La mort absurda de Salvador Iborra

És la primera vegada que aquest bloc ha de recollir la mort d'un dels autors que, d'alguna manera, han passat per aquí. I encara resulta més dolorós quan la persona era tan jove i la mort tan absurda.
El valencià, nascut el 1978,  Salvador Iborra, llicenciat en Filologia catalana, professor, poeta, narrador, investigador, ha estat apunyalat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic de Barcelona, aquesta matinada. Els motius no estan del tot clars, però al Telenotícies migdia de TV3 han apuntat algun tipus de discussió que s'hauria produit quan Salvador va intentar impedir el robatori d'una bicicleta.

Salvador Iborra havia col·laborat amb el conte Sakura al recull de relats negres en català Crims. cat, del qual hem parlat a bastament en aquest bloc.

Avui hem de lamentar tots plegats un fet tan bèstia, tan absurd, tan imprevist. Enviem des d'aquí el nostre sentit condol als seus familiars i amics. Que descansi en pau.  

La cua de palla: retrat en groc i en negre.

Suposo que els negrots de veritat coneixeu perfectament La Cua de palla, la històrica col·lecció de novel·la criminal en català, dirigida per Manuel de Pedrolo, que va aparéixer de manera regular entre 1963 i 1969-70. Posteriorment, no va poder continuar fins que, ja l'any 1981, hom publicà una selecció. Més tard, el 1985, Xavier Coma la rellançà sota el títol Seleccions de la Cua de Palla, etapa en la qual es  van publicar  més de 150 novel·les.

Totes aquestes informacions i moltes més les podreu trobar en la novetat que avui em complau anunciar:  La cua de palla, retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Àlex Martín Escribà. Dos autèntics experts en el gènere que ens ofereixen amb rigor un complet assaig sobre la història de la col·lecció.

L'editorial Alrevès, que aposta fort pel gènere en català, publica el llibre, i els coneixements de Jordi Canal (director de la Biblioteca especialitzada la Bòbila de l'Hospitalet) i Àlex Martín Escribà (professor de literatura i  director del "Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca") hi posen la sapiència.

No us perdeu, negrots, aquesta aproximació a una part de la nostra història negroliterària. La gran iniciativa de Pedrolo que, mentre va durar, va contribuir a quelcom tan necessari com normalitzar la literatura de gènere a casa nostra.   

Per cert, que la presentació serà el dia 11 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca la Bòbila. Ja us ho recordaré més endavant per tal que no us n'oblideu, negrots.  

Afegeixo els enllaços d'un vídeo de presentació i un conjunt d'imatges que, sens dubte, faran les delícies de tots els afeccionats. Les darreres recullen els portades de la col·lecció. Un petit plaer.  

La cua de palla (vídeo)

La cua de palla (imatges)

La cua de palla (cobertes)

El raptor de gnoms, de Jordi de Manuel

Quan hom viu atrapat sense remei en la teranyina de Jordi de Manuel, hom alberga per anticipat i sense por d’equivocar-se algunes certeses, com una mena de compensació –jo diria que justa– a tanta fidelitat.

La primera consisteix en saber segur que resultarà impossible avorrir-se. Les obres són emocionants, trepidants, amenes, vitals, equilibrades i molt ben escrites, ingredients tots ells que poden enganxar fàcilment un ampli ventall d’exigents lectors.

La segona, que cada lliurament de les històries de Marc Sergiot significarà enfrontar-se amb una novel·la única, distinta i original. Res a veure amb les típiques sèries (Montalbano, Brunetti, Millhone, Beck o Wallander, per citar-ne només algunes), que acostumen a seguir un esquema recurrent i propi (en el qual rau, val a dir, una part important del seu èxit, sobretot si, com en els casos citats, la recurrència excel·leix esplèndidament).

Tanmateix, l’univers Sergiot, com un ens viu que ens mostra la capacitat de reinventar-se del seu creador, es desenvolupa per unes vies de perspectives molt més obertes i, tal vegada per això, més ambicioses des del punt de vista de la literatura de gènere.

Mans lliures, Tres somnis blaus, Cabells porpres, L’olor de la pluja i aquest Raptor de gnoms que ressenyem avui em semblen prou testimonis per avalar  les meves paraules. Des del futurisme distòpic i catastrofista de Tres somnis blaus i L’olor de la pluja, títols plens d’imaginació, a la intriga criminal de tall més clàssic, Cabells porpres, passant per una trama política a l’estil de les novel·les d’espies de la guerra freda (Mans lliures). Totes elles, però, protagonitzades per l’inspector Marc Sergiot en diferents moments cronològics de la seva vida i travessades pel fil conductor de la seva personalitat de perdiguer desorganitzat i solitari, però carregat d’olfacte. 

La intriga d'El raptor de gnoms està construïda al voltant d’una mort que, a primera vista, sembla causada per una sobredosi d’heroïna. L’inspector Marc Sergiot, encarregat del cas, aviat s’adonarà que es tracta d’un assassinat. A partir d’una trama tan habitual, El raptor de gnoms esdevé qualsevol cosa menys una novel·la previsible. La investigació, que té lloc l’any 2004, justament en les dates de l’atemptat de l’11-M a Madrid, tindrà sorprenents implicacions: un testimoni que coneix la identitat de l’assassí. Un refugiat croat de la guerra dels Balcans que es dedica a raptar gnoms de jardí per alliberar-los al bosc.

 

De Manuel aprofita un fet real (els "comandos" alliberadors de nans existeixen de veritat i duen a terme una documentada activitat) per situar la trama en un àmbit poc usual. Però, lluny d’enfocar la temàtica a partir de supòsits burlescos o lleugers, l’envolta de tendresa. El personatge de Dragan Isakovic m’ha robat el cor. Un home capaç, després de baixar als inferns, de redimir-se en solitud a través de l’amor a la natura i d’una causa que considera justa. La correlació entre les seves vivències a Collserola i els records duríssims de la guerra, la seva actuació conseqüent amb els amics i amb qui li fa un favor, dota el personatge d’una dimensió humana que també converteix la novel·la en quelcom més que un producte del gènere criminal. La seva salvació resulta tan reconfortant que fins i tot he començat a pensar que l’alliberament dels gnoms és quelcom per reflexionar.  

Jordi de Manuel ens descobreix el seu cantó més poètic i ens sorprèn amb unes descripcions del paisatge acurades i molt plàstiques, que es detenen en els petits detalls sense pressa, com si volgués acaronar la realitat descrita amb la delicadesa dels mots més adients. He de reconèixer que m’ha despertat unes ganes enormes de visitar en profunditat la serra de Collserola, indret on es desenvolupa gran part de la història i que, tot i trobar-se a tocar de Barcelona, gairebé no he trepitjat.

El bosc, la naturalesa exuberant, els nans, Dragan: a El raptor de gnoms Jordi de Manuel ha teixit una doble teranyina. Perquè el lector se sent atrapat dues vegades, gairebé com si es tractés de dues ficcions diferents. D’una banda, la investigació criminal. D’una altra, el relat del croat i dels seus gnoms (tots identificats tendrament amb bonics noms monosil·làbics) que no estalvia duresa per reproduir un dels períodes més terribles de la història europea recent.  

És evident que ambdues línies argumentals s’acaben trobant. De fet, el lector coneix la relació des del principi. Tanmateix, hom podria acabar fent-se una pregunta: què li interessa més a l’autor? És la trama criminal un pretext per explicar la història de Dragan o és la història de Dragan un simple element on encaixar la trama criminal?

La novel·la, si hi aprofundim, pot presentar-nos també l’etern dilema entre llei i justícia, entre el càstig i la impunitat. En qualsevol cas, enmig d’una dura història que poua en els racons més foscos de la naturalesa humana, De Manuel ha estat capaç de trobar un element lluminós, un contrast d’esperança. No sé si tal vegada volia dir-nos que, per molt complicada que sigui la vida, mai no està tot perdut.

Bona lectura, negrots.

Cabells porpres, de Jordi de Manuel

Novament m’he cruspit en un tres i no res una novel·la de Jordi de Manuel. Com sabeu, no és cap novetat. Els insectes atrapats en teranyines no podem escapar del nostre destí. Tanmateix, cal remarcar una dada curiosa. Aquesta teranyina no se’m menja a mi, sinó que, contràriament, em converteix en devoradora. Sóc jo qui s’empassa, amb enorme delit, les lletres, els paràgrafs, les pàgines i els capítols que conformen l’univers demanuelista de l’inspector de policia Marc Sergiot.

Cabells porpres és una novel·la breu, guardonada l’any 2002 amb el Premi Pere Calders de Literatura Catalana. Es tracta, diria, de la trama policíaca més clàssica que fins ara he trobat en les meves lectures de De Manuel. Un cas criminal a resoldre, l’inspector Sergiot i els seus ajudants que se n’encarreguen i el lector que va assistint, juntament amb els protagonistes, al desenvolupament dels fets i al descobriment de l’assassí. Precisament aquest tall clàssic de la ficció converteix Cabells porpres en una intriga que el lector identifica amb plaer amb els codis del gènere i que, endemés (com passa amb les bones novel·les i amb les bones pel·lícules de crims), li pot servir d’exercici d’especulació personal. Mentre llegim, aventurem culpables. Les opcions són limitades i concretes i tal vegada els indicis ens poden conduir (o no, depèn del nostre grau d’implicació) a resoldre també nosaltres el cas, a fer d’ajudants en l’ombra de l’amic Sergiot.

A Cabells porpres trobem un Sergiot jove i dinàmic, en ple exercici de les seves facultats, allunyat encara de l’home gran i malalt de Mans lliures o de L’olor de la pluja. La trama, amb un vessant científic que pretén posar damunt la taula el debat del moment sobre la investigació amb cèl·lules mare embrionàries (recordem que ens trobem al 2002), conjumina la pura diversió negra amb quelcom més substanciós. Aquesta és una constant en les novel·les de Jordi de Manuel. Mai no són trivials. Sempre hi existeixen les referències a temes punyents o d’actualitat, siguin polítics, socials, humans, científics o culturals. Tanmateix, això no impedeix la truculència de les més baixes passions de la naturalesa humana, aquelles que ens fan embogir i ens poden conduir al més macabre dels crims.

L’estructura de la novel·la alterna el dietari personal de l’assassí amb els capítols sobre la investigació, de manera que, quan arribem al desenllaç, els lectors coneixem gran part de les motivacions del culpable gràcies a les seves pròpies paraules. De Manuel es permet un detall que m’ha agradat molt. Amaneix cada una de les entregues del dietari amb una frase al·lusiva a les reflexions que el criminal està compartint amb el paper. Petites delicadeses d’autors com Pessoa, Wittgenstein, Einstein, Pitàgores, Jean-Paul Sartre, Braudillard, Flaubert, Hermann Hesse o Andy Warhol. Indubtablement, aquestes diminutes perles atorguen a la ficció un valor afegit. Diuen molt de la volada amb què l’autor vol impregnar el seu univers. Per descomptat, per a mi han representat un motiu de plaer. Qui em coneix ja es pot imaginar que, cada vegada que començava un capítol del dietari, l’afrontava esperant la corresponent citació.

Alguns dels temes que toca l’autor, encara que ho faci únicament com una pinzellada, són temes que personalment m’interessen molt. La investigació amb animals, la preocupació per la salut, la recerca científica i farmacèutica, els límits que la ciència ha d’assumir, els reptes de futur. Per no parlar que, a Cabells porpres, l’acció té lloc en alguns escenaris que conec molt bé, com l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern. Tot plegat ha significat per a mi una lectura molt engrescadora.

Evidentment, Cabells porpres no és una novel·la tan ambiciosa com L’olor de la pluja, però m’ha enganxat molt. Representa un fil més en aquesta teranyina demanuelista que em té tan atrapada.

Bona lectura, negrots.     

Palabra de honor, d'Ingrid Noll

Estranya novel·la d’Ingrid Noll intitulada Palabra de honor. És la segona que llegeixo de l’autora alemanya. La primera va ser El gall és mort, amb la qual Noll havia debutat per la porta gran. Palabra de honor no se li acosta ni de bon tros, però indaga en els mateixos mecanismes de la condició humana i resulta perfectament llegible.

Una família burgesa, en aparença “normal”. La “normalitat” amaga un rerefons sorprenent d’enganys, prejudicis, desafeccions i contradiccions. La vida de la família es veu alterada quan l’avi, amb gairebé noranta anys, té un accident i ja no pot tornar a viure sol. Enmig del mal humor i del desconcert general, el traslladen a casa del seu fill, que l’odia. Tampoc la nora no l’aprecia gaire. Serà el nét, un noi de vint anys, qui se’n farà càrrec. Els escabrosos embolics no han fet sinó començar.

Tal com passava a El gall és mort, allò que sobta més de la proposta d’Ingrid Noll és la construcció d’uns personatges, aparentment anodins, que destaquen per damunt de tot per la seva absoluta amoralitat. Topem frontalment, sense embuts, amb pensaments i actes terribles que no generen cap sentiment de culpa. Cap personatge no se n’escapa. Ni aquell que sembla més innocent.

És curiós com l’autora defineix la naturalesa humana. Ningú no és “bo” ni “dolent” del tot. Tothom amaga un cantó fosc, tothom guarda secrets ocults. L’amor no sembla tenir un espai dins la novel·la, malgrat la bona relació entre el nét i l’avi. Si més no, el lector no el detecta. Hi trobem avorriment, interès, individualisme, por, idees preconcebudes, convencionalisme. Fins i tot podem parlar d’afecte i compassió. Però no hi apareix l’estimació veritable. El cinisme amara la narració, que no està exempta d’una acidesa humorística davant la qual el lector no sap ben bé quina posició adoptar.

La vida és complicada. Això ens diu Noll. Les relacions humanes -i les familiars especialment- no són sinceres. Tots vivim una eterna contradicció interna, plena de mancances i de desigs insatisfets. Frustració. Ingrid Noll no jutja. Es distancia suficientment per, des de la ironia i el sarcasme, dibuixar uns personatges amb els quals el lector no arriba a empatitzar en cap moment.

La novel·la, que pertany al gènere negre de caire psicològic, és plena de delictes, però no hi apareix pràcticament la policia. De fet, tot queda impune. El lector assisteix a un seguit de despropòsits que ratllen la inversemblança. Mai unes relacions avi-nét han generat, diria, tanta estupefacció. Rere una aparença lleugera, amb gran abundància de diàlegs i algunes pinzellades absolutament histriòniques (les citacions en llatí de l’avi resulten ben sucoses), Noll ens convida a una reflexió que pot esdevenir tan profunda com nosaltres, els lectors, decidim. 

Els avis fan nosa? El crim acaba essent castigat? Tothom rep en realitat allò que es mereix? La justícia i la llei van per diferents camins? Podem confiar els uns en els altres? Bellum omnium contra omnes, declara el vell gairebé al final. I tal vegada és un bon resum del missatge que l’autora pretén transmetre.   

Palabra de honor desconcerta. No es tracta d’una gran obra. M’atreviria a considerar que, dins la producció de Noll, és un producte menor. I, no obstant això, em sembla que no pot deixar indiferent ningú.

Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.  

 

V Premi internacional RBA de novel·la negra

Anit, a Barcelona, es va lliurar el V Premi Internacional RBA de novel·la negra, que va recuare en  l'autora dels Estats Units Patricia Cornwell.

L'obra receptora del guardó, Red Mist, apareixerà aquí a final d'any, si més no en castellà, amb el nom  de Niebla roja. Es tracta de l'entrega número dinou de les peripècies de la doctora Kay Scarpetta, del departament de medicina legal i una bona i resolutiva detectiva.    

He de dir que jo només he llegit una novel·la de Cornwell, la primera de la sèrie. Va arribar a les meves mans abans de ser molt famosa, en un dels encàrrecs que jo solia fer al Círculo de Lectores a nom de la meva mare (que n'era sòcia). Crec que corria l'any 1991 o 1992.

El títol de l'obra és Post mortem i val a dir que, en un període pre CSI on encara no ens havien aclaparat amb hores i hores de metratge sobre tècniques forenses, em va resultar prou atractiva. L'autora encara signava Patricia D. Cornwell (la D correspon a Daniels, el seu cognom familiar, mentre que el Cornwell li prové d'un primer matrimoni).    
No puc afegir res més perquè no he continuat llegint-la. Per tant, totes les aportacions dels negrots seran molt ben rebudes.  

En qualsevol cas, la notícia d'avui és  el premi, el més substanciós del gènere criminal. Ni més ni menys que 125.000 euros (poca broma). 

Els guanyadors de les anteriors edicions  han estat: 

Francisco González Ledesma: Una novela de barrio (2007). 

Andrea Camilleri: La muerte de Amalia Sacerdote (2008).

Philip Kerr: Si los muertos no resucitan (2009).

Harlan Coben: Alta tensió (2010).

Oi que seria bo que per una vegada se l'emportés algú menys famós? Ai, que em temo que RBA juga a guanyador. Una idea per reflexionar.

Bona nit, negrots.

Aquesta és l'edició de Post mortem que tinc a casa  i que avui m'ha plagut remenar abans de redactar aquesta breu notícia.  

Segon aniversari d'un bloc ple de crims

Esgotada de treballar i colgada de feina, no puc deixar passar una efemèride importantíssima. Avui fa exactament dos anys que vaig començar aquest bloc. Dos anys. Tan curts i tan llargs alhora, tan curulls de lectures, de compulsions, de novetats i de canvis.

La vida no s'atura mai i, capriciosa, sovint es revesteix d'atzar per oferir-nos sorpreses i situacions inesperades. Això ha succeït amb aquest espai, iniciat gairebé com un joc, com una extensió lògica d'una gran afecció. I ara ja puc afirmar que "A l'ombra del crim" ha esdevingut un punt de trobada de la negror, un lloc consolidat que m'ha obert portes, m'ha ajudat a conèixer gent, m'ha ofert la possibilitat de fer coses noves i m'ha proporcionat moments feliços.

I espero que continuï, per descomptat. Tinc nous projectes i moltes ganes de tirar endavant. I per a això necessito, per damunt de tot, la vostra complicitat. La complicitat dels negrots i les negrotes que, amb una fidelitat que us honora, empleneu el bloc, des del començament, de tota la seva significació.

Milers de gràcies a tots. El meu afecte és enorme. Per això desitjo que tots passem, com correspon, un aniversari ben sinistre.