Com passa el temps! Avui ja fa 8 anys que ens va deixar Manuel Vázquez Montalbán. Manolo, l'entranyable Manolo. Recordo molt bé haver sentit la notícia a la ràdio i també la sensació de pensar que quina llàstima, que s'havia mort molt lluny. Massa lluny.
Tal vegada la seva desaparició -paradoxalment prosaica i poètica alhora- fou la que algú com ell, de tan marcada personalitat, amb una ideologia tan clara i tan explícit amb les paraules, hauria volgut. Recordo també l'homenatge que li va retre la Universitat de Barcelona, que aquell dia estava plena de gom a gom.
Ja he dit en alguna ocasió que no he llegit la totalitat de la seva obra negra, encara que sembli estrany. Em genera angoixa perquè em remet a un període -la transició- que vaig viure en primera persona i que encara no he acabar de pair. Però això no té res a veure amb reconèixer que, en la nostra narrativa criminal, hi ha un abans i un després del personatge de Carvalho, el pare de tots els detectius del sud d'Europa. Tots (Montalbano, Brunetti, Kharitos) s'hi emmirallen d'una manera o d'una altra, tots tenen alguna cosa de Pepe Carvalho.
Des d'"A l'ombra del crim", avui volem recordar Vázquez Montalbán. Ell no hi és, però la seva creació hi serà per sempre.
Recordem-lo, doncs, negrots. Descansa en pau, Manolo.
Que descansi en pau. I quan se'n cansi, que es posi als fogons. Tota la cort celestial li agraïrà.
ResponEliminaVisca el Manolo i el seu meravellós Carvalho, decansa en pau
ResponEliminano he llegit res del Montalbán, però mentre llegeixo Camilleri i el seu Montalbano, el tinc en el record, així que una mica sí, que l'he llegit.
ResponEliminaMara de Deu com pasa el temps!! sembla que fos ahir, que ens esperi molts anys.
ResponEliminaJo l'admirava profundament, sobre tot, com a persona. Mai va deixar de ser un home molt d'esquerres. Vaig tenir ocasió de parlar amb ell un parell de cops i em va encantar. Llàstima que la seva trilogia final hagi quedat "penjada"!
ResponEliminaHi ha una nota de Casa Leopoldo a Facebook, on es diu que va morir al 2005.
Un homenatge molt senzill però molt emotiu i molt maco
ResponEliminaBé, només era un apunt de record.
ResponEliminaAlícia, no entenc això que dius del 2005, perquè va morir el 2003. I no ho sé només perquè ho diguin totes les biografies, sinó perquè ho recordo perfectament a causa de circumstàncies familiars molt singulars que van coincidir en el temps.
Sense saber de l'efemèride, resulta que fa quatre he rellegit "Los mares del Sur", que m'ha tornat a agradar molt.
ResponEliminaVaig començar a llegir les negres de Vázquez Montalbán a la mili, i vaig començar per "Los mares del Sur". Vaig quedar enganxat. Jo venia del Chandler i el Hammett, i m'agradà moltíssim el canvi de registre i la proximitat del que contava. Com passa el temps.
ResponEliminaUn record per el Vàzquez Montalbàn...gran escriptor i millor persona; era l'autor preferit del meu marit, que descansi en pau. Tura.
ResponEliminaNo l'oblidarem mai; ni com a escritor ni com a persona.
ResponEliminaSegueix viu en els seus llibres i en els nostres pensaments...
Un gran, sembla que fos ahir que va morir! Bon homenatge
ResponEliminaUn merescut homenatge, crec que tots l'hem anynorat molt, "era un dels nostres", en tots els sentits.
ResponEliminaCarme Luis
Això de Casa Leopoldo és curiós, perquè ell anava suvint. Hi publiquen un troç de LOS MARES DEL SUR, on parla del restaurant. A mi ja em semblava recordar qué la meva mare encara no era malalta.
ResponEliminaAixò de Casa Leopoldo és curiós, perquè ell anava suvint. Hi publiquen un troç de LOS MARES DEL SUR, on parla del restaurant. A mi ja em semblava recordar qué la meva mare encara no era malalta.
ResponEliminaDesprés de llegir el teu post em vaig decidir a escriure també, buscaré si hi ha més blogs que l'hem recordat.
ResponEliminahttp://mildimonis.blogspot.com/2011/10/unattimo-damore-que-mai-piu-ritornera.html
Tots a can Lluís...
ResponEliminaAra hi vaig, Lluís. Aquesta interacció blocaire, d'inspiracions mútues, és magnífica. Gràcies.
ResponEliminaHola, Lluís i companyia
ResponEliminaVeig que tots estem d'acord amb en Pàmies. N'estic contenta, perquè em pensava que era una rara avis. Però no m'agrada gens.
Francesc, no crec que "Los mares del Sur" sigui inversemblant, com tampoc no estic d'acord, Lluís, en el fet que ho sigui tota la literatura. Sovint la realitat supera la ficció amb escreix. D'altra banda, si Aristòtil aixequés el cap es tornaria a morir en pensar per un moment que "tota" la literatura fos inversemblant. Amb tot, Lluís, no et pensis, ja entenc què vols dir.
Francesc, hem de llegir el Manolo com un autor de gènere. Si no ho fem així, no ens en sortirem.
Jo tampoc sóc amant de les efemèrides, però, d'altra banda, també tenim l'obligació de recordar els nostres autors.
Per cert, jo tampoc no he estat a Casa Leopoldo. M'encanta, Lluís, aquesta interacció blocaire d'inspiració mútua, com he dit a "A l'ombra del crim".
Bon dia a tothom.
Celebro que facis un petit homenatge a Vázquez Montalbán. Una gran persona, pel que en sé, i un escriptor que va crear amb el seu personatge, tal com dius, un abans i un després d’ell.
ResponElimina