divendres, 28 d’octubre del 2011

Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli




En un parell de dies he acabat Amb l’aigua al coll, la novel·la negra i breu (només té 99 pàgines + una nota de l’editor que en té 7), escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La cosa, a priori, pintava molt bé. Els dos autors italians més importants del gènere unint el seus singulars talents per confegir una ficció epistolar on els protagonistes eren ni més ni menys que els seus respectius i emblemàtics personatges, Salvo Montalvano i Grazia Negro.
Semblava una bona idea. Montalbano i Negro resolent plegats un desagradable crim.  Absoluta intertextualitat policíaca. Per tant, vaig començar la lectura molt motivada. I el cert és que l’inici funciona molt bé, fins i tot podem assistir a alguna d’aquelles situacions inigualables que ens depara l’inefable Catarella. Tanmateix, a mesura que avança la trama i avancen les pàgines, l’invent no acaba de rutllar. La intriga resulta buida i poc creïble, per no dir absolutament inversemblant. El desenllaç es precipita en excés. La resolució del cas i l’estat de la qüestió final no lliguen en absolut amb l’abast de les suposades implicacions criminals que s’havien insinuat durant tota la novel·la.  
Com he comentat, es tracta d’una ficció epistolar. Els dos policies es comuniquen d’amagat a causa de la prohibició dels seus superiors de tirar endavant amb una investigació que convé més silenciar. Trobem, doncs, una llarga gamma de cartes tapadora, cartes reals, retalls de diari, missatges xifrats, informes de tota mena, amagatalls. Cripticitats diverses que van descabdellant, de mica en mica, el desenvolupament dels fets.
Al meu entendre, el pitjor és la Nota de l’editor, que s’entesta a fer-nos creure, amb un abús de mitomania, que els dos autors han creat una mena d’obra superba amarada de talent i de complicitat. Doncs em sap greu, però no s’aprecia. La novel·la més aviat sembla un producte de màrqueting (que, no ens enganyem, tenia l’èxit assegurat), confegit amb massa pressa. La mateixa novel·la, fins i tot amb la mateixa trama, però molt més treballada i elaborada, hauria estat una altra cosa.
No  ajuda a descartar l'idea d'operació comercial el fet que trobem el llibre ple d'il·lustracions (fotos de les cartes, fotos dels informes, fins i tot fotos dels protagonistes, representats amb el físic dels actors que els encarnen a la televisió). Si això no és una estratègia editorial, què ho és? En realitat, le 99 pàgines queden reduïdes, enmig de tanta imatge, a un simple relat llarg.  
Tot plegat em fà ràbia. Jo no vull que ningú no em digui com ha de ser el meu  Montalbano. Per això no miro mai les sèries de la tele. El meu Salvo el tinc molt clarament dibuixat al cap.
Com us atreviu a espatllar-me l'imaginari! 
En fi,  aquest és el panorama. Res més a dir, excepte que no m'agrada que pensin que poden jugar tan descaradament amb la capacitat d’anàlisi crítica dels lectors.   


Ah, i no us estranyi la foto d'aquest peix. És un Betta splendens, i té a veure amb els assassinats. No debades la novel·la s'intitula Amb l'aigua al coll. Cosa de peixos.
    

12 comentaris:

  1. Doncs sí... jo vaig tenir la mateixa impressió en llegir-la. "Amb l'aigua FINS al coll" del Petros Markaris promet més, crec.
    JdM

    ResponElimina
  2. Bé, ara sóc a Istambul amb en Kharitos i, de moment, he visitat ja Santa Sofia. Poca broma.

    ResponElimina
  3. OOOOOOOOOO, m'has deixat frustrada... tenia tantes ganes de llegir-lo... Ho faré igualment i et diré, la idea com tu dius sembla estupendíssima, però el resultat que sigui decebedor sembla que no pugui ni ser. :O

    ResponElimina
  4. Les ganes de vendre a vegades ho espatllen tot. En fi...

    ResponElimina
  5. Fa ràbia que es facin aquestes coses. És necessari vendre els llibres, però de cap manera un escriptor (o escriptors) es pot vendre. Ja m’entens, oi? A més, es tracta d’escriptors que no em sembla que els calgui fer res així –ja venen prou llibres. Però avui en dia la comercialització de tot, inclosa la literatura, ens amara.

    ResponElimina
  6. M'has deixat glaçat; com tu, tenia ganes bojes de llegir-la i fins i tot dijous la vaig anar a comprar i s'els havia acabat; em va fer ràbia però vista la teva entrada no se si creure que fou un cop de sort. Pel que dius aviat la podré comprar de segóna ma, per tant m'esperaré.
    Gràcies per l'avís

    ResponElimina
  7. Això passa a un quants escriptos, crec que el "vendibles" estàn potser obligats a treballar més del conte, les idees i la inspiració no sempre arriben quand un vol, la necesitat fa que surtin llibres que et defrauden......Mercè Sanchis

    ResponElimina
  8. Deprès d'aqueata crítica i donat el cas que jo tot just començo ha trobar-hi el qué en aquest tipus de relats, no el compraré ni el demanaré.

    ResponElimina
  9. Bé, doncs sembla que d'aquest llibre en podrem prescindir!! Gràcies pels comentaris, sempre dic que ens ajuden molt a l'hora de triar una obra!
    Petons!

    ResponElimina
  10. Ahir a la tarda el vaig llegir sense haver-ne sentit parlar abans. Vaig passar una estona distreta, tot i que tal com bé dius la trama és fluixa i el desenllaç precipitat.

    A mi potser m'haurà servit per descobrir a Lucarelli- no el coneixia- i potser a animar-me a comprar algun dels seus llibres

    ResponElimina
  11. M'ha agradat molt la crítica i la pàgina. Felicitats. Jo també he trobat el final precipitat, malgrat que al principi el llibre prometia més

    ResponElimina
  12. Hola,

    l'he acabat aquesta mateixa tarda i, sincerament, l'he trobat fluixet fluixet i tot molt inversemblant.

    Sóc un gran admirador de Camilleri i en aquesta obreta menor, molt menor, no es reconeix pràcticament res del seu estil.

    De fet el Montalbano que ens mostren ni s'assembla al que coneixem de Vigata.

    La nota de l'editor no sé si és la confesió d'un fan enardit o una simple justificació comercial.

    Molt d'acord amb la vostra crítica.

    ResponElimina