançar, però que m’ha cridat molt l’atenció. La capacitat de l’autor de conjuminar la tendresa amb l’horror del crim resulta remarcable. Jo, que no suporto les trames amoroses, considero que ha trobat un boníssim equilibri entre la bonhomia i l’enamorament i el terrible marc social en què, en l’època, per força s’havien de desenvolupar algunes relacions humanes.
Vehí intenta reconstruir el passat sense estalviar al lector l'obscurantisme, la injustícia i la corrupció del feixisme, però amb un cert esperit de reconciliació. El protagonista és conseqüent amb la seva obligació, però també té una mentalitat justa. S’adona de les circumstàncies que l’envolten, per bé i per mal, però la seva rectitud envers la pròpia consciència és el més important. No actua tant per sentit del deure com pel convenciment que no hi ha res que pugui substituir l'honestedat i la sinceritat amb un mateix.
La veu narrativa, malgrat la tercera persona, sempre ens mostra la realitat a partir de la mirada de Carlos Iríbar. Trobo que és un encert. Així, les reflexions al voltant de les dues Figueres, la franquista i l’altra, s’emplenen de densitat. D’altra banda, això li permet a Vehí dibuixar un personatge femení només esbossat, envoltat d’enigmàtica intriga, com s’escau perfectament al paper que juga en la trama. Aquest aspecte manté el lector amb l’ai al cor fins al final. També li he de dir a l’autor, directament, que a mi no m’hauria importat el desenllaç contrari.
És difícil que una obra com Quan la nit mata el dia deixi indiferent ningú. Per desgràcia, les ferides de la Guerra Civil i de la Postguerra no han cicatritzat del tot. A alguns, per motius familiars i ideològics, encara ens couen. Això m’ha passat a mi. En qualsevol cas, el fet demostra la capacitat de l’autor per despertar consciències i implicar el lector.
La novel·la indica que Agustí Vehí se’n surt molt bé a l’hora d’assumir registres ben diferents en la seva narrativa. Quan la nit mata el dia té poc a veure amb Ginesta pels morts, per exemple, malgrat l’ambientació empordanesa i la trama policíaca. Així, podem considerar que l’autor es consolida com un valor molt sòlid de la nostra literatura criminal. Enhorabona.

Recomano la novel·la, sens dubte. Espero que en gaudiu força, negrots

Vázquez Montalbán: ja han passat 8 anys

Com passa el temps! Avui ja fa 8 anys que ens va deixar Manuel Vázquez Montalbán. Manolo, l'entranyable Manolo.  Recordo molt bé haver sentit la notícia a la ràdio i també la sensació de pensar que quina llàstima, que s'havia mort molt lluny. Massa lluny.

Tal vegada la seva desaparició -paradoxalment prosaica i poètica alhora- fou la que algú com ell, de tan marcada  personalitat, amb una ideologia tan clara i  tan explícit amb les paraules, hauria volgut. Recordo també l'homenatge que li va retre la Universitat de Barcelona, que aquell dia estava plena de gom a gom. 

Ja he dit en alguna ocasió que no he llegit la totalitat de la seva obra negra, encara que sembli estrany. Em genera angoixa perquè em remet a un període -la transició- que vaig viure en primera persona i que encara no he acabar de pair. Però això no té res a veure amb reconèixer que, en la nostra narrativa criminal, hi ha un abans i un després del personatge de Carvalho, el pare de tots els detectius del sud d'Europa. Tots (Montalbano, Brunetti, Kharitos) s'hi emmirallen d'una manera o d'una altra, tots tenen alguna cosa de Pepe Carvalho.

Des d'"A l'ombra del crim", avui volem recordar Vázquez Montalbán. Ell no hi és, però la seva creació hi serà per sempre. 

Recordem-lo, doncs, negrots. Descansa en pau, Manolo. 

   

Getafe Negro 2011

Des del dia 14 fins el 23 d'aquest mes se celebra la quarta edició del Getafe Negro 2011, el festival de novel·la policíaca de Madrid. Us enllaço la pàgina web per si hi voleu fer una ullada. Em sembla molt interessant. Les activitats són nombroses i variades i, a banda, comptarà amb la presència d'autors de primera línia. Entre ells, la nostra Teresa Solana, que acaba de publicar nou llibre, L'Hora Zen, i que participarà el dissabte 22 en la taula rodona "Pulso a la corrupción", on es tractarà el tema de la corrupció a Espanya. L'acompanyaran José Manuel Otero Lastres i José Vaccaro, sota la moderació de David Barba.

Com podeu veure, l'auge de la negror no s'acaba. Si podeu fer una escapada a Madrid, ja ens explicareu. 

Portada de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

Benvolguts negrots,

Em sembla que us devia la portada, que en l'article anterior encara no s'havia fet pública. Vaig ben avançada, perquè us he de confessar que, com que tinc una mica d'endoll criminal, ja he llegit la novel·la, que està molt bé. En breu, així que les polítiques editorials m'ho permetin, us en faig cinc cèntims. Però us aviso: ja us podeu anar preparant per anar de llibreries, atès que el volum veurà la llum entre el 20 i el 27 d'aquest mes.

Fins aviat. 

Solana i Vehí: se'ns acumula la feina, negrots

Negrots, se'ns acumula la feina. Aquest mes d'octubre, ben feliç per a nosaltres, apareixen per fi dues esperades novetats criminals. 

D'una banda, la setmana vinent ja tindrem aquí la tercera entrega de les aventures dels dos detectius més sui generis de Barcelona, en Borja i l'Eduard. La seva mare literària, Teresa Solana, segur que ens delectarà amb una nova trama plena d'intriga, ironia i àcid humor. El llibre s'intitula L'hora Zen i porta un subtítol que ja ho diu tot: "Un crim refinat". L'acció té lloc en el món de les teràpies alternatives. Poca broma. Intueixo que la cosa promet molt.  

La segona novetat, de la qual encara no us puc mostrar la coberta, és la novel·la d'Agustí Vehí, guanyadora del Premi Crims de Tinta d'enguany, Quan la nit mata el dia, ambientada l'any 1958 a Figueres. No puc desvetllar més, però us prometo una ressenya ben sucosa. Abans que s'acabi el mes d'octubre el llibre serà a les nostres llibreries, de manera que ja sabeu que us toca. 

I no s'acaben les novetats negrotes. Els darrers mesos n'arribaran més. Y hasta aquí puedo leer. 

Ara, pel que fa a aquest inici de tardor, crec que estarem més que ben servits.     

Petros Màrkaris, VI Premi Pepe Carvalho de novel·la negra

Precisament quan dissabte passat, en una típica compulsió a Abacus, vaig adquirir una de les seves obres, Mort a Istanbul, avui ens arriba la notícia que l'escriptor grec Petros Màrkaris ha estat merescudament distingit amb el VI Premi Pepe Carvalho de novel·la negra. Com és habitual, el guardó li serà lliurat el pròxim mes de febrer al Saló de Cent durant els actes de celebració de la BCNegra 2012.

Màrkaris és el pare literari del detectiu Kostas Kharitos, un personatge singular que sens dubte és ple d'atractiu per als afeccionats al gènere i del qual en parlarem en breu.  

Mentrestant, aneu escalfant motors. Encara falta, però tots ja tenim ganes de tornar a viure una setmana ben fosca a Barcelona. L'edició de la BCNegra 2012 tindrà lloc entre els dies 6 i 11 del febrer vinent.

No patiu. Estarem en contacte, negrots.