El enigma de la calle Calabria (aclariments)

Una breu nota per aclarir alguns conceptes que molt em sembla que no he explicat bé en la ressenya sobre El enigma de la calle Calabria, de Jerónimo Tristante.

Com que no vull induir a errors a cap possible lector, em veig moralment obligada a puntualitzar la meva crítica.

Amb independència de si l'obra és més o menys fluixa (no es pot considerar una gran novel·la, simplement resulta entretinguda), crec que cal distingir dos elements diferents, que recullo a continuació:

1. L'autor, Jerónimo Tristante, pretén escriure una obra que simuli l'estil de les novel·les del segle XIX. No vol que sembli una novel·la del XXI sobre el XIX, sinó una novel·la vuitcentista de veritat (evidentment, és un joc retòric molt respectable). Amb aquesta finalitat intenta amollar el llenguatge, les descripcions, les expressions i els diàlegs als propis de l'època. Una mica com fa Pérez-Reverte amb el seu Alatriste, però amb molta menys tècnica i traça.

Com es resol aquesta pretensió? Ho veiem: l'autor no se n'acaba de sortir. Com vaig dir, introdueix explicacions innecessàries sobre Barcelona i els seus habitants (culturals, històriques, polítiques, etc.) que no tindrien cap sentit en un text de l'època, però que ens poden fer gràcia perquè ens donen informació sobre temes que actualment sí que formen part del nostre bagatge. El resultat és que es trenca una mica -o força- el ritme de la narració, que perd versemblança i cohesió interna. Per tant, es produeixen uns certs anacronismes que, amb una mica més d'atenció, no haurien existit. Tristante sap coses i no pot evitar dir-les. Vol lluir coneixements i això li espatlla la novel·la.

2. La documentació real sobre l'època. Sembla que Tristante es documentà bastant, i el cert és que diu moltes coses que corresponen a la veritat. Ara bé, també fa les seves relliscades, algunes greus i incomprensibles. Un exemple l'ha esmentat un anònim participant que ha deixat un comentari en la ressenya. Per anar a Madrid, els personatges agafen el tren a Sants. Tot i que l'estació fou construïda a mitjan XIX, es tractava evidentment d'una estació secundària. Cal tenir present que Sants tan sols era una població propera a Barcelona, però encara independent, que no s'annexà a la gran urbs fins el 1897.

Crec que ara ja queda clar. He estimat important -malgrat que són aspectes relacionats- separar les errades i els anacronismes reals dels que podem vincular només amb la perícia de l'autor en confegir el seu joc literari: escriure una novel·la que sembli procedir directament d'una altra època.

Gràcies per la paciència i per la comprensió, negrots.