L'hipnotitzador, de Lars Kepler

Llarga i desigual. Aquesta és la definició que se m'acut, així d'entrada, per parlar de L'hipnotitzador, novel·la negra sueca d'última fornada signada per Lars Kepler.

Abans de res, puntualitzo que Lars Kepler és un pseudònim, darrere del qual s'amaguen una parella d'escriptors, Alexander Ahndoril i Alexandra Coelho. En principi, van intentar ocultar la seva identitat, però no van poder mantenir el secret davant de la intensa recerca que es va desfermar a Suècia. El llibre havia esdevingut un best-seller i tothom volia conèixer la personalitat de l'autor.

A mi l'obra no m'ha semblat tan bona, què voleu que us digui. Tal vegada el motiu té a veure amb el fet de no haver respost a les meves expectatives. Un tema com el de la hipnosi suggereix a priori un clima enigmàtic, misteriós, intrigant... que no he trobat a la novel·la. És distreta, té bons moments i un final trepidant, a l'estil de les superproduccions del cinema americà. Però resulta indiscutiblement massa extensa (531 pàgines de lletra petita) i no manté l'interès de manera constant. Decau i torna a pujar. O, si més no, això m'ha semblat a mi.

No és la primera vegada que em manifesto, per bé o per mal, quant a la llargària d'un llibre negre. Tret d'honroses excepcions, sempre m'estimo més quedarme amb gana, per dir-ho amb una terminologia prou explícita. Si una novel·la és capaç de lligar-ho tot, de suggerir-ho tot, de crear l'ambientació adient amb menys pàgines, això redunda en el mèrit de l'autor i afavoreix el resultat. En són exemples paradigmàtics els títols de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que amb poc més de dues-centes pàgines foren capaços de crear veritables perles rodonetes del tot.

Hi ha una certa inversemblança en L'hipnotitzador, tot i que la trama no està exempta d'interès. La història poua en les pregoneses dels traumes humans, dels conflictes de parella, de la degradació social. Tanmateix, des del punt de vista de la investigació policial, no crec que aconsegueixi funcionar correctament. Potser he llegit massa aventures d'en Kurt Wallander i m'he acostumat inusitadament a les reunions diàries del cos policial de Ystad. No direm que no. Però resulta que, malgrat l'abús de cafè i les inacabables posades en comú d'informació, aquestes reunions s'ajusten molt més (seguríssim) a la realitat. A L'hipnotitzador, el protagonista poli, que comparteix paper principal amb el protagonista metge, pràcticament actua pel seu compte, amb una estranya col·laboració dels seus companys, que gairebé no apareixen. D'altra banda, hi ha escenes gratuïtes, fragments irrellevants que no fan cap falta.

Sigui com sigui, no estic desqualificant la novel·la al 100%. Si fos més breu i no hagués arribat precedida de tant d'èxit, possiblement hauria obtingut una crítica més favorable per part meva. De qualsevol manera, només es tracta d'una opinió personal. M'agradaria tenir-ne algunes més per poder confrontar-la.

Mentrestant, m'acomiado fins aviat.

Que passeu una bona tarda, negrots.

Un regalet de diumenge: Las vísperas de Fausto, d'Adolfo Bioy Casares

Adolfo Bioy Casares és un autor que m'encanta. Diria que encara no n'hem parlat aquí. Va néixer, viure i morir a Buenos Aires, entre 1914 i 1999. Impulsà el gènere fantàstic i es dedicà fonamentalment a la narrativa, llarga i breu. L'any 1932 conegué Jorge Luis Borges i des d'aleshores van treballar junts en diverses ocasions, influenciant-se mútuament.

Al meu entendre, un magnífic escriptor argentí del segle passat que, tal vegada a l'ombra de Borges i de Cortázar, no ha estat tan considerat com es mereix. Els seus relats curts són una meravella.

Avui us presento un text esplèndid, una recreació d'un clàssic. Té relació amb un tema que ja havíem tractat en aquest bloc: el mite de Faust, la recerca de l'eterna joventut i de la immortalitat.

Per obrir boca, reprodueixo uns mots del mateix Bioy Casares, que tenen molt a veure amb el tema del relat. Us commino a no deixar de llegir-lo, negrots.

"No me gusta nada la idea de morir. Si pudiera vivir quinientos años aceptaría y pediría: ¿'no puede darme unos más'?"

(Adolfo Bioy Casares)

Las vísperas de Fausto

Esa noche de junio de 1540, en la cámara de la torre, el doctor Fausto recorría los anaqueles de su numerosa biblioteca. Se detenía aquí y allá; tomaba un volumen, lo hojeaba nerviosamente, volvía a dejarlo. Por fin escogió los Memorabilia de Jenofonte. Colocó el libro en el atril y se dispuso a leer. Miró hacia la ventana. Algo se había estremecido afuera. Fausto dijo en voz baja: "Un golpe de viento en el bosque". Se levantó, apartó bruscamente la cortina. Vio la noche, que los árboles agrandaban. Debajo de la mesa dormía Señor. La inocente respiración del perro afirmaba, tranquila y persuasiva como un amanecer, la realidad del mundo. Fausto pensó en el infierno. Veinticuatro años antes, a cambio de un invencible poder mágico, había vendido su alma al Diablo. Los años habían corrido con celeridad. El plazo expiraba a medianoche. No eran, todavía, las once. Fausto oyó unos pasos en la escalera; después, tres golpes en la puerta. Preguntó: "¿Quién llama?". "Yo", contestó una voz que el monosílabo no descubría, "yo". El doctor la había reconocido, pero sintió alguna irritación y repitió la pregunta. En tono de asombro y de reproche contestó su criado: "Yo, Wagner". Fausto abrió la puerta. El criado entró con la bandeja, la copa de vino del Rin y las tajadas de pan y comentó con aprobación risueña lo adicto que era su amo a ese refrigerio. Mientras Wagner explicaba, como tantas veces, que el lugar era muy solitario y que esas breves pláticas lo ayudaban a pasar la noche, Fausto pensó en la complaciente costumbre, que endulza y apresura la vida, tomó unos sorbos de vino, comió unos bocados de pan y, por un instante, se creyó seguro. Reflexionó: "Si no me alejo de Wagner y del perro no hay peligro". Resolvió confiar a Wagner sus terrores. Luego recapacitó: "Quién sabe los comentarios que haría". Era una persona supersticiosa (creía en la magia), con una plebeya afición por lo macabro, por lo truculento y por lo sentimental. El instinto le permitía ser vívido; la necedad, atroz. Fausto juzgó que no debía exponerse a nada que pudiera turbar su ánimo o su inteligencia. El reloj dio las once y media. Fausto pensó: "No podrán defenderme". Nada me salvará. Después hubo como un cambio de tono en su pensamiento; Fausto levantó la mirada y continuó: "Más vale estar solo cuando llegue Mefistófeles. Sin testigos, me defenderé mejor". Además, el incidente podía causar en la imaginación de Wagner (y acaso también en la indefensa irracionalidad del perro) una impresión demasiado espantosa.

-Ya es tarde, Wagner. Vete a dormir. Cuando el criado iba a llamar a Señor, Fausto lo detuvo y, con mucha ternura, despertó a su perro. Wagner recogió en la bandeja el plato del pan y la copa y se acercó a la puerta. El perro miró a su amo con ojos en que parecía arder, como una débil y oscura llama, todo el amor, toda la esperanza y toda la tristeza del mundo. Fausto hizo un ademán en dirección de Wagner, y el criado y el perro salieron. Cerró la puerta y miró a su alrededor. Vio la habitación, la mesa de trabajo, los íntimos volúmenes. Se dijo que no estaba tan solo. El reloj dio las doce menos cuarto. Con alguna vivacidad, Fausto se acercó a la ventana y entreabrió la cortina. En el camino a Finsterwalde vacilaba, remota, la luz de un coche."¡Huir en ese coche!", murmuró Fausto y le pareció que agonizaba de esperanza. Alejarse, he ahí lo imposible. No había corcel bastante rápido ni camino bastante largo. Entonces, como si en vez de la noche encontrara el día en la ventana, concibió una huida hacia el pasado; refugiarse en el año 1440; o más atrás aún: postergar por doscientos años la ineluctable medianoche. Se imaginó al pasado como a una tenebrosa región desconocida: pero, se preguntó, si antes no estuve allí ¿cómo puedo llegar ahora? ¿Como podía él introducir en el pasado un hecho nuevo? Vagamente recordó un verso de Agatón, citado por Aristóteles: "Ni el mismo Zeus puede alterar lo que ya ocurrió". Si nada podía modificar el pasado, esa infinita llanura que se prolongaba del otro lado de su nacimiento era inalcanzable para él. Quedaba, todavía, una escapatoria: Volver a nacer, llegar de nuevo a la hora terrible en que vendió su alma a Mefistófeles, venderla otra vez y cuando llegara, por fin, a esta noche, correrse una vez más al día del nacimiento. Miró el reloj. Faltaba poco para la medianoche. Quién sabe desde cuándo, se dijo, representaba su vida de soberbia, de perdición y de terrores; quién sabe desde cuándo engañaba a Mefistófeles. ¿Lo engañaba? ¿Esa interminable repetición de vidas ciegas no era su infierno? Fausto se sintió muy viejo y muy cansado. Su última reflexión fue, sin embargo, de fidelidad hacia la vida; pensó que en ella, no en la muerte, se deslizaba, como un agua oculta, el descanso. Con valerosa indiferencia postergó hasta el último instante la resolución de huir o de quedar.

La campana del reloj sonó...

Petita sorpresa per a "A l'ombra del crim"

Fa una estona, resseguint les novetats negres, he tingut una petita sorpresa personal. Al Bloc de la Bòbila, important biblioteca especialitzada en literatura policíaca, hi tenen enllaçat aquest nostre espai negrot. Formem part dels seus blocs amics. M'ha fet il·lusió, perquè "A l'ombra del crim" es troba en una interessant llista de pàgines que es dediquen a aquest tema. Per tant, vol dir que, d'una manera o d'una altra, de ser-hi, hi som.

He pensat que us faria gràcia la sorpresa. Fins ben aviat, negrots.

Per si ho voleu veure, l''enllaç del Bloc de la Bòbila és: http://bobila.blogspot.com/search/label/col%C2%B7laboracions

De macabres intertextualitats

Després de tant parlar als alumnes d'intertextualitat durant aquest curs, m'ha assaltat la idea de fer-ho extensiu al bloc i als relats de temàtica misteriosa, terrorífica i macabra.

Per això us proposo un exercici interessant i plaent, que implica la lectura de tres contes d'autors, països i èpoques diferents. Advertireu fins a quin punt els motius apareixen repetidament i, malgrat tot, continuen essent igualment vàlids a l'hora de captar l'atenció del lector.

No us espanteu. Són tres relats molt breus -brevíssims diria jo-, reinterpretacions d'un motiu tan universal com la visita inexorable de la mort. Damunt del títol i l'autor, hi trobareu l'enllaç de cadascun. No tingueu mandra i llegiu-los. Paga la pena, negrots. I ja me'n direu que us semblen.

Salomón y Azrael, de Yalal Al-Din Rumi

El gesto de la muerte, de Jean Cocteau

La muerte en Samarra, de Gabriel García Márquez

Avui: A propòsit de Daphne du Maurier

Avui tindrem un record per a Daphne du Maurier, escriptora anglesa nascuda a Londres el 1907 i traspassada l'any 1989. A causa de les conegudíssimes adaptacions al cinema d'algunes de les seves obres, sospito que actualment és més famosa per aquest motiu que per la seva tasca literària. No és que resulti estrany, en realitat, perquè Rebecca i Los pájaros són ja dos clàssics del setè art, dues esplèndides i inoblidables pel·lícules que hem d'agrair al geni d'Alfred Hitchcock.

Tanmateix, no podem deixar de banda que l'autora d'aquestes històries era Du Maurier, que va dedicar tota la seva vida a la literatura. Va conrear la narrativa gòtica i de terror, les novel·les de misteri, d'intriga psicològica i de temàtica sobrenatural. Hitchcock l'admirava des de jove i de fet ja va adaptar, al començament de la seva carrera, la primera novel·la d'èxit de Du Maurier, La posada de Jamaica.

Recordo que a casa meva, quan era petita, el meu pare tenia un munt de llibres amb unes cobertes d'il·lustracions absolutament irrepetibles, d'aquelles típiques portades dels anys 50. Estaven guardats dins d'un moblet baix, una tauleta de nit, i jo obria les portes de tant en tant, flairava l'aroma dels llibres i me'ls mirava extasiada. Aquells volums em parlaven. Em murmuraven a cau d'orella promeses de gaudi infinit. Per damunt de tot, destacaven dos títols que em van subjugar des del primer dia. Eren de Daphne du Maurier: Rebecca i Mi prima Raquel (també adaptada al cinema). Jo era molt jove, de fet una nena, i no tenia l'edat per llegir-los. De manera que sempre pensava que ho faria més endavant. Quan va arribar el moment, però, el meu pare se n'havia desfet: sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, havia venut tota la col·lecció a una llibreria de vell. Ell no ho sap (tot i que li he retret més d'una vegada), però encara no l'he perdonat. Va estroncar moltes esperances forjades al llarg de dies i dies, esperances de lectura que mai no he acabat (la vida és plena d'imponderables) de recuperar.
Per això avui, en un lloc tan acollidor com A l'ombra del crim, el moment del record és per a aquesta escriptora anglesa, que fou distingida l'any 1969 amb el títol de Dama de l'Imperi Britànic i que em sembla de justícia recuperar honrosament.

Al cap i a la fi, qui més ha pogut crear un personatge com la Senyora Danvers?

Ara, abans d'anar a dormir, un sospir i una veu de vellut: "Anoche soñé que volvía a Manderley"...

Que passeu bona nit, negrots.

Breu (La mort a sis vint-i-cinc digital)

Només un breu, negrots, per comunicar-vos una nova notícia sobre la novel·la de l'amic Jordi Cervera, ja comentada aquí, La mort a sis vint-i-cinc. I és que ja es pot llegir també en format d'ebook. Us n'envio l'enllaç per tal que, si hi esteu interessats, seguiu totes les passes i la llegiu.

Endavant les atxes amb la novel·la negra en català!

Enhorabona, Jordi.

ttp://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?itemid=31593

El enigma de la calle Calabria (aclariments)

Una breu nota per aclarir alguns conceptes que molt em sembla que no he explicat bé en la ressenya sobre El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante.

Com que no vull induir a errors a cap possible lector, em veig moralment obligada a puntualitzar la meva crítica.

Amb independència de si l'obra és més o menys fluixa (no es pot considerar una gran novel·la, simplement resulta entretinguda), crec que cal distingir dos elements diferents, que recullo a continuació:

1. L'autor, Jerónimo Tristante, pretén escriure una obra que simuli l'estil de les novel·les del segle XIX. No vol que sembli una novel·la del XXI sobre el XIX, sinó una novel·la vuitcentista de veritat (evidentment, és un joc retòric molt respectable). Amb aquesta finalitat intenta amollar el llenguatge, les descripcions, les expressions i els diàlegs als propis de l'època. Una mica com fa Pérez-Reverte amb el seu Alatriste, però amb molta menys tècnica i traça.

Com es resol aquesta pretensió? Ho veiem: l'autor no se n'acaba de sortir. Com vaig dir, introdueix explicacions innecessàries sobre Barcelona i els seus habitants (culturals, històriques, polítiques, etc.) que no tindrien cap sentit en un text de l'època, però que ens poden fer gràcia perquè ens donen informació sobre temes que actualment sí que formen part del nostre bagatge. El resultat és que es trenca una mica -o força- el ritme de la narració, que perd versemblança i cohesió interna. Per tant, es produeixen uns certs anacronismes que, amb una mica més d'atenció, no haurien existit. Tristante sap coses i no pot evitar dir-les. Vol lluir coneixements i això li espatlla la novel·la.

2. La documentació real sobre l'època. Sembla que Tristante es documentà bastant, i el cert és que diu moltes coses que corresponen a la veritat. Ara bé, també fa les seves relliscades, algunes greus i incomprensibles. Un exemple l'ha esmentat un anònim participant que ha deixat un comentari en la ressenya. Per anar a Madrid, els personatges agafen el tren a Sants. Tot i que l'estació fou construïda a mitjan XIX, es tractava evidentment d'una estació secundària. Cal tenir present que Sants tan sols era una població propera a Barcelona, però encara independent, que no s'annexà a la gran urbs fins el 1897.

Crec que ara ja queda clar. He estimat important -malgrat que són aspectes relacionats- separar les errades i els anacronismes reals dels que podem vincular només amb la perícia de l'autor en confegir el seu joc literari: escriure una novel·la que sembli procedir directament d'una altra època.

Gràcies per la paciència i per la comprensió, negrots.

El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante

El enigma de la calle Calabria és una novel·la negra al més pur estil del segle XIX, clarament inspirada en les aventures de Sherlock Holmes, els relats de Stevenson o els contes d'Edgar Allan Poe. Escrita en l'actualitat per Jerónimo Tristante (encara que sembli un pseudònim, l'autor es diu així), constitueix la tercera entrega dels casos criminals del policia madrileny Víctor Ros. En aquesta ocasió, el perspicaç agent es trasllada a Barcelona per un afer de truculència extrema. La trama, amb un intent evident de reproduir l'estil del gènere del Vuit-cents, no estalvia recursos per indagar en les més cruentes, fosques i despiatades pregoneses de l'ànima humana.

L'obra resulta entretinguda. Comença de manera discreta, però va millorant a mesura que avança, aconseguint de mica en mica un clima més intens i trepidant. Això mateix podem comentar de l'ambientació. A causa de la voluntat de simular una recreació fidel i rigorosa de la sincronia epocal, en alguns moments Tristante s'extralimita, amb la qual cosa obté l'efecte contrari. S'embranca en referències excessives a qüestions històriques, polítiques o artístiques que ara coneixem molt bé, però que no haurien fet sentit en un text autènticament coetani. Tanmateix, aquest defecte es va diluint mentre anem passant les pàgines i en la segona part del llibre ja no resulta tan evident. Amb tot, per cenyir-se a la versemblança interna que vol imprimir a la novel·la i per reeixir en l'intent de recrear l'estil literari del període, Tristante hauria d'evitar les explicacions innecessàries. També hi trobem alguna relliscada flagrant. L'acció té lloc el 1881. En un moment concret, per il·lustrar una afirmació del narrador omniscient, Tristante cita Josep Pla, que va néixer el 1897. Si la intenció del novel·lista és afrontar l'escriptura com un relat d'època, millor no ficar-se en embolics que puguin comportar indesitjables anacronismes.

L'autor sí que se'n surt a l'hora de revestir d'un regust absolutament naïf la seva història. Malgrat el vampirisme, el sexe extrem, les noies raptades i cruelment assassinades, l'espiritisme, la pedofília, el coqueteig amb la droga (directament importat de Conan Doyle) i la corrupció d'alguns personatges de la societat barcelonina, els protagonistes d'El enigma de la calle Calabria -el bons- mantenen aquella visió del món encara ingènua i confiada, impossible de copsar en els desencantats antiherois del gènere negre actual.

Perquè el quid de la qüestió el trobem aquí. El enigma de la calle Calabria és un llibre de bons i dolents. I Víctor Ros, l'intrèpid protagonista, un heroi en tota l'extensió de la paraula. Un heroi modern, amant dels avenços científics i tècnics del segle, molt superior per intel·ligència, mètode i coneixements als seus coetanis. Un home de família, sense màcula i absolutament incorruptible, sacrificat, honest i exempt de vicis (en això difereix de Sherlock Holmes). En tot cas, la seva única debilitat esdevé inevitable: és molt difícil defugir la vanitat que comporta la consciència de la pròpia vàlua. Fins i tot, però, el defecte resta alleujat pel bon cor i l'impecable capteniment del protagonista.

Sense cap intenció d'amagar-ho al lector (ans al contrari), Tristante ens presenta un suggerent final que deixa la porta oberta de bat a bat a la continuació de l'aventura. Res no sorprèn en la novel·la, però tot esdevé, al mateix temps, imaginatiu i amè.

Què més puc afegir? Doncs que via lliure, negrots.

Aclariment: En un altre article vaig dir que Víctor Ros era barceloní. Va ser una percepció errònia per part meva. És madrileny. Per tant, rectifico, negrots.

El llop, de Petroni (capítol LXII d'El Satiricó)

Avui recuperem el gust pels textos clàssics de veritat. Amb aquest breu conte de Petroni (quasi amb tota seguretat autor contemporani de Neró), introdueixo un tema que encara no he tractat en aquest bloc, però que tard o d'hora tindrà un espai. Mentrestant, delecteu-vos amb el text, que us transcric íntegre i que ni tan sols no us heu d'esforçar a cercar. Que el gaudiu, negrots! *

El lobo

Logré que uno de mis compañeros de hostería -un soldado más valiente que Plutón- me acompañara. Al primer canto del gallo, emprendimos la marcha; brillaba la luna como el sol a mediodía. Llegamos a unas tumbas. Mi hombre se para; empieza a conjurar astros; yo me siento y me pongo a contar las columnas y a canturrear. Al rato me vuelvo hacia mi compañero y lo veo desnudarse y dejar la ropa al borde del camino. De miedo se me abrieron las carnes; me quedé como muerto: Lo vi orinar alrededor de su ropa y convertirse en lobo.
Lobo, rompió a dar maullidos y huyó al bosque.
Fui a recoger su ropa y vi que se había transformado en piedra.
Desenvainé la espada y temblando llegué a casa. Melisa se extrañó de verme llegar a tales horas.
-Si hubieras llegado un poco antes -me dijo- hubieras podido ayudarnos: Un lobo ha penetrado en el redil y ha matado las ovejas; fue una verdadera carnicería; logró escapar, pero uno de los esclavos le atravesó el pescuezo con la lanza.
Al día siguiente volví por el camino de las tumbas. En lugar de la ropa petrificada había una mancha de sangre.
Entré en la hostería; el soldado estaba tendido en un lecho. Sangraba como un buey; un médico estaba curándole el cuello.

* només l'he trobat en castellà