Bones festes, negrots

A l'ombra del crim us desitja, negrots del món mundial, que passeu unes festes nadalenques ben felices.  

I procureu no matar gaire aquests dies. Descanseu una mica, sisplau. 

   

Tot Sergiot, un relat d'Anna Maria Villalonga en àudio dedicat a Jordi de Manuel

Avui comparteixo un relat que vaig escriure l'any passat amb motiu de l'aniversari de Jordi de Manuel. Formava part d'un homenatge familiar i d'amistat en el qual hi vam participar unes quantes persones. Com ja sabeu, jo sóc una declarada admiradora de la seva escriptura i especialment de la sèrie de l'inspector Marc Sergiot, que he estudiat en profunditat (i que no penso deixar). En aquest blog hi podeu trobar les ressenyes de tots els llibres de la sèrie i si voleu llegir un text més acadèmic, ho podeu fer AQUÍ.

El cas és que vaig escriure el relat i m'ho vaig passar d'allò més bé. Com que el tenim enregistrat en àudio, he pensat que era el moment de compartir-lo. En Jordi de Manuel hi està d'acord i els meus companys d'EnVeuAlta també en tenien ganes. Així que aquí el teniu. Es titula "Tot Sergiot" i conté tots els títols de la nissaga. Els qui l'heu llegit, hi trobareu el conjunt de tics i característiques del personatge. Però si no ho heu fet, us pot agradar igual. Espero que us ho passeu tan bé escoltant-lo com jo escrivint-lo, tot i que ho veig complicat perquè per a mi va ser un gran honor i un enorme plaer.

Allà va. 

TOT SERGIOT

  

    

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Rapsòdia per a un mort és la tercera entrega de les aventures de la inspectora dels mossos d'esquadra Mina Fuster. Bé, la tercera entrega en forma de novel·la, perquè com sabeu la història de la Mina va començar amb un relat fantàstic a Elles també maten. Un relat intitulat L'assassinat de la venedora de cupons, que podeu escoltar AQUÍ enregistrat en àudio per EnVeuAlta.   

Rapsòdia per a un mort és una novel·la deliciosa. Cada un dels títols de la nissaga Fuster té característiques diferents i pròpies. Aquí us enllaço les ressenyes dels anteriors perquè ho pugueu llegir i recordar: L'amant xinès, Els fils de l'aranya. En el cas de Rapsòdia per a un mort, Aritzeta converteix la seva heroïna també en víctima. Per uns motius que no revelaré, es veu investigada i posada en tela de judici, de manera que la ficció novel·lesca transita per uns camins una mica diferents dels habituals. 

Aritzeta s'ho va passar pipa escrivint aquest llibre. És un fet d'una evidència incontrovertible. I des d'aquesta seva felicitat va crear una novel·la oberta, distesa, rica, àmplia i curulla de matisos. Hi passen moltes coses que haureu de descobrir amb la lectura, però jo diria que l'aparició de certs nous personatges, dibuixats amb enorme intel·ligència i sensibilitat, és un dels grans encerts del text. Quan t'hi endinses, no pots evitar identificar-te ràpidament amb l'onclo Gros, en Genís, la Trini... Aritzeta fa una extraordinària tasca de documentació en el si de la comunitat gitana de Tarragona, tasca que atorga versemblança als fets i a les paraules, perquè la indagació lingüística i el seu reflex en els diàlegs és també clarament remarcable. Evidentment, la novel·la conté també un al·legat contra el racisme, contra els prejudicis; l'autora confegeix un retrat del nostre present més estricte (llaços grocs inclosos) i hi trobem un parell de crims que fan molta pena. No s'està de res, però sempre des d'una profunda i empàtica comprensió de la condició humana.       

Les històries de la Mina Fuster acostumen a conviure amb un munt de referències intertextuals, en especial relacionades amb el món de la música, però no únicament. A Rapsòdia per a un mort hi trobem música, és clar, però també hi trobem poesia, i els versos de Salvat Papasseit, la mare del qual era gitana, ressonen amb claredat entre les pàgines:

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja...

Quina meravella poder trobar avui, enmig del brogit de tanta obra que no s'hauria d'haver publicat mai, un text complet i madur, lliure i volador, escrit des del mestratge i la saviesa, però sense complexos ni reverències a cànons encotillats. 

Podria dir moltes més coses, però ja no seria una ressenya, sinó un estudi. D'altra banda, el meu compromís de no revelar res m'obliga a tancar la boca al voltant de detalls que m'agradaria compartir. Però no ho faré. Els heu de descobrir vosaltres. No deixeu passar Rapsòdia per a un mort, negrots. Us ho passareu tan bé llegint-lo com l'autora escrivint-lo, perquè ens ha traspassat sens dubte tot el seu entusiasme i savoir faire. 

Que tingueu un feliç diumenge. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: M'enterro en els fonaments

M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el 1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels recursos de la novel·la criminal i d'intriga.   

A la coberta posterior de la recent edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra Llibres, hi podem llegir:

En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. 

Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena, negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina. 

  

Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment, Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara la relació entre pares i fills.     

M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats. L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat personal. 

M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica, intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.    

Ara que Sembra Llibres (com he indicat abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots, enterreu-vos en els fonaments. 

    

Avui un relat propi, en lletra i en àudio: El festival, d'Anna Maria Villalonga

Fa uns dies vaig escriure aquest relat. Està dedicat a dues personetes molt importants per a mi. Són la Bruna i en Martí Pastor, dues de les veuetes d'EnVeuAlta. 

A banda de llegir el text, podeu sentir-lo enregistrat AQUÍ. Sentireu la Bruna i en Martí i copsareu tot el seu talent. 

EL FESTIVAL

La Bruna i en Martí són dos petits fantasmes. Viuen en una casa gran i molt vella enmig de la natura, a uns quants quilòmetres del poble més proper. La casa és de pedra sòlida ennegrida pels anys i té una heura enorme que trepa façana amunt, amunt, fins a la teulada. Abans també hi vivia una fantasmota que es deia Maria Isabel, en aquella mansió. A la Maria Isabel li havien caigut totes les dents i sempre duia el llençol brut. No era gaire simpàtica. No parava mai de remugar, de dia i de nit, i es passava les hores arrossegant les cadenes desmenjadament per totes les estances de la casa. Tanmateix, era l’única companyia que els fantasmets tenien.   

Feia un parell d’anys, en un capvespre de vent i pluja, la Maria Isabel va anunciar que havia decidit anar-se’n. Es veu que volia buscar un lloc més poblat i divertit. Que s’avorria com un musclo, va dir la molt poca solta. En Martí i la Bruna van quedar terriblement sorpresos. No s’ho esperaven. A més, mai no havien estat sols, però ella no els va oferir en cap moment l’opció d’acompanyar-la. Al contrari. Sense un bri de consideració, va arreplegar les cadenes a córrer cuita, en un garbuix embullat, i es va esfumar com una esperitada sota els llamps i els trons de la tempesta.      

Al principi va ser estrany, però amb el pas del temps en Martí i la Bruna s’hi van acostumar. Si eren sincers, havien de reconèixer que ells també s’avorrien una mica. Vivien tranquils, però sense emocions. No hi havia res a fer en aquell casalot antic i perdut. Gairebé comprenien que la fantasmota hagués tocat el dos. Només els costava perdonar-li que, abans de fer-ho, no complís amb el seu deure d’explicar-los les tasques bàsiques de la professió. 

‒ És que si volguéssim espantar algú no en tindríem ni idea ‒es queixava en Martí.

‒ Ja, és veritat, però tampoc no tenim a qui espantar.

Per tant, de moment s’entretenien xerrant amb les sargantanes i ajudant les aranyes a teixir les seves teles. Res d’especial.

Però vet aquí que un matí de feia uns quants mesos, de manera totalment inesperada, van aparèixer tres mortals desconeguts. Van arribar en un cotxe gran, rient i esvalotant. Eren tres homes alts i ben vestits que, sense miraments, es van colar dins la mansió. Parlaven a tota veu i ho tocaven tot com si fessin  una inspecció. Palpaven les portes, els vidres mig trencats, les parets, els marbres. Obrien i tancaven les finestres i es carregaven matusserament les teranyines tan laboriosament construïdes. En Martí i la Bruna es van empipar de valent. Amagats rere una cortina polsosa, amb els ulls esbatanats sota els llençols, no se’n sabien avenir.

‒Però què s’han pensat aquests burros? ‒ va protestar en Martí amb to de molta ràbia.

‒Jo què sé ‒va contestar la Bruna‒ Ni que fossin els amos!

Ai, quina premonició! Perquè sí. Malauradament, eren els amos. Els fantasmets de seguida van esbrinar que aquells mal educats que gosaven alterar la pau de la seva morada eren precisament els hereus dels antics propietaris del casalot. Executius amb deliris de grandesa que pretenien obrir una casa de turisme rural de luxe! Posar-hi jacuzzis, piscines, un bufet lliure a la japonesa! Amb les puntes dels llençols eriçades, els dos petits ectoplasmes van adonar-se que el món plàcid que els envoltava estava a punt d’anar-se’n en orris. De primer van sentir-se envaïts i molt enfadats. Allò no podia ser! Ningú no hi tenia dret a fer malbé els seus dominis!

Tanmateix, de cop i volta, a en Martí li va venir una idea.

‒Escolta, Bruna, potser aquesta és la nostra ocasió. Si ens dediquem a espantar aquesta gent, ja no ens avorrirem tant. Podem passar uns dies molt divertits.

‒Sí, ostres! Molt ben pensat. Però... que no te’n recordes que no sabem com fer por?

En Martí va callar en sec. Era veritat! La malcarada de la Maria Isabel no els havia transferit la saviesa fantasmal, que era una obligació dels fantasmes grans amb els petits.

‒Sempre va ser una irresponsable ‒asseverà en Martí. 

‒Irresponsable i lletja ‒va reblar la Bruna.

‒Sí, de lletja ho era molt... Però això ara és igual, dona! El que importa és aprendre l’ofici. Què podem fer?

Van passar uns quants dies donant-hi voltes, mentre el casalot s’omplia d’obrers i de màquines sorolloses que ho removien tot. Els dos fantasmets estaven fets pols. Literalment. Perquè amb tant d’enrenou duien els llençols ben empastifats. Tenien els ànims per terra. No se’n sortien. No feien por ni a la de tres. Havien intentat un munt de coses. Primer van exclamar “Uuuuu uuuuuu” tots dos alhora ‒i mes endavant per separat‒ davant dels treballadors de l’obra, però va ser inútil. Aquella gent ni cas. Fins i tot un dels manobres, com si res, es va eixugar la suor amb el pobre Martí, que va haver de córrer a tirar-se a l’aigua del rierol més pròxim per treure’s la pudor. Un altre dia, mentre arrencava les males herbes del jardí, van colpejar amb les cadenes el cul d’un paleta, però no va notar res. Com que eren cadenes infantils, de fantasmes de poca edat, l’impacte va ser mínim.

Total, que es trobaven a les últimes. I per a postres, no s’estaven divertint. La situació començava a ser seriosa, perquè la casa que coneixien i que estimaven aviat desapareixeria per sempre. Així que no els va quedar cap altra solució, després de meditar-ho intensament, que anar a cercar consell vora el fantasma principal de la comarca, el vell ectoplasma Miqueló, alies el Rata, que vivia en un museu de la capital. La normativa fantasmagòrica només permetia aquest recurs ens situacions límit, perquè en teoria cada membre de la comunitat s’havia d’espavilar tot sol. Tanmateix, aquesta ho era. Es trobaven clarament enmig d’una emergència.

‒És que la Maria Isabel no ens va ensenyar res... ‒argumentà en Martí amb veu tremolosa.

‒No, no ens va ensenyar res de res... ‒confirmà la Bruna, més tremolosa encara‒A més, era molt lletja.

En Martí va pensar que la Bruna tenia una dèria malaltissa amb la lletjor de la Maria Isabel, però va callar. El que importava ara mateix era l’ajut d’en Miqueló, alies el Rata. El cap dels espectres seia en un sillonet de braços al final d’una sala immensa. El museu era gran i ple de quadres antics. El visitava molta gent i en Miqueló s’ho passava pipa deixant anar rosegadors als peus de les turistes. No debades li deien el Rata. Després d’escoltar atentament l’informe de la Bruna i en Martí, va restar una llarga estona en absolut silenci. Els ullots se li bellugaven amunt i avall sota el llençol mentre anava fent:

‒Mmmm, mmmm

Clarament, estava reflexionant. De sobte, va preguntar:

‒Heu dit que hi posaran jacuzzis?

‒Sí.

‒I piscines?

‒Sí.

‒Hi haurà bufet lliure a la japonesa?

En Martí va respondre:

‒Sí, amb peix cru d’aquell que té tant d’èxit.

‒Doncs... ‒Uns instants més de silenci i de cop en Miqueló, el Rata, va esclatar‒ Què hi fem aquí? Anem tots cap allà! Per què coi voleu foragitar aquesta gent? Jacuzzis, piscines, sushi... Això serà un festival! Tots cap a la mansió.

‒Però... però... ‒van murmurar els infants ectoplasmes sense entendre res.

‒Res de peròs ‒va cridar el Rata‒ Vinga, som-hi!

I allà que, en pocs dies, s’hi van instal·lar tots els fantasmes de la comarca. N’eren més de quaranta. De manera que sí, la vida a la mansió, aviat convertida en una luxosa casa de turisme rural amb capacitat exclusiva per a una vintena d’hostes selectes, va esdevenir un festival. La població del més enllà duplicava el nombre de clients, però no tenien gaires ganes d’espantar-los. Era fàcil afeccionar-se a la bona teca, les aigües climatitzades i les bombolles del jacuzzi. En Martí i la Bruna van aprendre quatre tècniques d’urgència per si els feia falta en alguna ocasió, però poca cosa més. Amb tant de moviment ja no s’avorrien, tot i que van mantenir la mateixa amistat amb les sargantanes xerraires i les aranyes teixidores. També es van acostumar a la bona vida i a dormir cada nit a les lliteres dels massatges, envoltats d’un suau perfum de sàndal i de violetes.

‒Que bé que estem ara, oi Bruna? No ens hem bellugat de casa i sempre tan ben acompanyats!

‒Sí, Martí! Visca! Al final tot ha sortit bé!

Una tarda, quan ja portaven un any de festival, van veure arribar un llençol, molt brut, a través de la finestra. Venia amb les cadenes fetes un garbuix i de seguida la van reconèixer. Era la Maria Isabel, que caminava a poc a poc i amb els ulls una mica plorosos. Es notava per les dues taques líquides i rodones al capdavant de la tela. En Martí i la Bruna van sortir a rebre-la.

‒Que em puc quedar? ‒va preguntar fent el botet‒ Sé que no em vaig portar gaire bé, però us he trobat a faltar. Potser encara puc rectificar, no? M’han dit que aquesta casa ara és molt divertida. Em perdoneu?

Els fantasmets van sospirar profundament, una mica dubtosos. Però al capdavall, com que tenien bon cor, li van dir que sí, que la perdonaven i que es podia quedar. Quan s’allunyaven pel passadís cap a una sessió de jacuzzi,  la Bruna, però, encara va insistir:

‒Continua tan lletja com sempre, no trobes?

En Martí, sense respondre, tan sols va somriure.

FI

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea

He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  

  

"La donna in grigio" en una ampolla de birra!

Encara no he anat al Pisa Book Festival i ja tinc alegries sobtades i increïbles. Resulta que la meva editorial italiana es diu Edizioni della Goccia. El nom vol figurar una gota d'aigua que, de mica en mica, emplena el mar de la cultura. Tanmateix, sembla que, en italià, aquest nom també pot al·ludir a begudes alcohòliques. M'ha explicat la meva traductora, la Laura Mongiardo, que cada llibre de l'editorial té la seva beguda particular. Suposo que en el cas de La donna in grigio és la cervesa perquè es tracta de la beguda que prenen alguns dels personatges de manera compulsiva (l'Albert Leiga i els seus col·legues). Sigui com sigui, podria dir que està fet a la meva mesura, després de tant parlar de cervesa aquest estiu (a les xarxes) i de confessar que en sóc una fan absoluta. La vida és plena de coincidències i de detallets que ens ajuden a ser feliços. Quines ganes de marxar cap a Pisa, negrots! 

"La donna in grigio", presentació a Itàlia

Com tots els negrots us podeu imaginar, estic que no puc viure de l'emoció. La donna in grigio ja és una realitat palpable i la presento a Itàlia!!!!!! 

El pròxim diumenge 11 de novembre, al Pisa Book Festival, hi seré amb l'editor i la traductora, la Laura Mongiardo, explicant als italians qui és aquesta dona grisa i el seu perseguidor. 

No cal dir que em sento molt honorada, perquè tots sabeu que no és gens fàcil que els llibres en català surtin fora de les nostres fronteres. Tot li dec a la perseverança de la Laura, que ha cregut en la novel·la des del primer dia. 

Moltes ganes que arribi el moment. No me'n podia estar de compartir-ho. 

Feliç dia de Tot Sants, negrots. 

Convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana

Negrots que escriviu, ja està en marxa la convocatòria del VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana, que serà lliurat durant la pròxima celebració del Festival Tiana Negra el mes de gener de 2019. 

Què feu que encara no heu enviat cap original? Vinga, vinga! 

Teniu temps fins el dia 2 de desembre a les 12 del migdia. 

AQUÍ us deixo l'enllaç amb les bases i tota la informació.    

No us adormiu, que encara hi sou a temps! 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tants interlocutors a Bassera

Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la. 

Feliç setmana, negrots.   

Tants interlocutors a Bassera, una novel·la amb història

Voldria encetar aquest pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou (inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que això ens ha d’enorgullir.

Ara li ha tocat el torn a Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català, escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de qualsevol connotació de gènere.

Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1] Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que, ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques. De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana, d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:   

(...) el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg. 37).  

Sense ser exhaustius, alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen elements policíacs. Totes les bèsties de càrrega (1967), Acte de violència (1975) i Hem posat les mans a la crònica (1977) en serien uns quants exemples.         

Dins la llista, naturalment, hi hem de col·locar Tants interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes, entre les quals Tants interlocutors a Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62 va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada” o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix perfectament el nivell esperat.    

Tants interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb ell mateix. Tants interlocutors a Bassera es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.

No crec que sigui pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri. Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també). Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals Munné-Jordà i una servidora ens comptem.  

I ara sí, no em vull allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua catalana del segle XX.

Anna Maria Villalonga

Comissària de l'Any Pedrolo 

---

[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7 anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que l’escriptura data de 1950.  

Tinc la meva postal de la Institució de les Lletres Catalanes!

Ja sé que tinc una edat i que puc semblar una nena petita, però m'és igual. A la vida hi ha coses que et fan il·lusió i punt. Són petits moments d'alegria i no penso renunciar-hi. La sal de l'existència, perquè la resta és dura. Molt dura. 

El cas és que avui ja puc anunciar que tinc la meva pròpia postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Com que aquestes postals m'agraden molt, les sento molt properes i, a més, empaperen el meu despatx de la Universitat de Barcelona, tenir-ne ara una de pròpia em fa feliç, molt feliç. 

La frase que hem decidit posar-hi pertany al final d'un dels capítols de la meva novel·la El somriure de Darwin. El capítol que parla d'en Max, el rodamón protagonista. En realitat en són dues, de frases. Penso que resumeixen molt bé l'esperit de la meva literatura de perdedors i, a més, les considero un homenatge al Manel, que ara fa 21 mesos que ja no és amb mi. 

Era una frase que li agradava molt, perquè d'alguna manera se sentia identificat amb la solitud i la tristor del personatge. Sé que estaria molt content amb la postal. N'estic segura. Així que l'hi dedico, malgrat que feia temps que ell no podia trepitjar les llambordes. 

Va por ti, papi. 

    

  

I ja n'arriba un altre. Ara, Vilassar de Noir

Com ja sabeu, això és un no parar de festivals. I ara ja ens n'arriba un altre, on no hi faltarem per parlar de Manuel de Pedrolo i de tot el que convingui. M'estic referint, naturalment, a la tercera edició del Festival Vilassar de Noir, que se celebra a la bonica població del Maresme els dies 26, 27 i 28 d'aquest mes d'octubre. 

Sempre ens ho hem passat molt bé a Vilassar. És ja una cita obligada per al món de la negror i enguany estem disposats a gaudir de totes les activitats tant com sempre. 

Vinga, negrots. Aneu-vos preparant, que falta poquet!