Cruel y extraño, de Patricia Cornwell

Cruel y extraño (1993) és la quarta entrega de les aventures de la forense Kay Scarpetta, creada per l’escriptora americana Patricia Cornwell. Tal com vaig apuntar aquí, jo només havia llegit (i fa molts anys) Post mortem, el primer títol de la sèrie. Vaig començar Cruel y extraño gairebé per casualitat, perquè vaig topar amb l’edició de butxaca, a baix preu, mentre comprava el diari a la llibreria de la cantonada. I mireu, se’m va enganxar a les mans. Després de la lectura he descobert dues coses. Una: m’ho he passat molt bé, m’ha agradat. Dues: no tornaré a llegir aquestes horroroses edicions, per molt barates que siguin. T’hi deixes la vista i el procés esdevé feixuc i antipàtic. No compensa gens.

La trama fa molt per a mi, que sóc més amant de psicòpates, misteris i crims terribles que no pas d’arguments mafiosos o corrupcions polítiques. D’altra banda, com que també m’agrada molt el tema científic i el seguiment del procediment i de les pistes, doncs perfecte. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat succeeix en un hivern fredíssim, amb neu, tempestes i pluja. Què més podia demanar?

Ha estat divertit assistir a les indagacions forenses en època pre-CSI i a les referències informàtiques en època pre-windows. Ambdós aspectes tenen força rellevància dins la novel·la i, per tant, apareixen molt. He comprovat un cop més la rapidesa en l’avenç de la ciència i de la tècnica. I he constatat tot el que aprenem, gairebé de manera inconscient, amb les novel·les més actuals i amb les sèries de televisió. Certs raonaments que a l’any 1993 encara requerien tot un munt d’especulacions i explicacions, ara es resolen a tota pastilla amb una prova d’ADN o amb una repassada a les trucades fetes des del telèfon mòbil.

Una novel·la distreta, ben travada, que manté l’interès, molt americana i molt plàstica. Fàcilment imaginable com a pel·lícula o com a telefilm. Si me’n cau alguna altra a les mans, no li faré fàstics, atès que la sèrie consta de 20 títols.

Que passeu un bon dia, negrots.