Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.