Apunts d'un venedor de dones, de Giorgio Faletti

 

Si exceptuem els afeccionats al gènere negre, l’italià Giorgio Faletti (Asti, 1950) és un autor poc conegut a casa nostra. I no deixa de resultar estrany, perquè les seves obres obtingueren d’antuvi un significatiu ressò. Cantant, compositor, actor, Faletti s’inicià en l’escriptura l’any 2002 amb la novel·la Io Uccido, que aviat esdevingué un gran èxit de vendes. Tot seguit publicà Niente di vero, tranne gli occhi (2004), Fuori da un evidente destino (2006) i Io sono Dio (2010). Ara ens ha arribat, publicada per Amsterdam llibres en traducció al català, la història intitulada Apunts d’un venedor de dones, veritable producte noir que pot fer les delícies del lector més exigent. 

La novel·la està ambientada a la Itàlia convulsa de finals dels anys 70, en els dies terribles del segrest d’Aldo Moro. La trama, que no convé desvetllar, ens aboca a la sordidesa de dos mons aparentment contraposats que, a l’hora de la veritat, no ho són tant com sembla. D’una banda, el crim organitzat, els baixos fons, la corrupció política i institucional, la màfia. D’una altra, les  Brigades Roges, grup armat revolucionari que a les portes dels anys 80 havia intensificat les seves actuacions de manera cruenta. El protagonista, conegut amb el renom de Bo, és un “venedor de dones” d’alta categoria, un home “de negocis” al marge de la llei que, de la nit al dia, es troba immers en un terrorífic malson.    

  

Apunts d’un venedor de dones posseeix l’estructura típica de les obres de conspiracions. El to quasi costumista de les primeres pàgines, d’un nihilisme gairebé intranscendent, va augmentant la tensió fins a assolir un ritme absolutament trepidant. El personatge d’en Bo, narrador en primera persona, maneja els girs inesperats (que en són molts) de manera magistral. Va desgranant els fets amb un tempo d’intriga precís i amb una perfecta dosificació de la informació. Val a dir que la darrera sorpresa que ens reserva, absolutament insòlita, pot deixar qualsevol lector, per més experimentat que sigui, amb la boca oberta.  

La caracterització de l’ambient i de l’atmosfera és fantàstica. I sobretot dels personatges. I no només del protagonista, sinó també d’un estol de secundaris molt ben descrits. Fins i tot els puristes del gènere poden estar contents, perquè també hi trobaran la seva femme fatale. La novel·la és molt plàstica. Resulta fàcil imaginar-se-la traslladada al cinema.  

Amb la ciutat de Milà com a teló de fons, Faletti fa una dissecció d’un període, d’una època, d’un país, però no pretén només oferir-nos una novel·la negra amb rerefons històric. Apunts d’un venedor de dones excel·leix sobretot en l’acurada indagació al voltant de la condició humana. A mesura que viu les seves desventures, Bo reflexiona amb profunditat sobre el sentit de la vida i la mort, el mal, la justícia, la llei. Es planteja la presència indefugible de l’atzar; la relació inextricable entre la casualitat i el caos. Fins a quin punt podem manejar els fils de la nostra existència? Tot i que el final de la novel·la deixa espai a l’esperança, a moments en Bo ho té clar: «pots provar de decidir què fer amb la teva vida, però molt sovint és la vida qui decideix què fer amb tu». 


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

Conversa negra a la Biblioteca Jaume Fuster

En el marc de les celebracions dels 50 anys de la fundació d’Edicions 62, ahir se celebrà a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una “conversa negra”. És a dir, una trobada amb alguns autors del gènere criminal en català (en aquest cas Jordi de Manuel, Teresa Solana i Carme Riera), que ens convidaren a participar en una xerrada ben fosca. Moderats per Rosa Mora, la periodista d’El País, unes poques persones (desgraciadament l’acte coincidia amb un partit del Barça) ens vam reunir ben engrescades.

Com que estàvem en petit comitè, la taula va ser rodona de veritat. Asseguts en cercle, vam assistir a una conversa agradable i íntima on tothom va poder dir-hi la seva. Rosa Mora presentà els tres escriptors i ens va fer cinc cèntims de la seva trajectòria i de les característiques de la producció de cadascun. No cal que a vosaltres, seguidors del bloc, us expliqui gaire cosa. Les novel·les de tots ells estan ressenyades aquí i, a més, de  Jordi de Manuel i de Teresa Solana us n’he parlat a bastament i sovint. Evidentment, Carme Riera ha estat la menys tractada, atès que només ha escrit (i diu que no hi tornarà) una novel·la negra, Natura quasi morta. En tot cas, us enllaço les ressenyes dels últims títols de Solana i De Manuel, L’Hora Zen i La mort del corredor de fons (que, a més, vaig tenir l’honor de presentar), per si les voleu remembrar.

Els tres autors van comentar la seva experiència, el seus inicis, els seus objectius. Per a Riera, escriure novel·la negra és un difícil exercici. Considera que tot ha de quadrar de manera mil·limètrica. L’autèntic afeccionat –que sol posseir molta competència lectora i un profund coneixement– mereix molt respecte. No se’l pot engalipar amb recursos inversemblants o poc creïbles. Evidentment, crec que Carme Riera té raó. I m’agrada molt que ho digui algú amb tanta solvència acadèmica i literària. Les seves paraules no fan altra cosa que prestigiar el gènere, tan maltractat i desqualificat a certs nivells.  

Tot seguit, Teresa Solana ens va explicar com va debutar amb la sèrie dels seus bessons Borja i Eduard. Per a ella, la mirada àcida i humorística és un estratagema inigualable a l’hora de criticar les xacres i els problemes socials. Li resulta molt útil per tal de posar damunt la taula, de manera explícita i clara, tot allò que no li agrada, tot allò que creu susceptible de ser qüestionat o denunciat. També va parlar de la seva novel·la Negres tempestes, primera de la sèrie protagonitzada per la mossa d’esquadra Norma Forester, on afronta sense pèls a la llengua un tema tan delicat com el de la memòria històrica.   

Rosa Mora s’esplaià en descriure el protagonista de la nissaga negra de Jordi de Manuel, el nostre amic Marc Sergiot. Ja sabeu que és la meva debilitat i que em té atrapada en la seva teranyina. Per tant, queda clar que em sembla un personatge interessantíssim dins d’un corpus narratiu de primer ordre. Vam parlar de la gran novel·la que és L’olor de la pluja. I l’autor també esmentà la seva intenció quan va compondre El raptor de gnoms. De Manuel sempre ens explica que la literatura li resulta molt útil per palesar tot allò que l’inquieta, totes les coses d’aquesta societat que no comprèn, que el neguitegen, que no tenen una explicació lògica. No sé si, en el seu cas, la tasca de l’escriptura té un cert regust catàrtic, però de qualsevol manera (i des dels inicis dels temps), l’art i el fet literari sempre han servit a l’home per analitzar l’entorn i intentar trobar sentit a allò que l’envolta.    

Tal vegada una mica decebuts per la migradesa de l'assistència, a partir d’un cert moment la reunió va derivar cap a l’estat delicat del món editorial i de l’encara escassa quantitat de lectors de novel·la negra en català, no només original sinó també traduïda. És una qüestió que aquí ja hem tocat diverses vegades, la darrera la podeu llegir aquí (en un esdeveniment a la Llibreria Catalònia en el marc de la Setmana Petita del Llibre en català). Jordi de Manuel fou molt crític amb la situació, tot emparant-se, per iniciar el tema, en un text de Jaume Fuster. Va sorgir la problemàtica de la diglòssia lingüística, la dificultat d'un país amb una llengua dominant que no és la pròpia, el problema del negoci editorial, del llenguatge literari, de la traducció, de l’argot.

Tots plegats en dèiem la nostra, malgrat que penso que, en realitat, hi havia més d’un focus de conversa. D’una banda, la terrible situació sociolingüística que vivim i el cercle viciós que representa que es venguin més llibres en castellà. Mentre això passi, les editorials i els llibreters es decanten per aquesta llengua. I així sempre. Per tant, tots plegats, tots els implicats, estem obligats a posar el nostre gra de sorra. Necessitem bones novel·les, és clar, però també necessitem una seriosa aposta editorial (arriscada i valenta, com defensà De Manuel), el suport dels llibreters, dels divulgadors, dels mitjans de comunicació. Necessitem bones traduccions, inversió i col·leccions en llengua catalana. Es tracta de crear l’hàbit de la lectura en català en el context d’un públic plenament capaç, però que ha estat educat en la llengua dominant. No hi ha més.

 

Tanmateix, també teníem obert un altre focus de conversa. En aquest cas, relacionat amb la idoneïtat lingüística del català per als gèneres com el negre o la ciència-ficció. Això, que jo us podria argumentar llargament des d’un punt de vista professional, té a veure amb els registres i els usos de la llengua, amb la manca d’argot, amb la omnipresència del castellà en certs àmbits d’ús. La policia parla castellà, no ens enganyem. I l'hampa, també. Per tant, tot acaba desembocant en la mateixa anomalia que comentàvem en el paràgraf anterior: la diglòssia, la no normalització del català, el fet que no ostenti l’estatus que li pertoca en el propi territori. Teresa Solana ho va definir molt bé. Hem d’arribar a una mena d’entente cordiale  per tal de donar a la prosa un aire de realisme versemblant. No podem fer parlar els personatges com marca el manual. El lector ho troba irreal, no s’ho creu, no correspon a la veritat. Però tampoc no podem caure en la devaluació de la llengua. Gens fàcil tot plegat.

Escrivint això, em ve al cap el mestre Joan Solà, que ho va explicar tan clarament en centenars d’articles i llibres. Us remeto a la seva veu autoritzadíssima. I bé, crec que ja m’he estès massa. Com veieu, el gènere negre dóna molt de si. I aquestes engrescadores converses (que, per l’escassetat de públic, no deixen de palesar l’estat de la qüestió), no tenen gens de banals. Al contrari. Em semblen utilíssimes i molt reveladores.

A reveure, negrots.

El safareig dels morts, de Marta Banús

El safareig dels morts és la primera novel·la de la barcelonina Marta Banús (1949), una obra d’intriga detectivesca ambientada a primers del segle XX en una típica colònia tèxtil de les que tant abundaven en la Catalunya interior: Can Bartet, a la comarca del Berguedà.

El protagonista, Esteve Ruscalleda, és un inspector judicial que ha de desentrellar el terrible crim perpetrat contra la majordoma del capellà de la Colònia, assassinada amb un arma prou domèstica i original: un picamatalassos. La investigació, enmig d’un estiu asfixiant i d’un ambient social més asfixiant encara, no resultarà gens fàcil. Hi passaran moltes coses, però, com ja us podeu imaginar, no penso avançar res. Només puc garantir que el lector acompanyarà Ruscalleda en el seu periple investigador Colònia amunt i Colònia avall, de manera que gaudirà de la mateixa informació que el personatge i, per tant, podrà anar fent les seves pròpies interpretacions i deduccions.

Marta Banús s’ha documentat extensament i ens mostra la interioritat de la Colònia amb un detallisme impressionant. Una societat tancada i encotillada, de rígids costums, on la figura de l’amo encara té claríssimes reminiscències feudals i on la maledicència i la tafaneria representen la principal activitat de gran part de la població. Personalment, puc assegurar que l’encerta de ple. Durant molt de temps vaig tenir un company de feina que s’havia criat en una Colònia com la de la novel·la. Tot el que m’explicava, del passat i del present, es correspon fil per randa amb la imatge reflectida a El safareig dels morts (i a mi em feia posar els pèls de punta).

 

Banús ha confegit una obra curiosa, amb un vessant costumista extraordinàriament desenvolupat. Gairebé podríem dir que el cas criminal és tan sols un pretext. Un pretext que li permet passejar el seu personatge per tot arreu, que li permet furgar en les profunditats més pregones d’aquell món clos i classista –gairebé antinatural– per poder mostrar-lo fidelment al lector. El funcionament de la fàbrica i de la Colònia, la manera de fer dels habitants, els horaris, els indrets, els àpats, la roba, les estructures familiars, les relacions professionals i humanes, l’estratificació social, els rituals religiosos, el lleure... tot és tan realista, tan rodonament realista, que fa feredat.

Part d’aquesta versemblança està vinculada a dos aspectes formals: el registre lingüístic i l’estil narratiu. Banús empra un llenguatge que sembla extret directament de l’època, amb expressions que a hores d’ara han caigut en desús o resulten anacròniques. De la mateixa manera, el preciosisme de l’estil ens aboca a un sentiment d’antigor que s’avé moltíssim amb l’estructura profunda de la història. Per entendre’ns: en certs moments podria passar per un relat coetani dels esdeveniments que recrea.

Només em falta referir-me a en Ruscalleda, personatge estrany, revestit d’un halo de misteri, amb un passat incert, que té el cabell completament blanc malgrat ser encara jove i del qual no acabem de saber què pensar.

El safareig dels morts, de Marta Banús. O la descarnada naturalesa humana posada al descobert.

Fins aviat, negrots.

Andreu Martín guanya el V Premi Crims de Tinta

 

 

L’escriptor barceloní Andreu Martín, que no necessita cap presentació en aquest bloc, s’ha erigit en el guanyador de la cinquena edició del Premi Crims de Tinta, que convoca el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

L’obra guardonada s’intitula Societat negra i narra una història molt actual relacionada amb les màfies xineses i la violència juvenil.

El llibre apareixerà publicat a La Magrana durant el pròxim mes de gener, a les portes de la celebració de la BCNegra.

Des d’’A l’ombra del crim” ens complau enormement felicitar l’amic Andreu.

Enhorabona!

Cruel y extraño, de Patricia Cornwell

Cruel y extraño (1993) és la quarta entrega de les aventures de la forense Kay Scarpetta, creada per l’escriptora americana Patricia Cornwell. Tal com vaig apuntar aquí, jo només havia llegit (i fa molts anys) Post mortem, el primer títol de la sèrie. Vaig començar Cruel y extraño gairebé per casualitat, perquè vaig topar amb l’edició de butxaca, a baix preu, mentre comprava el diari a la llibreria de la cantonada. I mireu, se’m va enganxar a les mans. Després de la lectura he descobert dues coses. Una: m’ho he passat molt bé, m’ha agradat. Dues: no tornaré a llegir aquestes horroroses edicions, per molt barates que siguin. T’hi deixes la vista i el procés esdevé feixuc i antipàtic. No compensa gens.

La trama fa molt per a mi, que sóc més amant de psicòpates, misteris i crims terribles que no pas d’arguments mafiosos o corrupcions polítiques. D’altra banda, com que també m’agrada molt el tema científic i el seguiment del procediment i de les pistes, doncs perfecte. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat succeeix en un hivern fredíssim, amb neu, tempestes i pluja. Què més podia demanar?

Ha estat divertit assistir a les indagacions forenses en època pre-CSI i a les referències informàtiques en època pre-windows. Ambdós aspectes tenen força rellevància dins la novel·la i, per tant, apareixen molt. He comprovat un cop més la rapidesa en l’avenç de la ciència i de la tècnica. I he constatat tot el que aprenem, gairebé de manera inconscient, amb les novel·les més actuals i amb les sèries de televisió. Certs raonaments que a l’any 1993 encara requerien tot un munt d’especulacions i explicacions, ara es resolen a tota pastilla amb una prova d’ADN o amb una repassada a les trucades fetes des del telèfon mòbil.

Una novel·la distreta, ben travada, que manté l’interès, molt americana i molt plàstica. Fàcilment imaginable com a pel·lícula o com a telefilm. Si me’n cau alguna altra a les mans, no li faré fàstics, atès que la sèrie consta de 20 títols.

Que passeu un bon dia, negrots.