El safareig dels morts, de Marta Banús

El safareig dels morts és la primera novel·la de la barcelonina Marta Banús (1949), una obra d’intriga detectivesca ambientada a primers del segle XX en una típica colònia tèxtil de les que tant abundaven en la Catalunya interior: Can Bartet, a la comarca del Berguedà.

El protagonista, Esteve Ruscalleda, és un inspector judicial que ha de desentrellar el terrible crim perpetrat contra la majordoma del capellà de la Colònia, assassinada amb un arma prou domèstica i original: un picamatalassos. La investigació, enmig d’un estiu asfixiant i d’un ambient social més asfixiant encara, no resultarà gens fàcil. Hi passaran moltes coses, però, com ja us podeu imaginar, no penso avançar res. Només puc garantir que el lector acompanyarà Ruscalleda en el seu periple investigador Colònia amunt i Colònia avall, de manera que gaudirà de la mateixa informació que el personatge i, per tant, podrà anar fent les seves pròpies interpretacions i deduccions.

Marta Banús s’ha documentat extensament i ens mostra la interioritat de la Colònia amb un detallisme impressionant. Una societat tancada i encotillada, de rígids costums, on la figura de l’amo encara té claríssimes reminiscències feudals i on la maledicència i la tafaneria representen la principal activitat de gran part de la població. Personalment, puc assegurar que l’encerta de ple. Durant molt de temps vaig tenir un company de feina que s’havia criat en una Colònia com la de la novel·la. Tot el que m’explicava, del passat i del present, es correspon fil per randa amb la imatge reflectida a El safareig dels morts (i a mi em feia posar els pèls de punta).

 

Banús ha confegit una obra curiosa, amb un vessant costumista extraordinàriament desenvolupat. Gairebé podríem dir que el cas criminal és tan sols un pretext. Un pretext que li permet passejar el seu personatge per tot arreu, que li permet furgar en les profunditats més pregones d’aquell món clos i classista –gairebé antinatural– per poder mostrar-lo fidelment al lector. El funcionament de la fàbrica i de la Colònia, la manera de fer dels habitants, els horaris, els indrets, els àpats, la roba, les estructures familiars, les relacions professionals i humanes, l’estratificació social, els rituals religiosos, el lleure... tot és tan realista, tan rodonament realista, que fa feredat.

Part d’aquesta versemblança està vinculada a dos aspectes formals: el registre lingüístic i l’estil narratiu. Banús empra un llenguatge que sembla extret directament de l’època, amb expressions que a hores d’ara han caigut en desús o resulten anacròniques. De la mateixa manera, el preciosisme de l’estil ens aboca a un sentiment d’antigor que s’avé moltíssim amb l’estructura profunda de la història. Per entendre’ns: en certs moments podria passar per un relat coetani dels esdeveniments que recrea.

Només em falta referir-me a en Ruscalleda, personatge estrany, revestit d’un halo de misteri, amb un passat incert, que té el cabell completament blanc malgrat ser encara jove i del qual no acabem de saber què pensar.

El safareig dels morts, de Marta Banús. O la descarnada naturalesa humana posada al descobert.

Fins aviat, negrots.