diumenge, 16 de desembre del 2018

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta




Rapsòdia per a un mort és la tercera entrega de les aventures de la inspectora dels mossos d'esquadra Mina Fuster. Bé, la tercera entrega en forma de novel·la, perquè com sabeu la història de la Mina va començar amb un relat fantàstic a Elles també maten. Un relat intitulat L'assassinat de la venedora de cupons, que podeu escoltar AQUÍ enregistrat en àudio per EnVeuAlta.   


Rapsòdia per a un mort és una novel·la deliciosa. Cada un dels títols de la nissaga Fuster té característiques diferents i pròpies. Aquí us enllaço les ressenyes dels anteriors perquè ho pugueu llegir i recordar: L'amant xinès, Els fils de l'aranya. En el cas de Rapsòdia per a un mort, Aritzeta converteix la seva heroïna també en víctima. Per uns motius que no revelaré, es veu investigada i posada en tela de judici, de manera que la ficció novel·lesca transita per uns camins una mica diferents dels habituals. 

Aritzeta s'ho va passar pipa escrivint aquest llibre. És un fet d'una evidència incontrovertible. I des d'aquesta seva felicitat va crear una novel·la oberta, distesa, rica, àmplia i curulla de matisos. Hi passen moltes coses que haureu de descobrir amb la lectura, però jo diria que l'aparició de certs nous personatges, dibuixats amb enorme intel·ligència i sensibilitat, és un dels grans encerts del text. Quan t'hi endinses, no pots evitar identificar-te ràpidament amb l'onclo Gros, en Genís, la Trini... Aritzeta fa una extraordinària tasca de documentació en el si de la comunitat gitana de Tarragona, tasca que atorga versemblança als fets i a les paraules, perquè la indagació lingüística i el seu reflex en els diàlegs és també clarament remarcable. Evidentment, la novel·la conté també un al·legat contra el racisme, contra els prejudicis; l'autora confegeix un retrat del nostre present més estricte (llaços grocs inclosos) i hi trobem un parell de crims que fan molta pena. No s'està de res, però sempre des d'una profunda i empàtica comprensió de la condició humana.       


Les històries de la Mina Fuster acostumen a conviure amb un munt de referències intertextuals, en especial relacionades amb el món de la música, però no únicament. A Rapsòdia per a un mort hi trobem música, és clar, però també hi trobem poesia, i els versos de Salvat Papasseit, la mare del qual era gitana, ressonen amb claredat entre les pàgines:

I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja...

Quina meravella poder trobar avui, enmig del brogit de tanta obra que no s'hauria d'haver publicat mai, un text complet i madur, lliure i volador, escrit des del mestratge i la saviesa, però sense complexos ni reverències a cànons encotillats. 

Podria dir moltes més coses, però ja no seria una ressenya, sinó un estudi. D'altra banda, el meu compromís de no revelar res m'obliga a tancar la boca al voltant de detalls que m'agradaria compartir. Però no ho faré. Els heu de descobrir vosaltres. No deixeu passar Rapsòdia per a un mort, negrots. Us ho passareu tan bé llegint-lo com l'autora escrivint-lo, perquè ens ha traspassat sens dubte tot el seu entusiasme i savoir faire. 

Que tingueu un feliç diumenge. 





2 comentaris:

  1. No dubto ni per un moment que aquesta noveŀla ha de ser com la descrius. D’una banda perquè sempre l’encertes amb les teves ressenyes, i de l’altra perquè Margarida Aritzeta és una escriptora excepcional.

    ResponElimina
  2. Em vaig descuidar d’afegir que aquest post queda súper estètic, un preciositat de colors i molt encertats.

    ResponElimina