Cabells porpres, de Jordi de Manuel

Novament m’he cruspit en un tres i no res una novel·la de Jordi de Manuel. Com sabeu, no és cap novetat. Els insectes atrapats en teranyines no podem escapar del nostre destí. Tanmateix, cal remarcar una dada curiosa. Aquesta teranyina no se’m menja a mi, sinó que, contràriament, em converteix en devoradora. Sóc jo qui s’empassa, amb enorme delit, les lletres, els paràgrafs, les pàgines i els capítols que conformen l’univers demanuelista de l’inspector de policia Marc Sergiot.

Cabells porpres és una novel·la breu, guardonada l’any 2002 amb el Premi Pere Calders de Literatura Catalana. Es tracta, diria, de la trama policíaca més clàssica que fins ara he trobat en les meves lectures de De Manuel. Un cas criminal a resoldre, l’inspector Sergiot i els seus ajudants que se n’encarreguen i el lector que va assistint, juntament amb els protagonistes, al desenvolupament dels fets i al descobriment de l’assassí. Precisament aquest tall clàssic de la ficció converteix Cabells porpres en una intriga que el lector identifica amb plaer amb els codis del gènere i que, endemés (com passa amb les bones novel·les i amb les bones pel·lícules de crims), li pot servir d’exercici d’especulació personal. Mentre llegim, aventurem culpables. Les opcions són limitades i concretes i tal vegada els indicis ens poden conduir (o no, depèn del nostre grau d’implicació) a resoldre també nosaltres el cas, a fer d’ajudants en l’ombra de l’amic Sergiot.

A Cabells porpres trobem un Sergiot jove i dinàmic, en ple exercici de les seves facultats, allunyat encara de l’home gran i malalt de Mans lliures o de L’olor de la pluja. La trama, amb un vessant científic que pretén posar damunt la taula el debat del moment sobre la investigació amb cèl·lules mare embrionàries (recordem que ens trobem al 2002), conjumina la pura diversió negra amb quelcom més substanciós. Aquesta és una constant en les novel·les de Jordi de Manuel. Mai no són trivials. Sempre hi existeixen les referències a temes punyents o d’actualitat, siguin polítics, socials, humans, científics o culturals. Tanmateix, això no impedeix la truculència de les més baixes passions de la naturalesa humana, aquelles que ens fan embogir i ens poden conduir al més macabre dels crims.

L’estructura de la novel·la alterna el dietari personal de l’assassí amb els capítols sobre la investigació, de manera que, quan arribem al desenllaç, els lectors coneixem gran part de les motivacions del culpable gràcies a les seves pròpies paraules. De Manuel es permet un detall que m’ha agradat molt. Amaneix cada una de les entregues del dietari amb una frase al·lusiva a les reflexions que el criminal està compartint amb el paper. Petites delicadeses d’autors com Pessoa, Wittgenstein, Einstein, Pitàgores, Jean-Paul Sartre, Braudillard, Flaubert, Hermann Hesse o Andy Warhol. Indubtablement, aquestes diminutes perles atorguen a la ficció un valor afegit. Diuen molt de la volada amb què l’autor vol impregnar el seu univers. Per descomptat, per a mi han representat un motiu de plaer. Qui em coneix ja es pot imaginar que, cada vegada que començava un capítol del dietari, l’afrontava esperant la corresponent citació.

Alguns dels temes que toca l’autor, encara que ho faci únicament com una pinzellada, són temes que personalment m’interessen molt. La investigació amb animals, la preocupació per la salut, la recerca científica i farmacèutica, els límits que la ciència ha d’assumir, els reptes de futur. Per no parlar que, a Cabells porpres, l’acció té lloc en alguns escenaris que conec molt bé, com l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern. Tot plegat ha significat per a mi una lectura molt engrescadora.

Evidentment, Cabells porpres no és una novel·la tan ambiciosa com L’olor de la pluja, però m’ha enganxat molt. Representa un fil més en aquesta teranyina demanuelista que em té tan atrapada.

Bona lectura, negrots.