L'hipnotitzador, de Lars Kepler

Llarga i desigual. Aquesta és la definició que se m'acut, així d'entrada, per parlar de L'hipnotitzador, novel·la negra sueca d'última fornada signada per Lars Kepler.

Abans de res, puntualitzo que Lars Kepler és un pseudònim, darrere del qual s'amaguen una parella d'escriptors, Alexander Ahndoril i Alexandra Coelho. En principi, van intentar ocultar la seva identitat, però no van poder mantenir el secret davant de la intensa recerca que es va desfermar a Suècia. El llibre havia esdevingut un best-seller i tothom volia conèixer la personalitat de l'autor.

A mi l'obra no m'ha semblat tan bona, què voleu que us digui. Tal vegada el motiu té a veure amb el fet de no haver respost a les meves expectatives. Un tema com el de la hipnosi suggereix a priori un clima enigmàtic, misteriós, intrigant... que no he trobat a la novel·la. És distreta, té bons moments i un final trepidant, a l'estil de les superproduccions del cinema americà. Però resulta indiscutiblement massa extensa (531 pàgines de lletra petita) i no manté l'interès de manera constant. Decau i torna a pujar. O, si més no, això m'ha semblat a mi.

No és la primera vegada que em manifesto, per bé o per mal, quant a la llargària d'un llibre negre. Tret d'honroses excepcions, sempre m'estimo més quedarme amb gana, per dir-ho amb una terminologia prou explícita. Si una novel·la és capaç de lligar-ho tot, de suggerir-ho tot, de crear l'ambientació adient amb menys pàgines, això redunda en el mèrit de l'autor i afavoreix el resultat. En són exemples paradigmàtics els títols de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que amb poc més de dues-centes pàgines foren capaços de crear veritables perles rodonetes del tot.

Hi ha una certa inversemblança en L'hipnotitzador, tot i que la trama no està exempta d'interès. La història poua en les pregoneses dels traumes humans, dels conflictes de parella, de la degradació social. Tanmateix, des del punt de vista de la investigació policial, no crec que aconsegueixi funcionar correctament. Potser he llegit massa aventures d'en Kurt Wallander i m'he acostumat inusitadament a les reunions diàries del cos policial de Ystad. No direm que no. Però resulta que, malgrat l'abús de cafè i les inacabables posades en comú d'informació, aquestes reunions s'ajusten molt més (seguríssim) a la realitat. A L'hipnotitzador, el protagonista poli, que comparteix paper principal amb el protagonista metge, pràcticament actua pel seu compte, amb una estranya col·laboració dels seus companys, que gairebé no apareixen. D'altra banda, hi ha escenes gratuïtes, fragments irrellevants que no fan cap falta.

Sigui com sigui, no estic desqualificant la novel·la al 100%. Si fos més breu i no hagués arribat precedida de tant d'èxit, possiblement hauria obtingut una crítica més favorable per part meva. De qualsevol manera, només es tracta d'una opinió personal. M'agradaria tenir-ne algunes més per poder confrontar-la.

Mentrestant, m'acomiado fins aviat.

Que passeu una bona tarda, negrots.